Si analitzem les obres de divulgació científica veiem que tradicionalment l’ull s’ha comparat a una càmera fotogràfica. La comparació és afortunada ja que ambdues estructures tenen àmplies semblances. A causa d’aquestes semblances, considero important analitzar aquest sistema per així poder relacionar continguts vistos durant el treball, espero que aquesta anàlisi que faig es trobi dins de l’expectativa del lector.

Aquest instrument va ser descobert pel gran pintor i inventor Leonardo da Vinci (1452 – 1519), quan ell es trobava en una habitació fosca protegint-se del intens sol d’estiu. Llavors s’adonà que en la paret observava un paisatge idèntic a l’exterior però pitjor i invertit. Aquest va ser el naixement de la primera idea de la cambra fosca que més tard es transformaria en la càmera corrent fotogràfica.

A inicis del segle XVI l’àrab Ibnol Haitham va estudiar els eclipsis solars i els de la lluna. Va aconseguir passar per un forat petit els raigs lluminosos emesos pel Sol i reflectits per la lluna. Aquests van ser projectats a la paret de l’habitació fosca.

Aquest principi va ser utilitzat en els segles XVII i XVIII per dibuixar edificacions i paisatges, la seva reproducció es realitzava a la part interior d’una tenda de campanya com a càmera fosca.

Després a l’any 1893 el francès Daguerre va utilitzar plaques de coure recobertes de iodur de plata, material sensible a la llum, que deixava imprès l’objecte observat en les plaques. No obstant això, el tipus d’impressió en aquest material tenia un gran inconvenient que les fotografies tenien de ser preparades amb anterioritat i revelades immediatament després de l’exposició.

Després de poc temps apareix un nou mètode descobert per George Eastman que va consistir en aplicar una placa sensible sobre una cinta flexible de cel·luloide de manera que els negatius obtinguts podien ser emmagatzemats en rotlles sense que aquests poguessin danyar-se.

L’any 1907 el científic Lumière va introduir una nova tècnica en el comerç les primeres càmeres fotogràfiques per obtenir fotos en colors, però la veritable fotografia a color va aparèixer el 1935 quan la companyia Kodak i Agfa van produir fotografies amb emulsió en tres capes i a tot color .

Leonardo da Vinci va donar un pas decisiu en aquest sentit al comparar la càmera obscura amb el funcionament de l’ull humà i al dir que la imatge latent que podem observar en una càmera obscura és similar a la que capta el nostre ull i que es transmet a través del nervi òptic dins el nostre cervell.

5.1 Elements d’una càmera fotogràfica

• Objectiu: sistema òptic compost per diverses lents, que canalitza la llum que reflecteixen els objectes situats davant d’ell
• Obturador: sistema mecànic o electrònic que permet el pas de la llum a través del sistema òptic durant un temps determinat.
• Diafragma:sistema mecànic o electrònic que gradua la major o menor intensitat de llum que ha de passar durant el temps que està obert l’obturador.
• Sistema d’enfocament: gradua la posició de l’objectiu, perquè la imatge es formi totalment on hi ha la placa sensible.
• Sistema de lliscament de la pel·lícula: sistema que permet desplaçar una nova pel·lícula abans de cada presa
• Visor: sistema òptic que permet enquadrar el camp visual que ha de ser fotografiat.
• Caixa: estoig hermètic a la llum i de color conté tots els elements anteriors i constitueix el cos de la càmera.

 

Podem comparar l’ull amb una càmera fotogràfica ja que ambdues estructures tenen àmplies semblances.

La lent de la càmera i la còrnia de l’ull compleixen objectius semblants. Ambdues són lents positives i la seva funció és la de fer que els raigs de llum que incideixen en elles s’enfoquin en un sol punt, pel·lícula fotogràfica o retina respectivament. Perquè còrnia i lent treballin en forma òptima han de ser perfectament transparents i tenir les curvatures adequades. Si no és així, la imatge proporcionada serà defectuosa o no s’enfocarà en el lloc degut.

Darrere de la lent fotogràfica està el diafragma, que és un dispositiu que regula la quantitat de llum que ha d’arribar a la pel·lícula. A diferència de la pel·lícula fotogràfica, la retina té una sensibilitat lluminosa molt reduïda (limitada només a l’espectre visible). A l’ull, el diafragma correspon a l’iris, que és una estructura muscular perforada en el seu centre (pupil·la), i és el responsable del control de la llum que incideix en la retina. Així, quan hi ha poca llum ambient, l’iris es dilata creant una pupil·la molt gran, mentre que si la llum és intensa l’iris es contrau tancant al màxim la pupil·la.

La lent cristal·lí augmenta la seua potència bombant-se per enfocar un objecte proper.

En dissenyar una càmera fotogràfica el poder i la posició de la lent s’han de calcular de manera que els raigs paral·lels de llum que incideixin sobre ellaa enfoquin exactament sobre la pel·lículafotogràfica. No obstant això, si l’objectes’acosta a càmera, els raigsde llumquesurten d’aquest jano són paral·lels sinó divergentsde manera que la lentobjectiu, amb un poder de refracció fix, ja no potenfocar a la mateixa distància sinó darrere de la pel·lícula fotogràfica, tant més llunyd’ella com més a propestiguil’objecteper fotografiar.

El sistema està llavorsdesenfocat. En aquest cas, només cal allunyar lalentde la pel·lícula fotogràfica la distància necessària perquè el focus caigui novamentsobre lapel·lícula. Elsistema

L’home no veu amb els ulls sinó a través dels ulls. L’ull és simplement la primera etapa d’un sistema summament complex. La visió és una funció del sistema nerviós central, és a dir és una funció cerebral. Per explicar aquest punt recorrerem a una nova comparació.

Els nervis òptics transporten, en forma codificada, tota la informació registrada a la retina als centres analitzadors del sistema nerviós al cervell perquè el subjecte pugui veure el que registren els seus ulls.

El sistema visual compta a més amb altres connexions dins del mateix sistema nerviós que amplien enormement les seves potencialitats, permetent l’individu interpretar la informació rebuda, connectant aquesta amb la informació d’altres sistemes sensorials, amb la memòria, etc. Les vies visuals són llavors els nervis que parteixen de l’ull portant la informació visual als centres cerebrals, i els centres visuals són aquells localitzats en l’escorça occipital del cervell i són els encarregats de descodificar la informació i traduir-la en una percepció visual que l’individu pugui interpretar.

En resum, podem dir que la visió és una funció complexa en la qual intervenen els òrgans receptors de les imatges (els ulls), un sistema que transporta la informació (les vies visuals o nervis òptics) i un centre d’anàlisi de la informació en el cervell. Aquest sistema no està aïllat sinó que compta amb múltiples connexions amb altres centres del sistema nerviós, permetent així que la visió formi part activa i important de l’activitat cerebral de l’home.

(torna a l’index)