Escenaris Sonors. El muntatge radiofonic

Muntatge radiofònic

El muntatge radiofònic és l’operació que permet combinar, integrar i organitzar les diverses formes sonores pròpies del llenguatge radiofònic amb l’objectiu d’obtenir un discurs sonor que resulti coherent, atractiu, clar i entenedor pel receptor. El valor del muntatge rau en la nova significació que prenen els diferents elements en ser combinats.

El muntatge radiofònic es pot abordar des de dues perspectives:

  • una perspectiva eminentment tècnica, que determina les possibilitats expressives del llenguatge a partir de la manipulació tecnològica dels arxius  sonors.
  • una perspectiva expressiva, que si bé està òbviament lligada a les possibilitats tecnològiques, introdueix aspectes de comprensió i descodificació del missatge sonor per part del receptor.

Planificació sonora

Tenint en compte que la superposició implica que dos o més sons sonen a la vegada, la primera qüestió és atendre a la intensitat d’aquests sons superposats. Cal parlar, per tant, de la planificació sonora o dels plans sonors. Per convenció expressiva s’usa una nomenclatura similar a la cinematogràfica i es parla de:

  • Primeríssim Primer Pla (PPP)
  • Primer Pla (PP)
  • Segon Pla (2P)
  • Tercer Pla (3P)

Quan comencem a fer ràdio amb l’alumnat, és fàcil que utilitzem només el primer pla, on hi haurà les veus i, com a molt, un segon pla on posarem la música de fons. A mesura que anem guanyant habilitat anirem afegint plans; cal tenir en compte que disposar de molts plans no vol pas dir que el nostre producte disposi d’una major qualitat.

Muntatge

Des del punt de vista tècnic-expressiu existeixen un nombre finit d’operacions de combinació de sons. Es tracta d’unes fórmules codificades d’organització dels elements sonors que es coneixen com a figures de muntatge. Aquestes figures treballen a partir de la combinació de tres importants variables:

  1. la intensitat del so (pla sonor)
  2. la seva durada en el temps
  3. la superposició o no d’aquests.

Els efectes sonors

  • Fade-In (F-In): és l’aparició gradual d’un so (o de diversos sons superposats). El so s’inicia en un punt d’absència perceptiva (no es sent) fins a situar-se en una intensitat de Primer Pla.
  • Fade-Out (F-Out): just al revés del F-IN, és a dir, un so que està sonant en PP desapareix gradualment fins a deixar de ser percebut.
  • Resolt (RS): també indica una desaparició de so, però en aquest cas no és gradual sinó sobtada, de cop. S’estan sentint un o diversos sons i, en fer RS, deixen de sentir-se.
  • Fos-Encadenat (F/E): figura que implica la desaparició d’un so i l’aparició d’un altre de forma simultània. Mentre un so desapareix en F-Out s’inicia un altre en F-in. Perceptivament es noten uns moments de barreja entre ambdós sons.
  • Encadenat (E): desaparició en RS d’un so i aparició, encadenada, d’un altre so a la mateixa intensitat que estava sonant el so desaparegut.

En referir-se a les possibilitats expressives i creatives del muntatge radiofònic val la pena dedicar certa atenció a la combinació dels dos sistemes expressius amb major força estètica i significativa a la ràdio, com són la paraula i la música.

  • Raccord o ràcord: fa referència a l’enllaç i continuïtat entre dos o més elements constitutius del missatge, en aquest cas, radiofònic. Aquest ràccord o continuïtat es relaciona tant amb els aspectes tècnics (raccord d’intensitat entre dues veus), els aspectes de muntatge (raccord rítmic en un muntatge músic – verbal) o els aspectes expressius i narratius (raccord d’intensitat en el paisatge sonor que identifica un espai en un paral·lelisme temporal)
  • Quadratura: consisteix a acabar la locució per donar més presència a la música que hi ha de fons, just en un moment prefixat, i que ve determinat per la pròpia música: quan comença la veu del cantant, un instrument concret… La utilització d’aquest recurs és molt recomanable, sobretot des del punt de vista de l’estètica sonora: el plaer d’escoltar sons.