COM REPARTIR SARDANES I MÉS

1r ARTICLE

Vida d’en Pep Ventura

Pep Ventura es deia Josep Maria Ventura i Casas (1817-1875), conegut arreu de l’Empordà com en “Pep de la tenora” o el “divo de la tenora”, és una de les figures cabdals de la música catalana del segle XIX. Nascut accidentalment a Alcalá la Real (Jaén), mentre el seu pare —un militar originari de Roses— hi estava destinat, ben aviat la família tornà a Figueres, on el jove Pep es formaria i deixaria una empremta inesborrable. Orfe de ben petit, visqué amb el seu avi patern, que li transmeté el vincle amb la terra empordanesa i la passió per la música.

Reforma musical i creació de la cobla moderna

Entre els anys 1830 i 1860, la música que triomfava a les ciutats catalanes era la òpera romàntica italiana, símbol de modernitat i sofisticació. En pocs anys, les seves melodies passaven de l’escenari als balls de festa major de les viles catalanes, en un procés de popularització musical que recorda el que fa la cobla contemporània.

Pep Ventura sabé captar aquest esperit modernitzador i el traslladà a la música tradicional. Va reformar la cobla, donant-li una nova amplitud sonora i estructura, incorporant-hi nous instruments i potenciant el protagonisme de la tenora, que ell mateix tocava amb una mestria excepcional. Alhora, consolidà la sardana llarga, establint les bases del que seria la sardana moderna, capaç de conjugar tradició i innovació.

Compositor versàtil i inspirador

Ventura fou un compositor prolífic i eclèctic. Creà sardanes, polques, valsos i altres peces de ball, però també música religiosa com messes, caramelles i goigs. Moltes de les seves obres s’inspiraven en melodies populars catalanes, com el famós “Cant dels ocells”, una nadala tradicional que anys més tard Pau Casals interpretaria com a símbol d’enyorança i llibertat.

També experimentà amb ritmes i estils nous, com la sardana amb aire d’havanera “Quiéreme niña hermosa”, o les primeres sardanes reveses de la història: “La embustera” i “La enfadosa”, que jugaven amb el ritme i la distribució per sorprendre els balladors.

El mite i la tradició

Amb el pas del temps, especialment des de principis del segle XX, la sardana es convertí en símbol de la identitat catalana i de la música tradicional del país. Es van exaltar les composicions que partien de cançons populars i elements tradicionals, mentre que es deixava de banda el fet que Ventura sovint s’inspirava en fragments d’òperes o marxes militars per crear les seves sardanes.

Així, la seva figura va passar de ser la d’un músic innovador i obert a les influències modernes a la d’un mite nacional, vinculat a una sardana que, amb el temps, adoptaria també un caràcter republicà i simbòlic.

Pep Ventura, amb la seva tenora, no només va donar una nova vida a la música popular catalana, sinó que va posar els fonaments d’una tradició viva que encara avui emociona i uneix generacions.

 

2n ARTICLE

Biografia: del taller de sastre a l’escenari

Josep Maria Ventura i Casas (1817–1875) no només fou un músic extraordinari, sinó també un home d’ofici i constància. Aprengué l’ofici de sastre i alhora nocions de solfeig a l’obrador del seu futur sogre, Joan Llandrich, músic i mestre figuerenc. Quan aquest morí, cap al 1848, Pep Ventura heretà la direcció de la seva cobla-orquestra, que adoptà el nom del mateix Llandrich.

A mitjan segle XIX, Figueres bullia de música i festa: hi havia quatre o cinc orquestres que animaven els balls i celebracions populars. D’entre totes, la cobla d’en Pep Ventura es distingia per la seva energia, innovació i esperit modern. Pep no era només un intèrpret: era el líder, el director i el motor d’una orquestra que va transformar la música popular catalana.

El mite i la reinterpretació del seu llegat

Amb el pas dels anys, especialment a partir de 1880, quan el catalanisme cultural començava a prendre forma, la figura de Pep Ventura es convertí en mite fundacional. Calia trobar símbols nacionals, i la sardana esdevingué el principal.

Tanmateix, la seva història fou seleccionada i esbiaixada. Les sardanes amb títols en castellà o inspirades en melodies estrangeres van ser silenciades, mentre que es potenciaren aquelles que sonaven més “populars” i “autènticament catalanes”.

Així, es va amagar una part del seu esperit més revolucionari i anticlerical, i el Pep Ventura republicà, compromès i inconformista, quedà sovint amagat darrere la imatge idealitzada del mestre de la tenora i pare de la sardana.

La reforma de la sardana i la nova cobla

L’any 1866, la cobla de Pep Ventura interpretava la “Sardana Sonàmbula”, coincidint amb la seva estrena al teatre de Figueres. Aquell esdeveniment mostrava fins a quin punt Pep Ventura havia sabut connectar el món escènic i el popular, portant a la plaça els sons i emocions que triomfaven al teatre.

Mentre altres compositors es limitaven a adaptar fragments d’òperes italianes o franceses als instruments de la cobla, Ventura anava molt més enllà: els transformava, els reinterpretava i els feia propis. Amb ell, la cobla esdevingué un conjunt complet, amb estructura i sonoritat pròpies, i la sardana llarga prengué forma definitiva com a ball representatiu del poble català.

 

Compositor compromès i innovador

El talent de Pep Ventura no es limitava a la tècnica o la melodia. També hi havia en ell un esperit rebel i republicà. Algunes de les seves composicions expressaven de manera simbòlica el desig de llibertat i de canvi social que s’estenia per Catalunya a mitjan segle XIX.

La seva “Sardana del Can-Can”, per exemple, combina el ritme trepidant de la dansa francesa amb una cançó revolucionària escrita el 1869, en homenatge a l’aixecament republicà de la Bisbal de l’Empordà. Aquesta peça esdevingué un autèntic himne popular.

També el “Cants del dia” remet a l’Himne de Riego, símbol del liberalisme espanyol i de la lluita per la república, convertint-se així en un himne federalista dins el repertori popular.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

4t ARTICLE

 

La reforma de la música de la sardana i de la cobla

A mitjan segle XIX, les sardanes vivien una autèntica revolució. Filles de la tradició popular però també influïdes per l’òpera italiana i la sarsuela, aquestes danses s’anaven imposant com el ball de moda a les comarques de l’Empordà, el Gironès, el Pla de l’Estany i la Selva. El seu èxit fou tan gran que, amb el temps, les generacions posteriors les mirarien amb certa recança, considerant-les massa modernes o allunyades del que enteníem per música tradicional.

Aquesta expansió va anar acompanyada d’una transformació profunda de la cobla. Els conjunts inicials, formats només per dos o tres músics, es van anar ampliant fins a nou o deu, i més endavant fins a onze, donant lloc a la cobla moderna.

L’augment de músics responia també a les exigències dels nous repertoris romàntics, que demanaven major riquesa harmònica i varietat tonal. Pep Ventura, sempre atent a la innovació, va introduir nous instruments per aconseguir més sonoritat i flexibilitat.

Sobretot, va situar la tenora com a instrument central de la formació, dotant-la d’un paper protagonista i adoptant un nou model de tenora, ja molt semblant a l’actual. Amb aquesta reforma, Ventura establí les bases del so característic de la cobla catalana que encara avui ens emociona.

El mite: entre la llegenda i la memòria popular

Amb el pas del temps, la vida de Pep Ventura es va envoltar de mites i llegendes, alimentats pel romanticisme i la necessitat d’exalçar el personatge.

Un dels més coneguts és el mite romàntic de la seva mort dalt del cadafal, com si hagués estat un artista que moria literalment damunt de l’escenari, consumit per la seva pròpia passió musical.

També es deia que, per males influències, havia escrit algunes sardanes amb melodies estrangeres, però que va rectificar a temps, tornant a les arrels catalanes. Aquestes històries, més simbòliques que reals, reflecteixen la voluntat d’un país de veure en Pep Ventura no només un músic, sinó un heroi cultural, fidel a la seva terra i al seu poble.

Biografia: continuïtat i llegat familiar

Després de la seva mort, l’any 1875, la tasca de Pep Ventura no s’aturà. La seva orquestra-cobla continuà viva sota la direcció del seu fill Benet Ventura, que n’assumí el lideratge i mantingué el prestigi i l’esperit del seu pare.

Així, la música d’en Pep continuà ressonant a les places, als teatres i a les festes de l’Empordà, consolidant-se com una de les expressions més autèntiques de la cultura catalana del segle XIX.

 

Composicions: un llegat immens

El llegat de Pep Ventura és tan vast com impressionant. Va deixar escrites 312 sardanes llargues, moltes d’elles sense títol, a més d’un nombre important de sardanes curtes i nombroses composicions corals.

Amb el pas dels anys, part del seu fons musical es va conservar gràcies a iniciatives particulars. El pare de Salvador Dalí va adquirir moltes de les seves partitures, conscienciat del seu valor històric. Altres orquestres de l’època també en tenien còpies, però la majoria s’han perdut.

Avui, tot el fons Pep Ventura es troba digitalitzat i custodiat al Palau de la Música Catalana, on es conserva com un tresor de la història musical catalana.

 

 

3r ARTICLE

El mite

Amb el pas del temps, la figura de Pep Ventura (1817-1875) va anar adquirint una dimensió llegendària. Quan el catalanisme cultural del tombant del segle XIX buscava símbols propis, va convertir el músic empordanès en el pare de la sardana i de la cobla moderna.

Però per construir el mite, calia embellir la història. Així, s’inventaren o s’exageraren aspectes de la seva vida:

• Que era orfe, com si la seva infantesa hagués estat marcada per l’adversitat i el destí musical.
• Que recorria els pobles recollint melodies populars, inspirant-se directament en la veu del poble.
• I que va restaurar o salvar la sardana, com si ell hagués rescatat una tradició condemnada a desaparèixer.

En realitat, Ventura fou un músic modern, culte i obert a les influències del seu temps, que bevia tant de la música popular com del teatre, l’òpera o la sarsuela. Però la llegenda del “salvador de la sardana” encaixava millor amb el relat d’una Catalunya que buscava la seva identitat nacional.

Les seves composicions: entre l’amor i la sàtira

Pep Ventura fou un compositor versàtil i agosarat. No només va escriure sardanes, sinó que també va adaptar i transformar fragments de sarsueles i òperes, donant-los una nova vida dins del repertori popular.

Un exemple brillant és la seva adaptació de la sarsuela “El diablillo en el poder”, d’on escollí l’ària del Conde de Sauce, “Si el rey me llama”. Ventura hi va introduir una lletra irònica i crítica, que atacava el govern de Madrid i la classe aristocràtica que representava. La seva música, així, no només feia ballar, sinó també pensar i protestar.

Entre les seves composicions més emotives destaca “Per tu ploro”, estrenada a Barcelona el 1872 per una cobla ampliada de vint-i-un músics, tot un esdeveniment musical. Aquesta obra, plena de sensibilitat, expressa el dol de Ventura per la mort de la seva esposa Maria, desapareguda el febrer de 1864. Una peça que, més enllà de la seva bellesa, revela la profunditat humana d’un artista capaç de transformar el dolor en música.

La reforma de la sardana i de la cobla

El context musical del segle XIX estava marcat per la influència del romanticisme, que exigia melodies llargues, expressives i emotives. Això va provocar un canvi radical en la sardana, que fins aleshores era curta i senzilla.

Pep Ventura entengué aquesta nova sensibilitat i va reformar tant la sardana com la cobla. Les seves sardanes esdevingueren més llargues i estructurades:
Introit – Solo de tenora – Salt petit – Salt llarg.

Aquest esquema permetia desenvolupar més extensament la inspiració del compositor i enriquir l’experiència del ballador. Les tirades s’allargaven, i cada sardana podia tenir una durada i estructura pròpia. Així sorgí la necessitat de comptar i repartir, donant lloc a una nova manera de ballar i entendre la música col·lectiva.

Amb Pep Ventura, la sardana deixà de ser una dansa popular senzilla per convertir-se en una obra musical completa, amb força, equilibri i emoció.

Biografia: el músic dels salons i de les places

Pep Ventura visqué en una època en què la música era el centre de la vida social. A Figueres, quan es ballaven sardanes, sovint s’intercalaven valses i polques, danses europees de gran èxit. Ventura, amant de tots els gèneres, hi trobava inspiració i alegria.

Tocava sovint a l’antic teatre de Figueres, que avui és el Museu Dalí, on s’hi representaven òperes, sarsueles, teatre i balls de saló. També actuava en balls de màscares al Liceu de Barcelona, portant la seva música a espais elegants i cosmopolites.

Així, Pep Ventura va saber unir el carrer i el saló, el poble i la ciutat, creant un pont entre el món popular i el culta. La seva figura resumeix la força d’una època en què la música era l’ànima viva de la societat catalana.