En general, els ulls dels animals funcionen com unes càmeres fotogràfiques senzilles. La lent del cristal·lí forma a la retina una imatge invertida dels objectes que enfoca i la retina es correspon amb la pel·lícula sensible a la llum.
Com ja s’ha dit, l’enfocament de l’ull es porta a terme pel fet que la lent del cristal·lí s’aplana o s’arrodoneix, aquest 
procés s’anomena acomodació. En un ull normal no és necessària l’acomodació per veure els objectes distants, ja que s’enfoquen a la retina quan la lent està aplanada gràcies al lligament suspensor. Per veure els objectes més propers, el múscul ciliar es contreu i per relaxació del lligament suspensor, la lent s’arrodoneix de forma progressiva.
Un nen pot veure amb claredat a una distància tan curta com 6,3 cm. En augmentar l’edat de l’individu, les lents es van endurint a poc a poc i la visió propera disminueix fins a uns límits d’uns 15 cm als 30 anys i 40 cm als 50 anys. En els últims anys de vida, la majoria dels éssers humans perden la capacitat d’acomodar els seus ulls a les distàncies curtes. Aquesta condició, anomenada presbiopia, es pot corregir utilitzant unes lents convexes especials.
L’aparell receptor dels ulls és la retina, les cèl·lules sensorials de la qual (els cons i els bastons) formen una espècie de mosaic de punts sensibles, cadascun dels quals pot ser excitat independentment per un punt lluminós, de forma que és possible discriminar la posició d’aquest en l’espai.
Abans d’aconseguir la retina, els rajos lluminosos han de travessar l’aparell diòptric de l’ull, format per una sèrie de medis que en conjunt constitueixen un sistema de lents, que projecta en la retina una imatge reduïda i invertida als objectes exteriors.
La capacitat dels ulls per enviar imatges enfocades depèn de la longitud del globus ocular i de la curvatura de la còrnia i el cristal·lí.
Un ull normal serà el que té un punt pròxim a una distància “d” de 25 cm, (per a un nen pot ser de 10 cm) i un punt remot situat en l’infinit. Si no compleix aquestos requisits l’ull patirà algun defecte.
Les excitacions nervioses produïdes a la retina, són transmeses pels nervis òptics en forma d’impulsos nerviosos fins l’escorça cerebral, on es produeixen els estímuls immediats de les sensacions i percepcions visuals.
La retina recull cada imatge que rep durant aproximadament una dècima de segon, temps suficient per solapar-la amb la següent. Al mateix temps, envia constantment les imatges al cervell perquè aquest ho interpreti.
Ningú és conscient de les diferents zones en què es divideix el seu camp visual. Això és degut al fet que els ulls estan en constant moviment i la retina s’excita en una o altra banda, segons l’atenció es desvia d’un objecte a un altre.
Els moviments del globus ocular cap a la dreta, esquerra, amunt, avall i als costats es duen a terme pels sis músculs oculars. Aquests músculs tenen un dels extrems inserits a la closca de l’ull, és a dir, a l’escleròtica, i l’altre extrem s’enllaça en punts diferents a l’òrbita, és a dir, la cavitat òssia on se situa el globus ocular. Pel fet que estan situats exteriorment són denominats músculs extrínsecs de l’ull.
Els músculs dels dos ulls funcionen de forma simultània, de manera que també tenen la important funció de convergir el seu enfocament en un punt perquè les imatges d’ambdós coincideixin; quan aquesta convergència no existeix o és defectuosa es produeix la doble visió.