Feia estona que donava voltes al llit, els nervis no em deixaven dormir, esperava ansiosament escoltar el so del despertador, aquell so que normalment no m’agradava sentir, però avui era una dia diferent, faltaven només dos dies per finalitzar el curs, després d’això el grup es desfaria, cadascun de nosaltres seguiria un camí diferent, potser molts aniríem al mateix institut, però d’altres no, el nostre grup no tornaria mai a ser el mateix.
Per fi, vaig escoltar l’esperat so, en un moment em vaig aixecar, vaig preparar-me, em vaig acomiadar dels pares i vaig sortir cap a l’escola.

Quan vaig arribar a l’escola gairebé tot els alumnes de la classe ja estaven fent la fila, la mestra no s’ho acabava de creure, era la primera vegada que tots els de la classe, sense excepció, arribàvem puntuals a primera hora. L’ocasió ben ho mereixia, anàvem a realitzar l’última excursió i tots portàvem les motxilles preparades amb les carmanyoles que contenien el menjar que compartiríem aquell dia.

Després de les últimes recomanacions abans de sortir de l’escola i dels acomiadaments d’aquells pares que s’havien apropat a l’escola, ens vam dirigir, a la parada de l’autobús. Després del viatge en autobús, tramvia i cremallera, per fi arribàvem al parc d’atraccions, ja estàvem al Tibidabo, decidits a passar-ho d’allò més bé i gaudir al màxim. Al mirador de l’entrada vam decidir com organitzaríem el dia, ja que hi havia diferents opinions sobre a quines atraccions muntaríem primer. Així perquè tothom quedés conforme, vam consensuar que ens dividiríem en grups i que cadascun aniríem allà on ens fes més gràcia de muntar, però que ens reuniríem a les dotze en punt a l’entrada de la sala dels miralls per entra-hi tots junts i després anar a dinar.

Després d’una bona estona de diversió, crits i descarrega d’adrenalina, tots ens vam retrobar puntualment allà on havíem quedat.
A la Sala dels miralls no hi havia cua, cosa que va facilitar que tot el grup entrés junt. Vam accedir a l’atracció i després d’una bona estona donant voltes pel laberint de miralls sense trobar la sortida van veure al final d’un dels passadissos una llum brillat que tots vam creure que ens assenyalava la sortida. Aquella llum ens atreia com un imant, tots caminàvem cap a ella, amb aquella sensació que tens quan ha d’ocórrer quelcom especial, tots ens imaginàvem que alguna cosa havia de succeir, però ningú s’atrevia a dir-ho.
De cop i volta aquella llum es va fer més i més intensa i ens va cegar. Quan poc a poc van recobrar la visió , vam descobrir que la sala dels miralls s’havia esfumat, encara més bocabadats vam observar que no només era aquella atracció la que havia desaparegut, tot el parc d’atraccions ja no hi era. Atònits vam anar al lloc on una estona abans havíem decidit que fer durant aquell dia. Aquell mirador que ara només era un lloc pla des d’on es podia contemplar tota la vall de la muntanya. Des d’allà vam poder veure que la Barcelona que nosaltres coneixem tampoc hi era, els edificis, carreteres, monuments, tot havia desaparegut, en el seu lloc una gran extensió de boscos i vegetació cobria tot el territori.

(ceip Pau Casals Horta)