3r ARTICLE
El mite
Amb el pas del temps, la figura de Pep Ventura (1817-1875) va anar adquirint una dimensió llegendària. Quan el catalanisme cultural del tombant del segle XIX buscava símbols propis, va convertir el músic empordanès en el pare de la sardana i de la cobla moderna.
Però per construir el mite, calia embellir la història. Així, s’inventaren o s’exageraren aspectes de la seva vida:
- Que era orfe, com si la seva infantesa hagués estat marcada per l’adversitat i el destí musical.
- Que recorria els pobles recollint melodies populars, inspirant-se directament en la veu del poble.
- I que va restaurar o salvar la sardana, com si ell hagués rescatat una tradició condemnada a desaparèixer.
En realitat, Ventura fou un músic modern, culte i obert a les influències del seu temps, que bevia tant de la música popular com del teatre, l’òpera o la sarsuela. Però la llegenda del “salvador de la sardana” encaixava millor amb el relat d’una Catalunya que buscava la seva identitat nacional.
Les seves composicions: entre l’amor i la sàtira
Pep Ventura fou un compositor versàtil i agosarat. No només va escriure
sardanes, sinó que també va adaptar i transformar fragments de sarsueles i òperes, donant-los una nova vida dins del repertori popular.
Un exemple brillant és la seva adaptació de la sarsuela “El diablillo en el poder”, d’on escollí l’ària del Conde de Sauce, “Si el rey me llama”. Ventura hi va introduir una lletra irònica i crítica, que atacava el govern de Madrid i la classe aristocràtica que representava. La seva música, així, no només feia ballar, sinó també pensar i protestar.
Entre les seves composicions més emotives destaca “Per tu ploro”, estrenada a Barcelona el 1872 per una cobla ampliada de vint-i-un músics, tot un esdeveniment musical. Aquesta obra, plena de sensibilitat, expressa el dol de Ventura per la mort de la seva esposa Maria, desapareguda el febrer de 1864. Una peça que, més enllà de la seva bellesa, revela la profunditat humana d’un artista capaç de transformar el dolor en música.
La reforma de la sardana i de la cobla
El context musical del segle XIX estava marcat per la influència del romanticisme, que exigia melodies llargues, expressives i emotives. Això va provocar un canvi radical en la sardana, que fins aleshores era curta i senzilla.
Pep Ventura entengué aquesta nova sensibilitat i va reformar tant la sardana com la cobla. Les seves sardanes esdevingueren més llargues i estructurades:
Introit – Solo de tenora – Salt petit – Salt llarg.
Aquest esquema permetia desenvolupar més extensament la inspiració del compositor i enriquir l’experiència del ballador. Les tirades s’allargaven, i cada sardana podia tenir una durada i estructura pròpia. Així sorgí la necessitat de comptar i repartir, donant lloc a una nova manera de ballar i entendre la música col·lectiva.
Amb Pep Ventura, la sardana deixà de ser una dansa popular senzilla per convertir-se en una obra musical completa, amb força, equilibri i emoció.
Biografia: el músic dels salons i de les places
Pep Ventura visqué en una època en què la música era el centre de la vida
social. A Figueres, quan es ballaven sardanes, sovint s’intercalaven valses i polques, danses europees de gran èxit. Ventura, amant de tots els gèneres, hi trobava inspiració i alegria.
Tocava sovint a l’antic teatre de Figueres, que avui és el Museu Dalí, on s’hi representaven òperes, sarsueles, teatre i balls de saló. També actuava en balls de màscares al Liceu de Barcelona, portant la seva música a espais elegants i cosmopolites.
Així, Pep Ventura va saber unir el carrer i el saló, el poble i la ciutat, creant un pont entre el món popular i el culta. La seva figura resumeix la força d’una època en què la música era l’ànima viva de la societat catalana.