El camp de visió és la capacitat que té l’ull, quan estem mirant un objecte indirectament, d’observar una zona per sota, per damunt i pels costats d’aquest. El límit de visió perifèrica és el llindar de tot el que veiem mentre els nostres ulls estan mirant fixament un punt.
La visió d’una persona implica dos fenòmens: la capacitat d’enfocar nítidament (visió central) i la capacitat per a veure coses sense estar mirant-les directament (visió perifèrica).
La major part dels raigs que rep la retina s’enfoquen sobre la màcula, on la visió és nítida i clara. Aquesta visió es denomina visió central ja que la llum hi viatja en línia recta des d’un objecte, a traves de la còrnia transparent, del cristal·lí i dels líquids oculars fins a un punt de l’enfocament sobre el centre de la retina, sent apreciada pel cervell com una imatge clara.
La visió perifèrica és la visió lateral que duen a terme els receptors de la llum anomenats bastons. Els bastons repartits per tota la retina responen a nivells baixos de llum i detecten objectes mòbils. Transmeten imatges menys nítides que les que s’envien mitjançant els cons (que funcionen millor amb llum brillant i perceben detalls més fins).
Els ulls sans treballen conjuntament per proporcionar-nos en tot moment ambdós tipus de visió. Com que la visió central i la perifèrica es produeixen simultàniament, veiem clarament els detalls i podem calcular les distàncies, grandàries i formes.
Si només tinguéssim un ull veuríem en dues dimensions, la llargada i l’amplada, com si l’objecte fos una fotografia. En canvi, pel fet de poder observar els objectes des de dos punts de vista separats, també en podem apreciar el relleu.
La retina de cada ull capta les imatges des d’un sol punt de vista separats, per tant no tenen relleu. Però quan els estímuls procedents d’ambdues retines arriben a l’escorça cerebral, aquesta els fusiona de manera que la informació es transforma en una sola imatge.
A la capacitat per a calcular distàncies i la posició espacial dels objectes s’anomena percepció de profunditat.
Quan es tracta d’objectes propers, els ulls tendeixen a ajuntar-se lleugerament (convergeixen), en canvi, quan es tracta d’objectes llunyans es separen lleugerament (divergeixen). L’ajust que realitzen els ulls és automàtic i gairebé imperceptible.
La percepció és un dels processos psicològics bàsics més importants de l’ésser humà perquè li permet extreure informació del medi i relacionar-la millor amb el context on es troba. Aquest procés té dues fases a estudiar: sensació i percepció, que se superposen, però que són diferenciables. Primer, es capta una informació no elaborada –dades– a través dels sentits (sensació) i després s’interpreten totes les dades que es consideren rellevants (percepció).
Per tant, una part de la informació serà aportada pels sentits i una altra procedirà del propi cervell i del seu processament perceptiu que dependrà dels sistemes sensorials, del cervell i del processament conscient que es faci del procés.
Una cosa és veure (sensació) i una altra assabentar-se del que s’està veient (percepció).”
Sabem que la captació de les coses que ens envolten és variable, i depèn de la individualitat, perquè sempre portarà implícita una part d’interpretació.
Si ens donen una ordre, al observar al detall un fenomen, som capaços de no captar fets que puguin ocórrer al seu voltant. Per tant, que ningú s’enganyi, una cosa és la “realitat” i una altra de molt diferent és la interpretació que en fem (recordem, per exemple, el miratge d’aigua que es produeix en una carretera a temperatures altes).
La percepció més profunda és més exacta quan ambdós ulls treballen junts per enviar al cervell tots els missatges possibles sobre un objecte. Així, una persona que només disposa de la visió d’un ull tindrà més dificultats a l’hora de calcular les distàncies entre els objectes i les relacions espacials.
Per tant, la visió normal depèn de dos processos: l’enfocament d’una imatge a la retina i la transmissió d’aquesta imatge al cervell per a la seva interpretació. El fracàs de qualsevol d’aquests processos dóna lloc a una visió imperfecta o desorganitzada. Les persones amb errors d’enfocament no poden veure amb claredat sense lents correctores ja que l’estructura interna de l’ull impedeix que els raigs de llum enfoquin la retina. Com a resultat d’això les imatges transmeses al cervell també estan desenfocades. Aquests problemes de l’enfocament es deuen a errors de refracció.
Els errors de refracció més comuns són: miopia, hipermetropia i astigmatisme.