La visió o sentit de la vista, és una funció summament complexa en la que intervenen nombroses estructures. Per a les persones en general, ulls i visió són sinònims. Aquest concepte és erroni, en realitat, l’òrgan que efectua el procés de la visió és el cervell, la funció de l’ull és traduir les vibracions electromagnètiques de la llum en determinats tipus d’impulsos nerviosos que es transmeten al cervell a través del nervi òptic.
El globus ocular és una estructura esfèrica d’aproximadament 2,5 cm de diàmetre amb un marcat bombament sobre la seva superfície anterior.
La part exterior, o la coberta, es compon de tres capes de teixit: la capa més externa o escleròtica té una funció protectora, la capa mitja o úvea té al seu torn tres parts diferenciades: la coroide, el cos ciliar, i l’iris; i la capa més interna que és la retina, sensible a la llum.
La còrnia és una membrana resistent composta per cinc capes, a través de la qual la llum penetra en l’interior de l’ull. Per darrere, hi ha una càmera plena d’un fluid clar i humit (l’humor aquós) que separa la còrnia de la lent del cristal·lí.
En si mateixa, la lent és una esfera aplanada constituïda per un gran nombre de fibres transparents disposades en capes.
Està connectada amb el múscul ciliar, que té forma d’anell i l’envolta mitjançant uns lligaments. El múscul ciliar i els teixits circumdants formen el cos ciliar i aquesta estructura aplana o arrodoneix la lent, ajudant a enfocar les imatges.
Suspesa entre la còrnia i el cristal·lí es troba l’iris, l’estructura acolorida que té una obertura circular en el centre, la pupil·la. La grandària de la pupil·la depèn d’un múscul que envolta les vores, augmentant o disminuint al contreure’s o relaxar-se, la quantitat de llum que entra a l’ull.
Quan la llum entra per la pupil·la arriba al cristal·lí situat darrere de l’iris, transparent i incolor. La tasca que realitza aquest, és enfocar els raig de llum a la part posterior del globus ocular (retina). Quan mires un objecte situat a poca distància, el cristal·lí es fa més gruixut per enforcar la imatge correcta sobre la retina. Per altra banda, si mires un objecte llunyà, el cristal·lí es fa més prim.
La retina és una capa complexa composta sobretot per cèl·lules nervioses. Les cèl·lules receptores sensibles a la llum es troben en la seva superfície exterior darrere d’una capa de teixit pigmentat. Aquestes cèl·lules tenen la forma de cons i bastons i estan ordenades com els llumins d’una caixa.
Situada darrere de la pupil·la, la retina té una petita taca de color groc, anomenada màcula, la zona de l’ull amb més agudesa visual. La capa sensorial de la màcula es compon només de cèl·lules amb forma de cons, mentre que al seu voltant també es troben cèl·lules amb forma de bastons. Segons ens allunyem de l’àrea sensible, les cèl·lules amb forma de cons es tornen més escasses i en les vores exteriors de la retina només existeixen les cèl·lules amb forma de bastons.
Els bastons comproven la silueta de l’objecte i com es mou. Mentre que els cons perceben el color i necessiten més llum que els bastons per funcionar; això explica per què costa distingir els colors en la foscor.
El nervi òptic entra en el globus ocular per sota i una mica inclinat cap al costat intern de la fòvea central, originant en la retina una petita taca arrodonida anomenada disc òptic. Aquesta estructura forma el punt cec de l’ull, ja que no té cèl·lules sensibles a la llum.
Diverses estructures que no formen part del globus ocular, contribueixen a la seva protecció. Les més importants són les parpelles superior i inferior
Aquestes són plecs de pell i teixit glandular que es poden tancar gràcies a uns músculs. Formen sobre l’ull una coberta protectora contra un excés de llum o una lesió mecànica. Les pestanyes, pèls curts que creixen en les vores de les parpelles, actuen com una pantalla per mantenir les partícules i els insectes fora dels ulls quan estan oberts.
Cada ull compta també amb una glàndula o carúncula lacrimal, situada en el lateral exterior. Aquestes glàndules segreguen un líquid salí que lubrica la part davantera de l’ull quan les parpelles estan tancades i netegen la superfície de les petites partícules de pols o qualsevol altre cos estrany.
En general, el parpelleig en ull humà és un acte reflex que es produeix més o menys cada sis segons, però si la pols arriba a la seva superfície i no s’elimina per rentat, les parpelles es tanquen amb més freqüència i es produeixen major quantitat de llàgrimes. Les llàgrimes també són fruït d’un impuls nerviós enviat pel cervell per tal d’expressar un sentiment.
Les celles, localitzades sobre els ulls, també tenen una funció protectora, absorbeixen o desvien la suor o la pluja i eviten que la humitat s’introdueixi en ells. Les conques enfonsades en el crani en què s’assenten els ulls es diuen òrbites oculars; les seves vores òssies, al costat del os frontal i als pòmuls, protegeixen el globus ocular contra les lesions traumàtiques produïdes per cops o xocs.