Tempestes i rierades
El mar a Mataró i la tempesta
No et fiïs mai de la calma
La mar Mediterrània, el nostre mar, comparat amb l’Oceà atlàntic presenta una navegació tranquil·la. Les onades són comparativament molts més petites. Malgrat tot, s’hi produeixen temporals sobtats que per la seva imprevisió han estat dramàtics per a la gent de mar, especialment per als pescadors que amb les seves petites embarcacions de vela llatina hi han sucumbit en no poques ocasions. Aquest és l’origen del verset d’una cèlebre cançó catalana sobre la gent de mar.
Gener i febrer, a l’hivern, i juny, juliol i agost són mesos molt secs a Mataró en consonància amb el seu clima me- diterrani occidental i costaner. El bon temps va creant una massa d’aire humit i relativament calenta sobre la Mediterrània occidental, entre Itàlia, França i Espanya. Aquesta massa, amb l’arribada i el contacte d’aire fred provinent del nord, provoca els nostres llevants, vent d’est, ratxós i plujós, provinent del mar que, en sentit contrari a les agulles del rellotge, es bat sobre les costes espanyoles orientals. Perquè no s’omplin de sorra i per protegir-ne les barques, els ports d’aquesta costa, com el de Mataró, té l’espigó a llevant i migdia i la bocana a ponent. El llevant pot bufar tot l’any, però és especialment en els canvis equinoccials d’estació –al començament de la primavera i el de la tardor– quan la seva virulència acostuma a ser més gran (pot haver-hi retards o avançaments). Els anys en què el contrast d’aires fred i calent és alt i sobtat i la zona de baixes pressions és propera al Golf de Lleó, els temporals de llevant estan assegurats a la costa del Maresme. Temporals de gran intensitat en què s’aixequen grans ones en poques hores sense avisar.
L’any 1840 «plogué deu dies seguits i féu un temporal de mar tan gran que arribà al carrer de St. Antoni i cobria la carretera, se perdé un bergantí francès […] l’aigua omplí de sorra tots els pous del carrer de St. Feliciano, relliscant les oles arribaven a les Escaletes i […] la carretera. La barca venia d’Alger. No se sentien les personas pels carrers a causa dels vents migjorn i llevant que se succeïen, semblant un rumor continu».
El 9 de març de 1872 no va ser pas un bon dia per a la gent de mar. Josep Manen (1), l’arxiver municipal, va deixar escrit:
«Ha plogut molt tot el jorn continuant el vent. La mar està en fort temporal, tenint que marxar un barco inglès que s’havia fondejat davant de la ciutat per descarregar el carbó de pedra que porta per a una de les fàbriques de filats d’eixa. Antes de marxar ha perdut una àncora i ha deixat anar l’altra que el sostenia, puix d’altra manera tapant-lo les aigües o haguera anat al fondo del mar o hauria envestit a terra».
El 25 de gener de 1881, una galerna s’enduia
la vida de Joan Margalet i Figueres, de trenta anys. «El mar ha estat molt alborotat, fent un gran temporal […] una [barca] que ha volgut desembarcar ha sigut tombada per una ola, salvant-se els que la tripulaven amb molts esforços i
morint un d’ells que no s’ha vist més després de ser tombada, fent-se estelles. Hi ha hagut molta consternació entre els pescadors. El mort era un jove de molt sanes costums. Déu l’hagi abraçat. […] El cadàver de l’infeliç pescador ha sigut
escupit pel mar en platja de Premià, havent-se trasladat a Mataró i entregat a la família per ordre del comandant de marina. Molta gent ha anat a veure’l. Tota la comunitat anà al funeral i 50 atxes dels joves de l’Associació de NS del Carme a la que perteneixia». Aquest jove pescador era conegut com en Rosari, perquè acostumava a resar el rosari quan anava a pescar (5).
27 d’octubre de 1882 «Ha plogut matinada i de matí, veient-se el sol algun rato a la tarda i fent un vent migjorn fort de tal manera que estant a la una de la matinada el mar en calma, a les dues un furiós temporal i gran corrent ens dava la mar, on hi habia bastantes barques pescadores. Alguna d’elles ha sigut treta, per veure sos tripulants el mal temps presentat, si bé amb molt perill, mes altres han sigut tombades per l’element furiós desapareixent d’aquesta rada, sent molt trist sobretot l’espectacle d’una que es tombà enfront la platja de la ciutat, salvant-se un sol tripulant que nedant i combatut de les oles ha pogut arribar quasi exànime a terra, sent tret per alguns mariners. Un altre, prop de terra, s’ha negat escapolint-se-li el pal amb què s’agafava i altres dos que no sabent nadar s’havien salvat sobre la quilla de la barca han sucumbit, faltats de forces i arrolats per l’aigua, negant-se a la presència d’una multitut i autoritats, impossibilitats de dona-los-hi auxili. La consternació ha sigut gran. Queden algunes famílies desolades, sabent-se a última hora que entre els tres citats i els de les barques allunyades eren set els morts en el temporal. S’han obert subscripcions, en alívio de les famílies desgraciades, donant l’Ajuntament cent duros. Mataró ha passat un dia de dol que no recorden haver-lo vist els marinos vells» (3). Aquest temporal, de 27 d’octubre de 1882, seria recordat durant molts anys com el temporal de Sant Simó. La impotència de veure negar-se els pescadors va fer constituir una societat de salvament de nàufrags.
El 14 de març de 1886, anotava que «tota la nit passada ha fet un vent huracanat i fred, durant fins a quarts de dues de la tarda d’avui en què ha amainat, estant núvol tot el dia i plovent a la tarda i vespre. El mar ha estat en furiós temporal, desfermantse la boia que ha sigut allunyada per la tempesta. A la tarda ha amainat un poc, anant-se sossegant paulatinament. El vent ha fet caure una xemeneia, esbotzant la teulada, ha fet caure dos noies…». Aquestes llevantades de primavera, centrades en l’equinocci o canvi d’estació, són conegudes popularment a Mataró com a temporals «de les faves»(2), llegum que es cull per aquestes dates.
20 de novembre de 1923
Quaranta anys més tard la història es va repetir. «El temporal d’ahir començà a un quart de nou, sense cap senyal que el precedís. El centre de la “galerna” de vent es conta que era davant de Mataró agafant en forma de cono fins el Montseny, des de Calella a Barcelona; i el que impedia a les barques tornar era que el vent venia de terra». Va agafar les barques pescant, i van donar-se moltes escenes de patiment.
Una, la d’en Joaquim Barbena, en Carcanyola, bolcà. Barbena, el seu fill i dos pescadors, tots de Mataró, s’agafaren a la quilla de la barca, però les onades se’ls van empassar. El mateix va passar amb una barca de Caldetes en la qual va
morir el patró tot i que un jove pescador de Mataró que hi anava aconseguí la platja nedant; era el Ferm. Corria el 20 de novembre de 1923. Els més grans no recodaven cap altre temporal de tanta magnitud des del de Sant Simó (4).
A les habituals llevantades de pluja i vent de primavera i tardor –aquestes sovintegen pels volts de la Mercè i Sant Miquel i començament d’octubre (els temporals de tardor coneguts com a “rentabótes”)– cal sumar les «galernes» o
temporals de mar a l’hivern, menys plujosos però de gran perill per a la navegació.
XÀFEC D’ESTIU
Lluís Cabruja i Garriga
En un llogarret del Maresme, el nom del qual no puc oblidar, hi vivia fa molts i molts anys un esprimatxat jovenet de nom Joan que, encuriosit per les paraules que feien servir els pescadors que coneixia, cada cop que n’oïa una que no sabia, se l’apuntava en una llibreta. I al cap dels anys en va recollir tantes i tantes que les va haver de guardar en una calaixera amb molts i molts calaixos.
I vet aquí que un dia, al capvespre, mentre era a la platja al costat de la barca, un vell pescador que repassava la malla d’una nansa, aixecant el cap va dir sentenciosament: – “Senyal d’aigua.” I els seu ulls es giraren cap a ponent. Tenia raó el vell pescador. La gropada era formidable, immensa, amenaçadora.
El pescador i els seu amiguet se separen i se’n van cuita-corrents cap a casa.
Es fa fosc. La lluna s’amaga. Dintre les cases la gent dorm. Per munt, la menuda fauna murmureja el grandiós cor dels seus cants.
La terra resta embolcallada per ombres temoroses. I l’aire expandeix una quietud indesxifrable, el pregon repòs de la tempesta que s’acosta.
Darrere les muntanyes, lluny, ressona un tro apagat. Els núvols s’espesseixen, rodolen com borrallons inflats i amaguen els turons propers i quasi s’esquincen en els pins. Els trons es repeteixen més a prop. Un llampec il·lumina el camp. Cauen gotes grosses. A dins la gent es regira en els seus llits. S’obre una porta i un terrassà examina el cel.
Creix el brogit de la tempesta. La remor de la mar s’estén per la vila. Els llamps s’interfereixen. Els paorosos trons retrunyen per tot arreu i fan tremolar la casa. Uns, secs, imprevistos, arrencats. Uns altres rabents com esgarrifosa timbala.
Es posen dempeus tots els de la casa. S’encenen llums. Es fan pronòstics per les terres resseques. S’espera amb por i inquietud la crisi de la nuvolada.
De sobte, un formidable al·luvió de pedra rebota sobre les teules, trinxa la parra de l’eixida, escomet la fusta de les finestres. Horrible i ferotge pànic domina a tots. Mare de Déu, Senyor!… Els vells contemplen la destrossa, movent el cap. Els joves taciturns. La mestressa llença els trespeus al mig del carrer i invoca a tots els sants.
Com per miracle cessa la repicadissa de les teules. S’esbandeix la pedregada i desapareix enmig del xàfec…
Els rostres s’asserenen, convençuda repeteix la vella: – “Mira si és veritat¡” Tots contemplen amb alegria el diluvi salvador. El moment d’angoixa ha passat, però la pluja augmenta i s’ha de sortir a preparar els pericons i examinar les sequioles perquè el corrent de l’aigua es dirigeixi al safareig.
I surten els homes amb atxes, embolicats amb abrigalls, veral amunt. La llum tremola a les empentes del vent, s’amaga entre la pineda, més lluny es torna a veure…
L’aigua baixa amb potent allau pels barrancs. Ronquen les rambles. Salta al mar desbocat desarrelant els arbres, soterrant els ceps, esllavissant els marges. Les corts s’inunden. Embassen les goteres les cambres i en el sec safareig, abarrotat el bassal, cau al torrent, amb grandiós estrèpit.
A poc a poc minven els trons i escassegen els llamps. Ja no plou. Cap a llevant s’obre blanc el firmament. Despunta el dia.
En Joan es lleva i encara endormiscat, baixa fins a la sorra, ran de mar. Amb la tempesta, la mar brava ha vomitat un munt d’algues, canyissos trossejats, escampadissa de conquilles arreu, fulles de parra. Contempla astorat la desferra.
Amb la tènue llum de l’albada, els seus ulls es fixen en un objecte vidriós. S’hi atansa, s’acotxa i l’agafa. És un ampolla. A dins hi veu, a besllum, un paper recargolat. Amb frisança la destapa i llegeix.
Què hi ha llegit? Un altre dia ho sabrem…
