En el darrer número d’Aravadapa hi havia un comentari de la senyoreta Serrallonga en què rebutjava l’atribut de pedagoga. «Digui’m mestra», diuen que va dir en aquella ocasió, «pedagoga em va gran». Una boutade per l’estil del «-Cubisme? Connais pas!» Falsa modèstia?

Vulgui’s no vulgui’s, la senyoreta Serrallonga pertanyia a això que se n’ha dit renovació pedagògica. Darrerament hem tingut ocasió de llegir la cadena repetidament: les teories de Sanz del Rio sobre la primacia de la raó en l’activitat intel.lectual i el suport ètic i moral de qualsevol activitat professional foren recollides per un grup de deixebles, amb Giner de los Rios al davant. Giner fundà la Institución Libre de Enseñanza, una alternativa al dogmatisme i la rutina de l’ensenyament tradicional que havia de preparar una elit capaç de regenerar el país. Bo i assumint l’ideari de Giner per al nou pla d’estudis, el 1918 fou fundat el Instituto-Escuela, al qual s’integrà Josep Estalella, que n’esdevingué director el 1921 i que, amb l’adveniment de la República, passà a dirigir l’Institut-Escola, la institució creada el 1932 i destinada a aixecar el nivell cultural del país sota la divisa: «un poble culte és un poble civilitzat».

Carme Serrallonga reconegué sempre el mestratge de Josep Estalella. Fou ell qui la introduí a l’Institut-Escola i entre això i l’ensulsiada de la Generalitat, es trobà -ella que anava per sàvia i rata de biblioteca- de ple en el món de l’ensenyament. Amb una colla de professors i companys fundà el Villena i la història és coneguda.

Aquest fil tan elemental potser explica la seva concepció: entrà a l’Institut-Escola com a mestra i quan el braç potent de les fúries aterrà la ciutat de somni que volien bastir es limità a crear les condicions mínimes per a continuar fent el que el Dr. Estalella havia començat. En la ignorància oficial del règim més que en la semiclandestinitat, la senyoreta Serrallonga continuà fent classes, ara al Villena, i fent-les com havia après que s’havien de fer.

I com s’havien de fer? La senyoreta Serrallonga no va escriure mai cap tractat ni cap article especialitzat. No crec pas que tingués la pretensió d’haver inventat res. Jo diria que considerava que ja estava tot inventat i que només calia redescobrir-ho cada dia a l’aula o al pati, en contacte amb els alumnes. No tenia grans teories, ni receptes. Els seus criteris pedagògics podrien passar, avui, per un exercici de sentit comú: l’escola no transmet únicament coneixements, forma la persona; per a fer-ho, ha d’aprofitar l’interès dels alumnes i ha de saber suscitar-los-en de nous; el mestre ha d’estar en contacte permanent amb els alumnes, l’ambient ha de ser humà i acollidor i hi han de conviure, naturalment, nois i noies, que es comunicaran en la seva llengua materna.

No crec que trobéssim ningú que no ho subscrivís. L’actual reforma del sistema educatiu, al capdavall, també ho assumeix. Una altra cosa molt diferent és que la realitat de l’aula i de l’escola tradueixin aquests «criteris». Parlo de l’escola en general, no del Villena en particular. Justament el prodigi de l’escola de la senyoreta Serrallonga és que ho aconseguí. La veneració amb què els seus alumnes en parlen n’és la millor prova. I per aconseguir-ho, la senyoreta Serrallonga no va elaborar teories ni traçà un pla calculat on tot era previst d’antuvi. Pel que jo la coneixia, el seu tarannà no quadrava gaire amb aquesta actitud; pel que sento dir als qui van coincidir-hi més temps en el treball docent, el Villena tingué sempre un punt d’improvisació, de desori.

Un desori, ho repeteixo, altament profitós, perquè potser no ho era, de desori, sinó tracte humà, contacte d’alumnes i professors; potser no era improvisació, sinó l’aprofitament de la receptivitat de l’alumne per a aprofundir un aspecte imprevist però enriquidor. És conegut que el professor que anava després de la senyoreta Serrallonga no entrava a la classe quan tocava ni quan volia, sinó quan ella sortia, cosa que no sempre coincidia amb l’hora de fer-ho. És conegut també que algun curs havia assignat grups i matèries mitja hora abans de començar les classes. Tothom sap que la senyoreta Serrallonga, a la classe, parlava del que li semblava sense preocupar-se gaire del programa, i no em crec en la necessitat de dir que «el que li semblava» sempre era interessant.

Tot plegat, avui resultaria malvist. I sobretot, difícil de fer: quan un professor no surt a l’hora, uns altres alumnes queden sense professor, surten…; quan a la classe es parla de tot, el programa se’n ressent, i després hi ha exàmens, notes de tall, selectivitats que demanen unes coses molt precises… Convé tenir-ho present perquè forma part de la persona que admirem i que ha marcat el Villena. Això, lluny de desvirtuar-la gens ni mica, em sembla que l’engeganteix.

Si suara dèiem que tothom acceptaria els principis elementals de la pedagogia que practicava, també hauríem de convenir que perquè uns alumnes es quedin una estona sense professor no hauria d’haver-hi cap problema d’ordre públic; a més, un altre professor pot entrar a la classe i sempre sabrà què fer-hi; que els programes se’n vagin en orris tampoc no hauria d’importar gaire avui que es parla de dissenyar «currículums» personalitzats. I pel que fa als exàmens, de selectivitat o els altres, no crec que cap ensenyant els pugui defensar si no és amb l’argument del mal necessari o el mal menor.

Amb això passa com amb els criteris esmentats (que tothom els assumeix i ningú no sap com fer-ho perquè els resultats s’adiguin amb les pretensions): tots estem d’acord que hauria de ser així, però tots ho deixem en el regne de la utopia que algun dia arribarà si algú ho fa possible amb no sé quina recepta màgica; els professors hi estem d’acord, però… ¿entrar espontàniament a una classe que no et toca i fer-hi alguna cosa de profit? Uf! Sí, tots ho faríem, és clar; però ho faríem si les coses anessin d’una altra manera. Els pares hi estan d’acord -penso-, però… ¿arriscar-se a perdre dècimes o fins i tot punts en un examen -sobretot si és de selectivitat- per mor de la formació humana? Uf! Sí, tots ho acceptarien és clar, però ho farien si el món, la societat, anessin d’una altra manera, si no hi hagués tanta competència…

Quin és el mèrit de la senyoreta Serrallonga? Senzillament, haver actuat en conseqüència. No haver esperat que el món canviés per a posar-se a fer de mestra tal com ella entenia aquesta tasca; sinó posar-s’hi (entre altres coses perquè era l’única manera que el món canviés).

Que va tenir a favor seu un temps en què -oh paradoxa!- la figura del mestre era instintivament respectada, potser per un reflex de la por que arreu inspirava la jerarquia? Potser sí! Que quan d’aquesta figura se’n rebia un tracte cordial i no l’exigència freda, el respecte esdevenia afecte sincer? És clar! Que el Villena era molt petit? Segur que sí! ¿Que si hagués continuat fent classe i fent-la igual, avui es trobaria amb actituds que la revoltarien i li farien la feina difícil? Probablement! (la carta oberta que el senyor Albert -amic indestriable d’ella i del Villena- va escriure a propòsit d’algun professor que no podia començar la classe per l’aldarull dels alumnes, o d’alguna destrossa en el material escolar, demostra que el Villena també sentí la inflexió); però ningú, ella la primera, no va pretendre que ho pogués tot ni que tingués cap recepta màgica per a res.

Què tenia, en canvi, per a construir el Villena recordat pels seus antics alumnes? Jo diria que, en primer lloc, la concepció que la cultura serveix per a viure. En segon lloc, es mirava el món amb ulls de mestra. En tercer lloc, una cultura vastíssima i, finalment, una personalitat extraordinària.

Aquests quatre aspectes es donaven naturalment en ella sense solució de continuïtat entre la seva vida personal, intel.lectual i professional. Em sembla que me’n va fer una descripció precisa un dia que em va dir «quan llegeixo alguna cosa, quan hi ha alguna cosa que m’agrada, sempre penso com en podré parlar als nois, si els interessarà o no, com ho faré per a portar-ho a la classe. Quan et dediques a l’ensenyament acabes mirant-ho tot d’aquesta manera». És per això que dic que es mirava el món amb ulls de mestra. Fer de mestra era la seva vida, però, fixem-nos hi bé: el punt de partença d’aquesta operació no era la feina com una activitat definida a priori; no és que visqués pensant en un programa i en la manera de desenvolupar-lo, ans al contrari: el punt de partença era el que llegia, el que li havia agradat, el que l’havia emocionada o li semblava una reflexió oportuna. Vida i feina eren vasos comunicants i la fluïdesa del recorregut era una determinada manera d’entendre la cultura.

En efecte. Jo diria que va entendre la cultura com una pregunta permanent sobre la condició humana; una pregunta que fuig endavant a cada resposta perquè cada resposta ens permet reformular-la, i en el procés ens descobrim partíceps de tot el que de gran i de mesquí han fet els homes. En el procés creixem. Ella en deia «obrir finestres». «Ensenyar és obrir finestres».

I sentia la necessitat de fer partíceps els alumnes dels seus coneixements, les seves descobertes; no pas perquè hi hagués una dada definitiva, alguna cosa que calgués saber pel seu valor en si, sinó perquè sentia que el que a ella li semblava interessant o l’emocionava -amb aquell gest tan característic de tancar el llibre i dir, mirant-te fixament als ulls, «que és maco, això» o «quin poca-solta, oi?»- podia afaiçonar l’esperit de l’alumne, el podia ajudar a gaudir, a reflexionar o a emocionar-se. Els coneixements havien de servir per a això o no servien per a res. Gosaria dir que per a ella, des d’uns ulls de mestra i, per què no, des d’uns ulls d’infant, els coneixements eren instruments, no finalitats.

No em sé estar de ressenyar la satisfacció que experimentava, per exemple, en llegir, per enèsima vegada, l’episodi del conte de Foix en què el pare Fèlix apareix per un escotilló enmig d’una fumerola. És un conte enigmàtic, amb la descripció d’una vila la topografia de la qual determinats alumnes de filologia han assajat fins i tot de cartografiar. El profund coneixement que ella tenia de Foix i de la literatura li permetia, és clar, de buscar-hi influències, interpretacions, relacions de tota mena…, però ella reia, reia amb un riure que la sotraguejava tota fins que es treia l’indefectible mocador de la màniga i s’eixugava els ulls. Després podíem passar a l’erudició, però àdhuc en aquest terreny li interessava el que remetia a la persona, el que en podíem compartir. La seva conversa no calçava mai coturns; tenia tendència a fer-ho fàcil, a col.locar el tema en el terreny dels referents coneguts. És clar que et citava noms, títols i situacions que haurien omplert un manual i que en boca d’una altra persona t’haurien fet sentir petit, però això era la dada: inevitable, i fins a cert punt imprescindible, en una lectora empedreïda que s’havia mogut en tants cenacles d’alta cultura; la dada era una eina per a una conversa planera, rodona com els tels d’una ceba, al centre de la qual hi havia sempre la infinita capacitat de sorpresa, de plaer o d’ira per les manifestacions de l’esperit humà.

És clar també que de vegades era vehement, tallant; arbitrària, potser. Era una manifestació més de la manera d’interioritzar la cultura. Apassionada i no asèptica; viscuda i no disseccionada; treballada i no emmagatzemada. No, definitivament, res no era, en ella, formulari; els coneixements servien per a viure i per a créixer. Si no se’n tenien més, l’únic que es perdia era plaer de pensar i d’emocionar-se, però això no convertia l’ignorant en ruc: el ruc era aquell a qui el que sabia no li servia per a res.

Molt poques vegades la vaig sentir parlar d’una tesi sobre alguna cosa. Parlava de l’autor i l’obra, de la gent i el moment; no de la última genialitat interpretativa de la crítica. No crec que mai, en les seves classes o en les seves converses, hagués parlat d’una obra que no hagués llegit o no li hagués dit res, per bé o per mal. I tots sabem com es pot fer una classe magistral sobre Joyce substituint la lectura d’Ulisses per la introducció de Valverde o sobre Marx a partir de Marta Harnecker per comptes del Capital. És molt probable que tot ratlli a un alt nivell, però és com teoritzar sobre el gust d’una poma sense haver-la tastada mai.

Sé perfectament que hom no pot tenir un coneixement absolut i de primera mà de tots els continguts d’una matèria. Al cap i a la fi «una cosa és un professor i una altra algú que sap coses», em van dir que deia el Sr. Albert, i ella mateixa, la senyoreta Serrallonga, que, quan li semblava, recomava una lectura «perquè jo no ho explicaria pas més bé», era lluny de semblar una especialista. Vull dir, senzillament, que mai no va pretendre fer especialistes ni acumular un saber de pura erudició.

Treballava amb la primera matèria: l’obra, la persona, i la ment o l’esperit on podia obrir-se la finestra. Comptava amb l’instrument de la paraula. No perseguia acumular informació, sinó que «els nois» es fessin seu l’objecte de la classe; que gaudissin o s’iressin com ho havia fet ella; vull dir que allò els digués alguna cosa -ara en diuen «coneixements significatius»-, encara que no fos ben bé el mateix. Per a constatar l’èxit o el fracàs de l’operació no li calien els exàmens. «L’ensenyament va desvirtuar-se el dia que es va començar a donar tanta importància als programes i a les notes». De què serveix aprovar -amb tots els pronunciaments favorables- un examen de Foix si la lectura dels seus poemes no et diu res?

Tampoc no hi havia lloc per a acusar l’alumne. En l’última conversa que vam tenir abans que la ingressessin, em va explicar com una vegada havia enviat a casa una noia per l’aspecte extern amb què s’havia presentat a l’Escola. Jo ja coneixia l’anècdota, i ella me’n va donar una versió que situava força les coses al seu lloc, però això no és l’important. Deu fer quinze anys del fet, i tot i que, passat aquest temps, no havia modificat gens la justesa dels seus motius, em confessà que sovint es demanava si havia obrat bé i que, en pensar-hi, no podia evitar un cert neguit pel que hagués pogut reportar d’humiliació a la noia.

Les seves classes no eren cap soirée, per més que fes anar els alumnes a casa seva a menjar xocolata mentre traduïen Virgili.

«–Quan parlàvem d’un poeta, primer en llegíem alguna cosa; després, quan havíem vist què deia, podíem començar a parlar de qui era i què havia significat (…); si parlàvem de García Lorca, ho volíem saber tot, tot el que havia escrit i tot el que sobre ell s’havia dit; tot era interessant, contribuïa a fer el quadre més complet: això és el que haurien de fer aquests nois». I «aquests nois», naturalment, no sempre ho feien, però no la vaig sentir mai fer-ne cap blasme. I això perquè, parafrasejant Savater, podríem dir d’ella que pretenia ensenyar neòfits i no pas ser admirada pels savis. «La humiltat del mestre consisteix a renunciar a demostrar que un ja és al capdamunt per ajudar els altres a pujar», estimular els altres a fer troballes i no presumir dels propis coneixements; treure els alumnes de la ignorància per comptes de maleir-la com fa el pedant que s’adreça als seus alumnes «com si estigués presentant una comunicació en un congrés dels seus col.legues més distingits i exigents… però com que la majoria dels joves no demostra l’entusiasme degut ni la comprensió requerida, es desespera i els maleeix… com si l’obligació de treure’ls d’aquesta ignorància no fos seva».

No escau aquí parlar de tot el que ha canviat d’ençà que el Villena era un petit oasi en el desert dels tàrtars de l’ensenyament oficial. Era de la Senyoreta Serrallonga que volia parlar i no de la dificultat de seguir el seu exemple i el de tants altres mestres d’això que des de la primeria de segle se’n va dir l’Escola Moderna. Conscient d’aquesta dificultat i per ser Aravadapa una revista del Villena, no em sembla, per acabar, que sigui una complaent mirada al melic fer-ho amb unes paraules de la senyoreta Serrallonga que, si no són literalment transcrites, sí que són exactes quant al contingut: –«Quan algú em diu que m’estima molt però parla malament del Villena, li dic que no; penso que no m’estima, perquè no m’ha entès gens». Naturalment, la senyoreta Serrallonga es mirava el món amb ulls de mestra de l’Institut- Escola i pensava que la cultura serveix per a viure.

Josep Illa