La il·luminació era directa. Era un efecte il·lusionista i la meva pupil·la no podia deixar d’observar la llum sobre el cos de l’insecte. Aquell crepuscle transmetia pau i tranquil·litat.

He anat a veure una exposició d’aquarel·les excel·lent. En una es representava una libèl·lula volant damunt l’aigua cristal·lina d’un estany envoltat de til·lers. Els colors pàl·lids del fons contrastaven amb la llum acarabassada de la tarda.

A la tarda, havent dinat, he d’endreçar la meva habitació, canviar els llençols del llit, posar els llibres per ordre alfabètic a la prestatgeria, posar mill als canaris i netejar la seva gàbia, aprendre’m de memòria la nadala i treure la brossa del jardí. Quina feinada!

Aquest dissabte, de bon matí, he d’anar a la cansaladeria a comprar pernil dolç i xoriço; després a la fruiteria a comprar carbasses i cebes per fer una sopa, i finalment, a la botiga de llegums cuits per comprar mig quilo de cigrons.

Quan el pare va sortir de casa es va trobar amb un trànsit espantós a la carretera. Eren més de les onze i encara no havia arribat a la benzinera. Li quedava poca benzina i només patia per si arribava tard al museu.

Havia de netejar la sala i va fer-ho com sempre, amb la mateixa dedicació que hi havia abocat tots els dies d’una vida feta a netejar. No en tenia cap culpa si el gran mural de Picasso desprenia tan bona olor a net. La cara de la directora del museu va quedar més blanca que la llet.

Aquell acte va tenir conseqüències inesperades; per als encarregats de la galeria, per a l’artista anònim i, més que mai, incomprès, però sobretot per a la pobra dona, que no entenia els retrets. Ella s’havia limitat a executar la seva feina a la perfecció. Deixar-ho tot ben net “como los chorros del oro”.

La Cèlia va ser la primera en reaccionar. Ella que era com una guineu tota menuda i astuta. Es va escolar per aquella obertura. I la intuïció no la va enganyar: allà al darrera hi havien amagat el capsigrany del seu germà. La qüestió era – i si el deixava i tornava a marxar? –

A les valls profundes que vèiem entre els morrots de les muntanyes, mentre ens enfilàvem cap al congost, els negres avets destacaven sobre un llit de neu tardana. Semblava un llençol acaronant les corbes de la natura.

A mesura que es feia de nit, va començar a baixar la temperatura. El capvespre va embolcallar amb una boira fosca la negror de la pineda, la roureda, la fageda, i feia molt de fred. La nit ens menjava els ossos i vàrem decidir posar-nos roba d’abric.