Podreu veure la  noticia real aqui

“Les tecnologies de la informació i la comunicació [a partir d’ara: TIC] són el sistema nerviós de la nostra societat” (Adell, 2010: 20). El seu impacte, dins el panorama actual, és un fet inqüestionable i ha estat determinant per a la transformació dels diferents àmbits de l’activitat humana: l’econòmic, el cultural, el polític, el comercial i, és clar, també l’educatiu. La majoria dels països europeus inclouen, dins del desplegament dels seus currículums a les etapes educatives obligatòries, referències explí- cites a la incorporació generalitzada de les TIC, amb l’objectiu de proveir els alumnes de millors aprenentatges i de les habilitats necessàries que els permetin moure’s pel nou mitjà electrònic com a ciutadans del segle xxi (UNESCO, 2004). N’és un bon exemple el sistema educatiu català, on trobem que les lleis que regulen la matèria educativa contenen, en el seu articulat, referències a la incorporació de les TIC en els processos educatius, a l’assoliment de les competències bàsiques en el tractament de la informació i a la competència digital. A més a més, convé destacar també els programes específics de formació per a l’ús de les TIC a les aules que estan impulsant la Generalitat de Catalunya i el Ministeri d’Educació. Arran d’aquesta tendència a integrar les TIC dins les pràctiques educatives per afavorir l’alfabetització digital dels alumnes, molts centres educatius estan transformant les aules tradicionals —s’hi inclouen les aules de música— en aules digitals amb la introducció d’eines tecnològiques que obren noves perspectives en els processos d’ensenyança i aprenentatge (Fornells & Vivancos, 2010). Una mostra d’aquestes eines són les pissarres digitals interactives [a partir d’ara: PDI], que, tot i que “no ensenyen res per elles mateixes” (Bautista, 2004: 26), si s’incorporen correctament a l’aula: possibiliten que els aprenentatges siguin més àgils, actius i motivadors (Cabero i Llorente, 2007); proporcionen una nova manera de presentar, compartir i treballar els continguts curriculars a l’aula, i faciliten la incorporació d’una àmplia varietat de recursos multimèdia —textos, imatges, vídeos, sons, diagrames, i espais web en línia— en un mateix entorn (Ekhami, 2002). Ara bé, tot i les àmplies possibilitats que ofereixen les PDI dins dels processos educatius, encara són un recurs infrautilitzat en molts centres educatius. Estudis sobre la seva utilització a les aules —com ara els de García (2010), Gallego, Cacheiro i Dulac (2009) o Red.es (2006)— coincideixen que s’han introduït sense que la majoria del professorat hi estigués correctament format, tant des d’un punt de vista de la pràctica docent com de l’aprenentatge dels alumnes. No es tracta tant, doncs, d’incorporar les PDI a l’escola i esperar que hi millorin els processos d’ensenyança a l’instant, com de fer-ne un ús adequat i reflexionat, a fi d’orientar-les a esdevenir una eina gràcies a la qual tot l’alumnat adquireixi millors aprenentatges. 2. Les PDI: una evolució de les pissarres tradicionals de guix L’entrada de les PDI a les aules de música suposa l’arribada d’un sistema tecnològic que aporta els avantatges de les pissarres tradicionals de guix i introdueix noves característiques que posen a l’abast del mestre especialista nous canals de comunicació i interacció amb l’alumnat —fins ara inexistents dins de l’aula— i la possibilitat d’utilitzar i integrar immediatament, en els processos d’aprenentatge, recursos educatius allotjats a la xarxa (Marquès, 2008). Abans d’endinsar-nos en l’exposició dels diferents avantatges que aporta la introducció de les PDI dins les pràctiques educatives musicals, considerem necessari precisar el significat d’aquest recurs tecnològic i detallar-ne les diverses tipologies que podem trobar en el mercat actual. Entenem com a PDI el conjunt de dispositius tecnològics (un ordinador, un videoprojector i una pantalla tàctil) que estan interconnectats. Les imatges que es visualitzen a l’ordinador es mostren simultàniament a la superfície tàctil, a través del videoprojector, i es poden manipular mitjançant un llapis, un marcador o, directament, amb el dit. A més d’aquests dispositius bàsics, podem acompanyar la instal·lació amb altres equipaments addicionals que permetin augmentar la funcionalitat de la pissarra —com ara la connexió d’un sistema d’àudio que permeti escoltar arxius sonors, un lector de documents que faciliti digitalitzar qualsevol document en paper o objecte tridimensional, una impressora, etc. Il·lustració 1: Exemple de PDI amb sistema d’àudio incorporat. En l’actualitat existeixen diverses tipologies de PDI. Basant-nos en la classificació proposada per la British Education Communication and Technology Agency (BECTA, 2003), les podem agrupar en tres categories que descrivim a continuació. 1. A la primera categoria, s’hi inclouen les pissarres que tenen una superfície sensible al tacte i detecten la pressió que s’hi exerceix amb qualsevol objecte. Són les pissarres tàctils. Com a exemple, apuntarem els models SMART Board o TeamBoard. 2. La segona categoria està formada per les pissarres electromagnètiques. Contenen una malla elèctrica dins la pantalla de projecció que permet, en tota la superfície, detectar la localització del punt assenyalat amb el llapis. A diferència de les pissarres de la primera categoria, aquestes tan sols es poden manipular amb la utilització d’un llapis especial. Els models SchoolBoard 1077 o InterWriteUn en són un bon exemple. 3. El tercer grup inclou les pissarres d’infrarojos o d’ultrasons. A diferència de les dues categories anteriors, aquestes es componen d’un dispositiu que, mitjan- çant unes ventoses, es pot fixar a qualsevol pissarra blanca i que sincronitza la posició dels llapis electrònics específics o dels rotuladors estàndards introduïts en una carcassa especial. N’és un bon exemple, d’aquestes pissarres, el model MIMIO Xi.  Exemples de models d’aplicació de les PDI a l’aula de música Les possibilitats d’aplicació pedagògica de les PDI a l’educació musical depenen, en bona mesura, de la capacitat del mestre especialista de música a poder extreure el màxim rendiment de tot el potencial educatiu que ofereixen aquestes eines en les pràctiques educatives musicals i dels objectius educatius que s’intentin assolir amb la seva utilització a l’aula (Fuertes, 1997). En aquest sentit, és important recordar que la formació específica del docent no s’ha de reduir solament a conèixer-ne el programari i el maquinari i a usarlos, sinó que també ha d’incloure altres aspectes, com ara conèixer les diferents possibilitats que pot oferir la seva introducció a les pràctiques educatives musicals. Tot seguit presentem cinc propostes de models d’aplicació de les PDI a la pràctica educativa musical. Aquestes propostes es fonamenten en la pròpia experiència professional en el camp de l’educació musical i en la utilització de la pissarra com a eina de suport per practicar i millorar l’ensenyança de la música. 1. Activitats de creativitat musical col· lectives. Es poden promoure dinàmiques de grup classe participatives, amb l’objectiu de compondre conjuntament, per exemple, un fragment musical entre tots els alumnes de l’aula. A partir d’unes pautes d’actuació que especifiqui el docent, els alumnes poden participar activament en la notació del fragment musical aprofitant les característiques de les PDI. 2. Activitats d’exercitació de les habilitats musicals. Una segona opció consisteix a emprar les PDI com a eina per exercitar les destreses musicals. Així, per exemple, en petits grups, els alumnes poden realitzar activitats centrades a analitzar el llenguatge rítmic, mentre la resta de la classe, amb l’ajuda del docent, visualitzen els procediments dels participants, gràcies a l’àmplia superfície de la pissarra, i realitzen una retroacció (feedback) dels seus companys. 3. Suport a les explicacions del professorat. Una opció ben diferent a les dues anteriors consisteix a utilitzar la pissarra com a eina per complementar les explicacions del docent amb l’ajuda de recursos multimèdia que podem trobar allotjats a la xarxa. 4. Activitats de percepció auditiva. Una altra possibilitat rau a destinar les PDI com a element per exercitar les habilitats auditives de l’alumnat. A partir d’escoltar activament o de visionar un fragment musical, el docent pot iniciar la realització d’activitats basades, per exemple, en la identificació i reconeixement dels elements escoltats. 5. Activitats d’estimulació de la memòria. Una darrera proposta d’aplicació de les pissarres consisteix a emprar-les com a suport per adquirir elements bàsics del món de la música, mitjançant l’estimulació visual i auditiva de l’alumnat. Un bon exemple d’això és la utilització de la superfície de la pantalla per visualitzar bits d’intel·ligència relacionats amb el món de l’educació musical. 5. Conclusions La incorporació de les PDI a les aules de música dels centres educatius suposa que hi entri un sistema tecnològic amb unes característiques singulars que hi poden aportar un gran potencial educatiu per millorar les pràctiques educatives musicals actuals i, fins i tot, obrir la possibilitat de crear-ne de noves. Tanmateix, la seva introducció tan sols tindrà efectes positius en la millora dels processos d’ensenyança i aprenentatge si es formen específicament els mestres especialistes de música. Aquesta formació hauria de fer conèixer el programari i el maquinari de les PDI i ensenyar a usar-lo i, sobretot, hauria de fer conèixer les diferents possibilitats que pot oferir la seva introducció a la pràctica de l’educació musical.