4t ARTICLE
La reforma de la música de la sardana i de la cobla
A mitjan segle XIX, les sardanes vivien una autèntica revolució. Filles de la tradició popular però també influïdes per l’òpera italiana i la sarsuela, aquestes danses s’anaven imposant com el ball de moda a les comarques de l’Empordà, el Gironès, el Pla de l’Estany i la Selva. El seu èxit fou tan gran que, amb el temps, les generacions posteriors les mirarien amb certa recança, considerant-les massa modernes o allunyades del que enteníem per música tradicional.
Aquesta expansió va anar acompanyada d’una transformació profunda de la cobla. Els conjunts inicials, formats només per dos o tres músics, es van anar ampliant fins a nou o deu, i més endavant fins a onze, donant lloc a la cobla moderna.
L’augment de músics responia també a les exigències dels nous repertoris romàntics, que demanaven major riquesa harmònica i varietat tonal. Pep Ventura, sempre atent a la innovació, va introduir nous instruments per aconseguir més sonoritat i flexibilitat.
Sobretot, va situar la tenora com a instrument central de la formació, dotant-la d’un paper protagonista i adoptant un nou model de tenora, ja molt semblant a l’actual. Amb aquesta reforma, Ventura establí les bases del so característic de la cobla catalana que encara avui ens emociona.
El mite: entre la llegenda i la memòria popular
Amb el pas del temps, la vida de Pep Ventura es va envoltar de mites i
llegendes, alimentats pel romanticisme i la necessitat d’exalçar el personatge.
Un dels més coneguts és el mite romàntic de la seva mort dalt del cadafal, com si hagués estat un artista que moria literalment damunt de l’escenari, consumit per la seva pròpia passió musical.
També es deia que, per males influències, havia escrit algunes sardanes amb melodies estrangeres, però que va rectificar a temps, tornant a les arrels catalanes. Aquestes històries, més simbòliques que reals, reflecteixen la voluntat d’un país de veure en Pep Ventura no només un músic, sinó un heroi cultural, fidel a la seva terra i al seu poble.
Biografia: continuïtat i llegat familiar
Després de la seva mort, l’any 1875, la tasca de Pep Ventura no s’aturà. La seva orquestra-cobla continuà viva sota la direcció del seu fill Benet Ventura, que n’assumí el lideratge i mantingué el prestigi i l’esperit del seu pare.
Així, la música d’en Pep continuà ressonant a les places, als teatres i a les festes de l’Empordà, consolidant-se com una de les expressions més autèntiques de la cultura catalana del segle XIX.
Composicions: un llegat immens
El llegat de Pep Ventura és tan vast com impressionant. Va deixar escrites 312 sardanes llargues, moltes d’elles sense títol, a més d’un nombre important de sardanes curtes i nombroses composicions corals.
Amb el pas dels anys, part del seu fons musical es va conservar gràcies a iniciatives particulars. El pare de Salvador Dalí va adquirir moltes de les seves partitures, conscienciat del seu valor històric. Altres orquestres de l’època també en tenien còpies, però la majoria s’han perdut.
Avui, tot el fons Pep Ventura es troba digitalitzat i custodiat al Palau de la Música Catalana, on es conserva com un tresor de la història musical catalana.