Havia de netejar la sala i va fer-ho com sempre, amb la mateixa dedicació que hi havia abocat tots els dies d’una vida feta a netejar. No en tenia cap culpa si el gran mural de Picasso desprenia tan bona olor a net. La cara de la directora del museu va quedar més blanca que la llet.

Aquell acte va tenir conseqüències inesperades; per als encarregats de la galeria, per a l’artista anònim i, més que mai, incomprès, però sobretot per a la pobra dona, que no entenia els retrets. Ella s’havia limitat a executar la seva feina a la perfecció. Deixar-ho tot ben net “como los chorros del oro”.

La Cèlia va ser la primera en reaccionar. Ella que era com una guineu tota menuda i astuta. Es va escolar per aquella obertura. I la intuïció no la va enganyar: allà al darrera hi havien amagat el capsigrany del seu germà. La qüestió era – i si el deixava i tornava a marxar? –