1r ARTICLE
Vida d’en Pep Ventura
Pep Ventura es deia Josep Maria Ventura i Casas (1817-1875), conegut arreu de l’Empordà com en “Pep de la tenora” o el “divo de la tenora”, és una de les figures cabdals de la música catalana del segle XIX. Nascut accidentalment a Alcalá la Real (Jaén), mentre el seu pare —un militar originari de Roses— hi estava destinat, ben aviat la família tornà a Figueres, on el jove Pep es formaria i deixaria una empremta inesborrable. Orfe de ben petit, visqué amb el seu avi patern, que li transmeté el vincle amb la terra empordanesa i la passió per la música.
Reforma musical i creació de la cobla moderna
Entre els anys 1830 i 1860, la música que triomfava a les ciutats catalanes era la
òpera romàntica italiana, símbol de modernitat i sofisticació. En pocs anys, les seves melodies passaven de l’escenari als balls de festa major de les viles catalanes, en un procés de popularització musical que recorda el que fa la cobla contemporània.
Pep Ventura sabé captar aquest esperit modernitzador i el traslladà a la música tradicional. Va reformar la cobla, donant-li una nova amplitud sonora i estructura, incorporant-hi nous instruments i potenciant el protagonisme de la tenora, que ell mateix tocava amb una mestria excepcional. Alhora, consolidà la sardana llarga, establint les bases del que seria la sardana moderna, capaç de conjugar tradició i innovació.
Compositor versàtil i inspirador
Ventura fou un compositor prolífic i eclèctic. Creà sardanes, polques, valsos i altres peces de ball, però també música religiosa com messes, caramelles i goigs. Moltes de les seves obres s’inspiraven en melodies populars catalanes, com el famós “Cant dels ocells”, una nadala tradicional que anys més tard Pau Casals interpretaria com a símbol d’enyorança i llibertat.
També experimentà amb ritmes i estils nous, com la sardana amb aire
d’havanera “Quiéreme niña hermosa”, o les primeres sardanes reveses de la història: “La embustera” i “La enfadosa”, que jugaven amb el ritme i la distribució per sorprendre els balladors.
El mite i la tradició
Amb el pas del temps, especialment des de principis del segle XX, la sardana es convertí en símbol de la identitat catalana i de la música tradicional del país. Es van exaltar les composicions que partien de cançons populars i elements tradicionals, mentre que es deixava de banda el fet que Ventura sovint s’inspirava en fragments d’òperes o marxes militars per crear les seves sardanes.
Així, la seva figura va passar de ser la d’un músic innovador i obert a les influències modernes a la d’un mite nacional, vinculat a una sardana que, amb el temps, adoptaria també un caràcter republicà i simbòlic.
Pep Ventura, amb la seva tenora, no només va donar una nova vida a la música popular catalana, sinó que va posar els fonaments d’una tradició viva que encara avui emociona i uneix generacions.