Amb aquella cantata, que cada vegada pujava de to, els nens i nenes, juntament amb els dofins van deixar sordes a les meduses. Aquestes van caure al mar de seguida i van fugir. Acte seguit, el tauró blanc, el rei, va fer un crit tant fort que el pop gegant es va aturar asustat. Aquest estava pujant per una de les dues ximeneies que hi tenia el vaixell. Finalment, aquest va poder enfilar-se dintre d’una d’elles. Mentre el pop destroçava la ximeneia per dintre, els nens es van donar pressa per treure molt de foc i fum per la ximeneia on estava el malvat pop gegant. Al final van poder fer fugir aquella bèstia tant gran. Tots estaven supercontents però al mateix temps esgotats. Això sí, el vaixell havia quedat destroçat i els nens tristos perquè pensaven que ja no arribarien a Nova York. I per a ajudar-los estaven els dofins. Cada dofí transportava al seu llom a un nen o nena. Els hi van donar unes arrels màgiques què al prendre-se-les els hi ajudaven a respirar per sota l’aigua. Els van transportar a un món submarí de sirenes on van reposar durant dos dies. Una vegada sans i estalvis, els mateixos dofins van transportar a la colla fins a Nova York.

Avuí en dia encara es diu en aquesta ciutat que un grup de 17 nens i nenes van sorgir de les profunditats de l‘oceà a bord de 17 majestuosos dofins i que després de visitar Central Park i la Estatua de la Llibertat, tornaren al mar, desapareguent de nou en les seues profunditats… 

CEIP LA SEDETA