Els bandolers
Bandolers: El bandolerisme va ser un fenomen social que es va generalitzar a la conca mediterrànea. Va sorgir un bandolerisme de base popular com a conseqüencia de la misèria, provocada per la crisi econòmica. El bandolerisme va ser un mitjà de subsistència per molts fills de camperols. Els virreis catalans van considerar una prioritat a la seva desaparició. A més de ajusticiar-los, no van dubtar a concedir indults o oferir la possivilitat de servir a l´exèrcit. Bandolers: Montserrat Poch, Tallaferro, Perot Rocaguinarda i Joan Sala. Desde finals del segle XVII, va anant desapareixent el bandolerisme, com a conseqüencia de les millores econòmiques.
El bandolerisme als Països Catalans fou un fenomen molt important durant els ssXVI i XVII; la seva màxima virulència durà aproximadament del 1540 a la revolta del 1640. Començà amb les gestes de Moreu Cisteller i d’Antoni Roca, i acabà amb les de Serrallonga, passant per les de Bartomeu Camps, de Montserrat Poc, de Perot Rocaguinarda, de Trucafort, de Tallaferro i els germans Margarit. Cal advertir que hi havia unes bandositats aristocràtiques i un bandolerisme popular: el primer fenomen, més antic i al marge de causes econòmiques, és el dels grans magnats, que dirimien amb les armes llurs rivalitats i llurs lluites; el segon, conseqüència directa de la misèria, fou el que donà autèntic relleu al bandolerisme. Pel que es refereix al Principat de Catalunya, als bàndols antics, capitanejats per l’aristocràcia feudal, i a les bandositats dels cavallers arruïnats de la muntanya —en plena activitat des de l’època de Carles V— s’anà superposant el bandolerisme dels humils, a causa de l’augment de població i de la vida cara. Els dos darrers fenòmens es confongueren durant el primer terç del sXVII, quan la crisi econòmica, social i política oferí una plataforma adequada a llur desenvolupament. El bandolerisme català reflecteix prou bé el bandolerisme general a la Mediterrània: una lluita àgil, cruel i persistent contra els poderosos i els estats, localitzada normalment a les zones febles dels països, sobretot a les muntanyes, quan són alhora fronteres. La frontera dels Pirineus fou una mena d’aiguabarreig de contrabandistes de cavalls, bandolers i hugonots francesos, que ben sovint actuaven conjuntament. Bandolers i hugonots queien al darrer terç del sXVI sobre “els carros de moneda” en trànsit entre Lleida i Barcelona, on embarcaven amb destinació a Gènova. Són coneguts diversos assalts, en els quals els atacants s’apropiaren grans quantitats d’argent. En certa manera el bandolerisme pirinenc era una mena de “cinquena columna” de la pressió constant dels hugonots francesos durant les guerres de religió de la segona meitat del sXVI. Entre les mesures defensives per part de Felip II cal esmentar, ultra l’estricta vigilància dels immigrants, la creació dels bisbats de Solsona i de Barbastre i l’erecció de la ciutadella de Jaca. Les incursions dels hugonots, ben sovint a través d’Andorra, cercaven també el profit de les ràtzies per la rica diòcesi d’Urgell. Són ben eloqüents les cartes i notes de Josep de Calassanç, secretari del capítol de la Seu d’Urgell i ben sovint encarregat d’organitzar la defensa. Durant el primer terç del sXVII, els bandolers catalans es trobaven immergits en les lluites entre nyerros i cadells en què restava migpartit gairebé tot el Principat; la figura més popular fou Joan Sala i Serrallonga. Originaris de la Cerdanya, sembla que els nyerros representaven el món feudalitzant de la muntanya, i els cadells, el del pla, de les ciutats i viles, més ben disposades a l’autoritarisme monàrquic. Sigui com vulgui, el fet del bandolerisme contribuí a crear en les autoritats un concepte especial de Catalunya, fins al punt de considerar els privilegis i les lleis catalans com a favorables al desenvolupament del bandolerisme: el 1615 el bisbe de Vic, Andrés de San Jerónimo, arribà a demanar a Felip II la reducció del Principat de Catalunya a les lleis de Castella. A la segona meitat del sXVII, les circumstàncies generals canviaren i, d’una manera progressiva, el bandolerisme català anà minvant; la recuperació econòmica del Principat féu la resta. En efecte, després de la Guerra de Successió, les partides de miquelets tenien un caràcter essencialment polític, de resistència a la repressió borbònica —xocs entre els fusellers de muntanya i després els mossos d’esquadra, i les partides austriacistes, com la de Pere Joan Barceló.
La lluita per la supervivència
Els bandolers no es distingien massa de l’altra gent. Duien però, sempre una xarpa, una ampla faixa de cuir que els creuava el pit d’esquerra a dreta. De la xarpa penjaven fins i tot tres pedrenyals –escopetes curtes que funcionaven amb percussors de pedra foguera flascons amb pólvora i una bossa amb munició.
També portaven dagues i unes temibles simitarres que anomenaven panards. Un altre element característic de la seva indumentària era la capa de pastor o gascona. La seva grandària permetia molta llibertat de moviments i alhora amagava la xarpa amb les armes.
2-BANDOLERS I FAUTORS
La indumentària dels bandolers
era molt llampant i cridanera;
calces o mitges fins a mitja cama,
camisola folrada , sabates o
espardenyes amb antipares, capa
i barret. En canvi els caps de
colla anaven molt més guarnits;
robes i mitges virolades, capells
de plomalls, cadenes d’or i
arracades a les orelles.
Però l’armament era pel que destacaven, tot hi que molt del que duien era prohibit. D’armament destaquem: el pedrenyal, l’arcabús de metxa, l’arcabús de cacera amb pany de roda, l’espasa i la daga.
El bandolerisme era , realment, un fenomen quotidià. Un gran nombre de colles bandoleres actuaven arreu de Catalunya, sovint amb el suport o fins hi tot sota la direcció de nobles.
El que distingia els bandolers entre si era el bàndol a què pertanyien: hi havia nyerros, cadells, voltors, morells…Aquests grups solien ser rivals i s’agredien sovint, com és el cas dels famosos nyerros i cadells que s’odiaven a mort.
Les colles bandoleres estan formades per homes, provinents de sectors populars. Moltes quadrilles actuen sota les ordres directes de nobles que els contracten i els ofereixen refugi.
El bandolerisme transcendeix l’àmbit de la delinqüència i esdevé un problema polític. Les tropes reials duen a terme la La repressió que es combina amb el perdó i l’ indult a qui serveixi als exèrcits reials de Nàpols o Flandes.
Els motius del bandolerisme català són diversos:
Ò Durant tot el segle XVI, Catalunya, era en gran part un país buit a causa de la gran mortalitat de la Baixa Edat Mitjana.
Ò Catalunya era un país empobrit, les crisis agràries (males collites) que suposaren l’encariment del blat i la falta d’aliments.
Ò la crisi del règim feudal
Ò la pressió fiscal per part de la monarquia, que perjudicava la pagesia i
Ò indirectament la petita noblesa.
Ò l’existència de límits poc definits
Ò el conflicte institucional permanent que patia Catalunya; d’una banda trobem una administració reial ineficaç i amb escassos ingressos ordinaris i d’altra banda hi havia les institucions de la terra, i especialment de la Generalitat de Catalunya,
Ò Accions de les quadrilles bandoleres:
Ò -Robar als passants: Traginers, comerciants, monjos o simples pagesos. S’aprofitaven dels passos difícils dels camins, eren punts emboscats i despoblats , els quals eren molt abundants (el coll de Montcada, la Mata de l’Avern, la creu d’en Franciach, el pas de Trentapasses, etc)
Ò -Assalts a masies: robaven tots els objectes de valor, si els propietaris es negaven a col·laborar en la buscada dels objectes de valor o dels diners, aquests eren amaneçats amb pràctiques cruels com tallar-los les orelles, asseure’l damunt un trespeus per socarrimar-los, etc .
Ò -Segrestos: els familiars de la persona segrestada es veien obligats a pagar el segrest si volien veure en vida el seu familiar segrestat.
Ò -Falsificació de monedes:desde que es va admetre la moneda de bilió (1587), feta de plata i coure, era molt senzilla de falsificar. Els falsificadors la tornaven a fondre i hi barrejaven una quantitat de coure o aram, el resultat era una moneda daurada (Boscatera), la qual circulava com a bona.
Ò -Accions d’àmbit delicitiu: intervencions en conflictes privats o assassinats provocats per terceres persones (actes pagats segurament per nobles).Aquest seria el cas del bandoler Sastre Domingo que va confessar haver matat a 105 persones 100 de les quals eren encàrrecs de cavallers.
Ò Un cop tenien el botí se’l reparteixen equitativament tenint en compte els bandolers malalts que no han pogut participar en saltejament, també tenen en compte els treballs extres . Un cop repartits els diners es subhasten els objectes robats entre els mateixos de la quadrilla. La seva filosofia es resumiria en ”tants caps tants barrets”, seria una mena de república d’iguals per tal d’evitar rivalitats, traïments,delatacions… entre la quadrilla.
Ò Els bandolers no eren cap mena de Robin Hood a la Catalana, no donaven el botí als pobres, com a molt donaven una part com a agraïment als seus còmplices, els valedors o fautors.
Ò Entre tots els bandolers podem destacar l’existència de dos grans bàndols que sorgiren a causa de les múltiples rivalitats localitzades del segle XVI, rivalitats entre nobles , entre el poble, etc. Ens referim a les denominacions de Nyerros i Cadells, aquestes s’extengueren a partir de l’any 1580 i foren totalment generalitzades l’any 1620. Aquestes denominacions tenen l’origen en dues quadrilles bandoleres senyorials dels comtats de Rosselló i Cerdanya.
Ò Els nyerros eren bandolers i seguidors dels Banyuls, senyors de Nyer per terres del Confident, en canvi els cadells tingueren el malnom dels Cadell, senyors d’Arsèguel i altres termes del Baridà i la Cerdanya. No parlem de cap organització política ni tampoc de cap organització sòlidament estructurada, simplement parlem de xarxes de solidaritat o de parentiu. Així doncs aquests mots foren noms convencionals utilitzats per referir-se a una sèrie de conflictes localitats i no interrelacionats.
Ò
Ò A mitjans de segle XVI es formen les anomenades Unions i Germandats contra lladres i bandolers. Així i tot les poques intervencions que hi van haver van ser un desastre total.
Ò Tots aquests problemes acabaren amb la claudicació reial i oferir una condolació a tots aquells bandolers que acceptessin anar a batallar uns quants anys a Europa amb l’exèrcit Espanyol, aquest és el cas del famós bandoler Perot Rocaguinarda.
Ò L´actuació repressiva de les tropes va ser exagerada :
Ò ?Enderrocament de cases i castells:destrucció de 98 cases de les 100 que hi havia al poble d’Auleta i les 18 cases que formaven el poble d’Oix durant el virregnat del marquès d’Almazán (1611?1615).
Ò ?Crema sistemàtica de boscos per impedir?hi el refugi dels bandolers: com les ordenades pel duc d’Alcalà el 1561.
Ò ?Empresonament de tots els veïns d’un poble: com passà a Roda de Ter el 1626.
Ò Així i tot el període més dramàtic de la repressió va ser durant el regnatdel duc d’Alburquerque (1616?1619), durant aquest període se seguí una política sistemàtica d’enderrocament de cases i castells, detenció de pagesos acusats de ser fautors, crema de boscos… Actuacions com aquesta van esdevindre sistemàtiques.La resistència del país a la denominació castellana ( l’actuació indiscriminada de les companyies de soldats amb l’excusa de reprimir el bandolerisme) acabaria manifestant?se en una revolta popular dels Segadors de 1640.
Ò Alguns bandolers eren abatuts per caçadors de recompenses, que degollaven el cadàver i el lliuraven a les autoritats de Barcelona per tal de cobrar la recompensa. D’altres foren traïts per companys de la colla o per alguns dels seus antics fautors, així aquests s’asseguraven l’oportuna remissió dels seus delictes. Uns altres foren capturats pels homes de sometents
Ò El destí final de molts bandolers era la forca, però abans de ser penjat, el bandoler era successivament assotat, tenellat, desornellat, espunyat…un cop penjat el bandoler podia ser esquarterat o fet a quatre quartos, els quals es cremaven tot seguit. El cap s’exposava durant dies en unes gàbies que penjaven d’un o altre portal de la ciutat.
Ò Els cossos que després de penjats no eren esquarterats ni cremats, es deixaven a la forca durant dies, si no era al mig d’alguna plaça, era a l’entrada de la ciutat en algun arbre.
Ò La fi del bandolerisme va junt amb la fi del piraterisme. Aquests dos moviments van continuar existint durant els segles XVI i XVII però la seva força va anar disminuint progressivament.
Però al segle XVIII a causa de l’augment de població, el bandolerisme va sorgir amb més força als països Catalans i estigué molt lligat al problema dels vagabunds, aquests anomenats murris circulaven en colles amb dones i fills. A la fi d’aquest segle, en la muntanya, el bandolerisme i les rivalitats tradicionals encara eren latents.
3-LA REPRESSIÓ
Els mètodes fets servir per acabar amb el bandolerisme van anar canviant amb les diferents conjuntures polítiques, tot hi així algunes lleis van romandre intactes, com la prohibició de pedrenyals. El fet de les continuades publicacions d’aquests lleis ens mostren la seva poca efectivitat.
En conclusió, les autoritats no veien amb bon ull l’armament d’un poble que, al llarg del segle XV i principis del XVI, s’havia mobilitzat reiteradament contra la noblesa.
Per altra banda, el recurs de mobilització popular contra el bandolerisme fou d’entrada poc utilitzat. Més tard a causa de la mancança de l’aparell policíac de l’època, el manteniment de l’ordre públic com a persecució de bandolers era, a la pràctica, cosa de pagesos i mestrals.
A mitjans de segle XVI es formen les anomenades Unions i Germandats contra lladres i bandolers però l’eficàcia d’aquests escamots era força limitada. Per aquesta raó, alguns representants reials estan a favor d’una solució militar, protagonitzada per soldats forasters, però no es podia prescindir d’uns quants militars dels camps de batalla Europeus.Així hi tot les poques intervencions que hi van haver van ser un desastre total. Tots aquests problemes acabaren amb la claudicació reial i oferir una condolació a tots aquells bandolers que acceptessin anar a batallar uns quants anys a Europa amb l’exèrcit Espanyol, aquest és el cas del famós bandoler Perot Rocaguinarda.
Mica en mica s’anà extenent la idea que el bandolerisme no s’acabaria si els perseguidors d’aquests eren catalans, per tant el marquès d’Almazán va escriure una carta al rei (1614)on hi deia :”la gente de la tierra son de poco provecho, que siendo todos naturales no se muerden, unos por conocimiento y amistades , otros temiendo no les maten (…), de manera que sin gente forastera es imposible tener limpia la provincia”. Aquesta “gente forastera” eren els terços del rei, majoritàriament d’origen castellà , però de l’únic que serviren aquestes tropes castellanes va ser per empitjorar els conflictes i augmentar els llaços de solidaritat entre els catalans, ja que sovint sotmetien a la població civil a una repressió indiscriminada. Aquestes tropes ja actuaven a mitjans de segle XVI i de forma generalitzada al principi del segle XVII. En alguns períodes l’actuació repressiva d’aquestes tropes va ser exagerades :
-Enderrocament de cases i castells:destrucció de 98 cases de les 100 que hi havia al poble d’Auleta i les 18 cases que formaven el poble d’Oix durant el virregnat del marquès d’Almazán (1611-1615).
-Crema sistemàtica de boscos per impedir-hi el refugi dels bandolers: com les ordenades pel duc d’Alcalà el 1561.
-Empresonament de tots els veïns d’un poble: com passà a Rode de Ter el 1626.
Així hi tot el període més dramàtic de la repressió va ser durant el regnatdel duc d’Alburquerque ( 1616-1619), durant aquest període se seguí una política sistemàtica d’enderrocament de cases i castells, detenció de pagesos acusats de ser fautors, crema de boscos…
També tenim un soldat testimoni de la crueltat de la repressió que ens explica els fets viscuts amb la seva tropa, la qual anava cap al Vallès: “despallando y hundiendo muchas casas de payeses de los que habían sido fautores o bandoleros y sus ayudadores con municiones y bastimentos. Llevaba el contador Rueda (de Velasco) las órdenes con tanto rigor que los soldados que le acompañaban, aunque no fueran cristianos, era justo tenerles lástima, porque había payés que dejaba en casa a ocho y nueve hijos, sin las mujeres, que todos a una rompían al cielo con gemidos”.
Actuacions com aquesta van esdevindre sistemàtiques.La resistència del país a la denominació castellana ( l’actuació indiscriminada de les companyies de soldats amb l’excusa de reprimir el bandolerisme) acabaria manifestant-se en una revolta popular dels Segadors de 1640.
Ò Fins hi tot durant el segle XIX trobem aquest moviment; entrant en aquest segle, les guerrilles sorgides a causa de la Guerra del Francès (1808?1814) s’aproximen sovint al bandolerisme, i cap a l’any 1840 el bandolerisme fou confós amb algunes manifestacions carlistes, i els governs moderats per tal de posar?hi fi a les partides de facinerosos i bandolers van crear un nou cos de la guàrdia civil(1884). Com a conseqüència de les lluites civils del segle XIX, novament el bandolerisme aparegué en el món rural del Principat en fenòmens tant importants com els trabucaires.
Ò Joan Sala i Ferrer, àlies Serrallonga, va néixer al mas Sala de Sant Martí de Viladrau l’any 1594, aquesta família eren al començament XVI una de les primeres famílies de la localitat, els membres d’aquesta ostenten regularment els càrrecs de la batllia local i l’obreria parroquial. Però això canvia a començaments del segleXVII, doncs l’honor i la prosperitat de la família mas s’havia esvaït totalment, segurament per la sobrecàrrega demogràfica que gravitava sobre el patrimoni familiar.Serrallonga va ser el cinquè dels nou germans i germanes que tingué, dels quals tres foren bandolers: Antoni, l’hereu, que a l’any 1606 anava amb la colla d’en Rocaguinarda; Sergimon, mort el 1624; Pere, traspassat quatre anys després ; Joan, àlies el tendre,
Ò mort el 1632; i finalment Serrallonga.
Ò El nom de Serrallonga el prengué quan es casà amb Margarida Tallades, l’any 1618, aquesta era la pubilla del mas Serrallonga de Querós, aquest mas estava ben dotat i gens endeutat, però tenia una demografia massa alta, en total n’eren tretze, la meitat del quals eren gent gran o incapacitats. Així doncs Serrallonga es posà a fer de pagès, però també trobà temps per fer petits robatoris per les rodalies, juntament amb els seus germans I d’altres bandolers de les rodalies.
Ò En Capablanca va ser un dels més llegendaris del
Ò En Capablanca era un humil pagès que es guanyava la vida fent de mosso per les masies. El motiu pel qual es va convertir en bandoler va ser el següent:
Ò Un dia després de cobrar la paga de tot un mes de treball, va decidir anar-se’n a a gastar-se una part d’aquests diners i, quan va arribar a Manresa va ser assaltat, maltractat i robat per un grup de lladres. Aquest fet el va afectar i desenganyar tant que es va prometre no tornar a guanyar-se la vida honradament i des d’aquell dia viuria de tot allò que robés als altres.
Ò Així, es va armar amb un i es va cobrir amb una capa de color blanc i es va convertir en el saltejador de camins més temut de tota la contrada. Per assaltar els viatgers que passaven pel Camí Ral estenia la seva capa al mig del camí, s’enfilava dalt d’un arbre o d’una roca i obligava els viatgers a deixar tot el que duien de valor dins la capa; si no l’obeïen els amenaçava amb el seu pedrenyal.
Ò Com que coneixia molt bé tots els racons de les muntanyes, sabia on amagar-se perquè ningú no el trobés.
Les característiques fonamentals de les quadrilles bandoleres que els permet seguir durat anys malgrat la repressió de les autoritats, eren les següents: mobilitat, disciplina, extracció popular en la base, però alhora forta presència nobiliària en la direcció directa o indirecta.
Totes les quadrilles tenien un fautor, aquest era una persona que col·laborava amb les partides bandoleres, que les encobria o les allotjava, sense participar directament en els fets delictius. Aquestes persones solien ser pagesos de les comarques d’on provenien aquells, però també podien ser senyors i autoritats reials.
Les dades de participants en les quadrilles bandoleres era impressionant:
-De vint homes: com la quadrilla de Perot Rocaguinarda (1608) o la dels germans Magrit (1627).
-De quaranta homes: com la quadrilla de Gabriel Torrent de Goula, àlias Trucafort (1612).
-De cent homes: com la quadrilla de Joan Pons (1571).
-De cent cinquanta homes: com la quadrilla d’en Palmerola(1575).
-De dos-cents homes:com la quadrilla de Felip de Queralt (1592) o la del mateix Rocaguinalda(1610).
-De xifres molt superiors: casos eccepcionals, com els set-cents homes utilitzats per Tomàs de Banyuls, senyor de Nyer (1581).
En resum és una gran mobilitat de gent sense feina o amb feines precàries o bé temporeres que bandolejaven durant algun temps per després retornar a les seves feines habituals.
De vegades les diferents bandes s’aplegaven ocasionalment per participar en una mateixa acció.
Totes les quadrilles tenies un cap, el qui li era reconeguda la màxima autoritat . En alguns moments les quadrilles podien subdividir-se en grups més petits que actuaven en actes diversos, el cap de la quadrilla anomenava uns lloctinents, que eren els encarregats de dirigir les colles més petites. Moltes quadrilles actuaven sota les ordres directes de senyors bandolers, és a dir, de nobles que els contractaven i els oferien refugi als seus castells. També hi havien altres grups que anaven per lliure i tenien caps d’extracció popular o pagesa, però també en aquests grups la figura del cap de la quadrilla era reverenciada des d’uns plantejaments quasi feudals.
En conclusió el bandolerisme en part encara segueix viu en els nostres dies, potser no físicament en el nostre entorn però sens dubte la ideologia, el pensament bandoler pot tornar en qualsevol període de crisi estandarditzat per la majoria de la població. Per exemple a països on la diferència de classes és abismal, i el poder econòmic i polític és de ben pocs, els robatoris, assalts, segrestaments i d’altres accions bandoleristes poden manifestar-se com a mostra de protesta i supervivència dels grups marginats, per exemple, una mostra d’això la trobem a Sud Amèrica amb tot el seu ampli ventall de grups guerrillers i forces paramilitars.
Tavola nº 4
PERIODO DI ATTIVITÀ DEI BANDITI CATALANI
| Núm. | Banditi | Periodo minimo | Anni di attività |
| 1 | Antoni Roca | 1540-1546 | 6 |
| 2 | Joan Escuder | 1563-1571 | 8 |
| 3 | Montserrat Poch | 1570-1578 | 8 |
| 4 | Jonot Canyadelles | 1570-1590 | 20 |
| 5 | Bernat Perpunter (a) Bergina | 1576/81-1616 | 35/40 |
| 6 | T. Juyol | 1581-1616 | 35 |
| 7 | Batlle d´Alòs | 1587-1591/95 | 4/8 |
| 8 | Fratelli Garreta | 1587-1601 | 14 |
| 9 | Barbafina | 1587-1605 | 18 |
| 10 | Cua de Llop | 1587-1605 | 18 |
| 11 | Barrabam | 1590-1605 | 15 |
| 12 | Moica | 1596-1616 | 20 |
| 13 | Gasparó Font | 1597-1611 | 14 |
| 14 | Fratelli Coixard | 1598-1616 | 18 |
| 15 | Pay Català | 1600-1609 | 9 |
| 16 | Miquel Morell | 1600-1613 | 13 |
| 17 | Benet de Rocallaura | 1600-1616 | 16 |
| 18 | Perot Rocaguinarda | 1602-1611 | 9 |
| 19 | Jaume Julià | 1603-1616 | 13 |
| 20 | Antoni Sala | 1606-1616 | 10 |
| 21 | Pau Trucafort | 1605-1619 | 14 |
| 22 | Gabriel Trucafort | 1606-1616 | 10 |
| 23 | Batlle de Les Lloses | 1609-1616 | 7 |
| 24 | Fratelli Tallaferro | 1611-1616 | 5 |
| 25 | Serrallonga | 1623-1624 | 11 |
Fuente: X. TORRES SANS, Els bandolers (s. XVI-XVII), Vic, 1991.
