Discriminats per ser d’una altra raça, per Laura Garcerán (6è)
2 Replies
Category Archives: Vídeo_escrits
Nadal és estimar, per Elena Rodríguez (6è)
Viure en democràcia. Àlex Pardo (6è)
Envia el teu parer clicant aquí baix on posa ESCRIU EL TEU COMENTARI.
Se t´obrirà una finestreta. Després d’escriure’l has de clicar allà on posa PUBLICAR. Pensa a posar el teu nom.
Els nens que tenen de tot demanen més i més i més
Jo em dic Lorena, i en realitat m’agradaria treballar en una ONG per ajudar aquells nens que no tenen res, ni menjar, ni roba, ni casa, ni res de res.
El que més m’agradaria de treballar en una ONG seria veure a aquells nens somrients. En canvi, els nens que tenen de tot demanen més i més i més, quan sols necessiten una família que els estimi, roba, menjar, una casa i un metge.
M’agradaria vendre postals de Nadal, de neixement, de casament, pulseres, segells, etc… i amb aquells diners compraria: menjar, roba, una casa i pagaria un metge per si de cas els nens es posen malalts, però això no es pot fer tan fàcilment.
Aquests nens també necessiten una escola. No han de treballar, han d`anar a l`escola per aprendre i tenir amics.
Jo vull treballar en una ONG.
Lorena Calvo Cercós
Cristina Palomares. Vull ser mossa d’esquadra.
A la meva àvia me l’estimava molt i fa dos anys es va morir
Avui, dia 14 de novembre de 2007, anaven a enterrar el meu avi a les 4:00. Jo no l’he pogut anar a veure, perquè havia de ser a escola però jo i el meu germà li hem fet un escrit i un dibuix perquè el tengui allà. No me n’oblidaré mai d’ell!!!. Me l’estimava moltíssim, però me’l seguiré estimant.
Laia Sánchez
Tenir amics és com si del cel t’hagués arribat un regal de Déu que mai es trencarà
Quan es fan mal els ajudes, quan estan malalts, els hi dius els deures… Mai acabaríem si us hagués d’explicar tot el que fem per ells, i el que ells fan per a nosaltres. I ja no en parlem de tenir un grup. Llavors ja és amb molta més gent i com diuen: com més serem, més riurem.
AIXÒ SÍ QUE ÉS VIDA!!!!!
Mireia Sánchez
Vull que els robots siguin una millora per a la humanitat…. però seran acceptats?
Fa anys que la ciència-ficció fa pel·lícules i dibuixos de robots, com per exemple Transformers i Star Wars, però ara ja no cal, perquè al Japó i a la Xina fan Robo-Sapiens grans de la marca del cotxe Honda. Fan tot el possible per millorar-los i crec que són coneguts a tot el món.
Vull que els robots siguin una millora per a la humanitat, per això, vull ser mecànic, per poder-los arreglar. Tot i això, encara els faltarà una cosa: tenir sentiments humans, però potser els científics i mecànics ho aconsegueixen i els robots tindran aspecte humà i viuran amb la família……
Però, seran acceptats?
Àlex Guerrero Xantal
El neixement de la meva cosina
El moment més feliç de quan era petita va ser quan va néixer la meva cosina Alícia. Me’n recordo de que quan van sortir cap a l’hospital,van trucar al papa per dir-li que anaven a l’hospital. A mi em feia molta il·lusió perquè seria la cosina més petita que tindria ja que abans era jo.Vam anar a l’hospital i quan va néixer no me la van deixar agafar perquè jo era molt petita.Tenia el cabell tot negre, era moníssima!
Li vam regalar un osset de peluix, roba i llençols per al llitet.
No ho oblidaré mai!!!!
La meva comunió
El record més maco que he tingut mai ha sigut la meva primera comunió.
Aquest dia va ser molt important, la comunió la vaig fer a Cuenca a l’ésglesia del Salvador, el dia quatre de juny de 2006.
Aquell dia portava un vestit llarg fins els peus de color xampany. Amb el pentinat vaig tenir molta sort perquè la meva cosina segona és perruquera (va venir a casa dels abuelos que és on anem quan anem a Cuenca) i el pentinat em va quedar xulíssim!.
Després vam anar cap a l’església. Allà vaig combregar. Llavors vam anar al convit. Hi havia moltes taules i enmig hi havia la taula dels nens. En aquella taula ens ho vam passar súper, súper bé!.
Jo els hi volia fer un regal als meus pares. Els hi vaig comprar una postal a Barcelona i la vaig portar fins a Cuenca. Els hi va fer molta il·lusió. A la meva tieta Nani li vam donar un ram perquè era el seu aniversari i després Don Teodoro, el capellà, ens va fer trucs de màgia.
Per acabar el convit vam ballar fins que va parar la música. La festa va finalitzar quan vam tornar al Pinar de Jábaga, la casa dels abuelos. Però aquesta vegada érem molts més.
Aquest és el record més maco que tinc.