Els arbres del pati
La vegetació del pati de l’escola
QuiNs arbres I PLANTES hi ha?
Vegetació
INTRODUCCIÓ
La vegetació és el conjunt de les plantes que creixen en una regió o un indret determinats. Segons les zones tenen unes característiques ambientals determinades. Influencia el clima, les condicions del sòl, i els factors biòtics, és a dir la influència dels animals, de l’home i dels mateixos vegetals.
La vegetació té un creixement il·limitat, ja que poden desenvolupar nous òrgans durant tota la vida, per això no tenen una forma definida. El tret característic general, més important dels vegetals, és que són autòtrofs, perquè es nodreixen d’aliments no orgànics, com l’aigua, anhídrid carbònic i sals minerals dissoltes en el medi i la transformen en matèria orgànica a l’ energia del sol, que capten a través dels pigments assimiladors, principalment les clorofil·les.
Els espais verds són els “pulmons de la Terra. Proporcionen gran part de l’oxigen que necessiten els éssers vius. Els arbres eviten l’erosió del sòl i, per tant, que la terra es converteixi en un desert.
Les persones necessitem tenir contacte amb la natura i amb la diversitat d’éssers que hi viuen.
La vegetació de la nostra escola està determinada pel clima litoral mediterrani, propi de les regions costaneres al Mar Mediterrani, caracteritzat pels estius calorosos i secs i pels hiverns suaus. Les precipitacions més abundants es presenten a la primavera i a la tardor, les quals, encara que en conjunt no són gaire abundants, sovint, sobretot a la tardor són torrencials. També tenim l’influencia de la Riera Vallalta, la qual recull bona part de l’aigua de la Serra del Montnegre i els factors biòtics com són la mà de l’home i els mateixos vegetals.
Per estudiar detingudament la vegetació del medi proper a l’escola, tindrem en compte la situació d’emplaçament respecte a l’edifici, es a dir seguint l’orientació dels punts cardinals.
La zona nord es la part que dona a la carretera que té accés a l’autopista.
Al sud es troba el pati de l’escola.
L’entrada principal del Centre està situada e l’est.
I a l’oest tenim la part del darrera de l’escola, la més ombrívola i humida.
Quina vegetació trobem al Nord?
Molt a prop de la carretera tenim aproximadament una trentena d’arbres fruiters, entre ells hi ha una dotzena de llimoners, una dotzena de tarongers i quatre cirerers. També hi ha una desena de dos tipus de moreres: la morera comú i la morera blanca, dos pins i una alzina.
EL LLIMONER (CITRUS LIMON).
Arbre de fulla perenne de la classe de les magnoliates, de la subclasse de les ròsides i de la família de les rutàcies. Les fulles són ovalades o el·líptiques, flors blanques amb la part més externa rosada i fruit anomenat llimona.
EL TARONGER. (CITRUS SINENSIS).
Arbre de fulles perennes de la classe de les magnoliates, de la subclasse de les òssides i de la família de les rutàcies. A vegades es espinós, de fulles el·líptiques, gruixudes amb el pecíol amb dues ales en forma de cor, sovint molt estretes, flors blanques molt aromàtiques ( les tarongines) i fruit anomenat taronja. És originari d’Indo – Xina, es conrea des de fa molts anys i actualment és molt estès a les regions de clima mediterrani.
EL CIRERER SILVESTRE O CIRER. (PRUNUS AVIUM).
Arbre caducifoli de la família de les rosàcies, de tronc llis i ramificat, de capçada oberta, de fulles allargades i aspres, amb contorn ovalat, i serrades, de flors blanques reunides en una mateixa alçada, formant un sol pla, inserides directament sobre la tija, i de fruits anomenats cireres. Hi ha nombroses varietats de cirerer, la major part de les quals són derivades del cirerer bord i del cirerer comú. La fusta del cirerer és molt apreciada per a ebenisteria, per la facilitat de treball i pel seu to rogenc. L’escorça s’ha preconitzat com succedània de la quina. El cirerer necessita terrenys frescos i permeables. Els de l’escola mesuren uns 5m. d’alçària.
LA MORERA. (MORUS).
Gènere d’arbres caducifolis de la classe de les magnoliates, de la subclasse de les hamamèlides i de la família de les moràcies de fulles grans amb el marge dentat, flors disposades en espiga densa. És d’origen asiàtic, es planta com a ornamental i les seves fulles serveixen d’aliment per als cucs de seda, indústria molt important en el passat. Les fulles de les moreres serveixen també per alimentar el bestiar. Per als carrers, places i jardins és millor conrear varietats estèrils que no produeixen fruits, perquè així no embruten les voreres i els carrers.
LA MORERA BLANCA. (MORUS ALBA).
La morera blanca és la més freqüent, es diu així perquè fa les móres blanquinoses. És del mateix gènere, subclasse i família que la morera comú. Les fulles són palmatipartides.
EL PI (PINUS).
Gènere d’arbres de fulles perennes de la classe de les pinates, de la subclasse de les pínides i de la família de les pinàcies, resinosos, amb flors masculines i femenines separades, amb les fulles aciculars, forma d’agulla, que apareixen en grups de dues en dues o de tres en tres a l’extrem de les branques. Les inflorescències masculines dels pins són espiciformes perquè tenen forma d’espigues, formades per unes quantes esquames, semblant a les escates dels peixos i nombrosos estams disposats en forma d’hèlix, al voltant d’un eix. Deixen anar una gran quantitat de pol·len. Les inflorescències femenines són les pinyes i dins es troben les llavors que són els pinyons. La pinya conté el conjunt de pinyons d’un mateix grup de flors.
Existeixen unes 90 espècies de pins, pròpies majoritàriament de l’hemisferi nord. Als Països Catalans n’hi ha sis espècies autòctones, que constitueixen l’element forestal més important del paisatge: pi blanc, pi negre, pi roig, pi pinyoner, la pinassa i el pinastre.
La fusta més apreciada és la que s’obté del pi roig (melis) i la més emprada és l’anomenada flandes, d’importació, pel fet que té pocs nusos. També s’utilitza la fusta per fer pasta de paper, els pinyons són molt apreciats com a aliment i la resina d’algunes classes de pins s’utilitza per fer aiguarràs. També s’utilitzen els pins per a repoblar boscos ja que són arbres de creixement ràpid.
Quina vegetació trobem al Sud?
Al voltant del gran pati de l’escola hi ha 40 plàtans i a dins encerclant el pou 16 xiprers molt junts i 5 moreres a prop. Baixant a aquesta zona d’esbarjo, a l’esquerra també hi ha 3 xiprers més.
EL PLÀTAN. (PLATANUS HYBRIDA).
Arbre caducifoli de la classe de les magnoliates, de la subclasse de les hamamèlides i de la família de les platanàcies. Les fulles són grans, palmeades, amb cinc lòbuls punxeguts, flors reunides en aments, com les espigues, esfèrics i unisexuals, i fruit emplomallat. S’anomena també plàtan d’ombra. Una variació molt semblant de la mateixa classe és el Plàtan fals (HACER PSEUDOPLATANUS), que sol plantar-se en parcs i jardins, pel seu creixement ràpid i perquè és molt resistent a la pol·lució i a les podes dràstiques.
EL XIPRER. (de l’antic CIPRER O CIPRÉS del llatí CYPRESSUS).
Gènere d’arbres de fulles perennes de la classe de les pinates, de la subclasse de les pínides i de la família de les cupressàcies, el tronc recte, amb branques argüides, la capçada allargada, de color verd fosc, amb fulles petites i superposades, flors masculines disposades en estròbils, és a dir al voltant d’un eix en el qual s’insereixen en forma d’hèlix i femenines en inflorescències curtes, i els fruits arrodonits, de consistència llenyosa.. És una planta de gran longevitat.
Els xiprers estan distribuïts principalment per l’Amèrica del Nord i Àsia. L’espècie més coneguda (Ciprés Sempervirens) té la capçada amb les branques disposades verticalment, properes al tronc i més o menys denses, prenent l’aspecte d’un con, de color verd fosc. És originari de la regió mediterrània oriental i va ser introduït a l’àrea catalana des de molt antic, malgrat que tots els exemplars que hi ha són plantats. Els xiprers s’utilitzen com a ornamental a parcs i jardins, per fer tanques, etc. I especialment com a arbre funerari en els cementiris. La fusta del xiprer, groguenca, pràcticament incorruptible, és molt apreciada a l’ebenisteria i a la construcció. La resina que flueix és d’olor balsàmica i agradable, per això va ser utilitzada antigament a la medicina.
Quina vegetació trobem a l’Est?
Només entrem a l’escola, seguint les passes rectes tenim un til·ler. A l’esquerra del qual hi ha sis moreres i dues més en el pati d’Educació infantil. Formant part de la decoració de l’escola trobem vuit de testos guarnits amb Romaní i Gardènies vermelles. A sota de l’escala d’emergència tenim una planta que es diu Pitospor. Entrant a l’escola, a la dreta destaca per la seva grandiositat un pollancre. També hi ha un avet i tres pruneres. Dins d’aquest jardí hi ha gran varietat de plantes, que aniré explicant detingudament.
EL TIL·LER O TELL. (TILIUS).
Gènere d’arbres caducifolis de la classe de les magnoliates, de la subclasse de les dil·lènides i de la família de les tiliàcies, de fulles simples i cordiformes, és a dir amb forma de cor, amb el marge serrat i la base asimètrica, flors groguenques o blanques, oloroses, disposades en cims, i fruit sec amb un ovari que conté una llavor.
El tronc llenyós del til·ler de l’escola mesura 131 cm. de perímetre. (Es calcula a 1,30 m. d’alçària).
Del til·ler s’aprofita la fusta i les inflorescències, que són emprades per fer infusions d’efecte sedant. Es planta també com a arbre d’ombra. El til·ler anomenat Tomentosa té el revers de les fulles tomentós; cobert de toment, d’aspecte del vellut, originari de la Península Balcànica, és el que es planta més freqüentment en parcs i jardins.
EL ROMANÍ O ROMER. (RUMMAIRU).
Mata de la classe de les magnoliates, de la subclasse de les dil·lènides i de la família de les cistàcies, amb una pilositat densa i curta que forma com una borra fina, de fulles lanceolades, proveïdes d’apèndixs laminars, que apareixen a cada banda del punt d’inserció de la fulla amb la tija, grisenques a l’anvers i blanquinoses al revers, flors grogues disposades en cims unilaterals denses i fruit en càpsula.
LA GARDÈNIA. (GARDEN).
Planta de fulles perennes de la classe de les magnoliates, de la subclasse de les astèrides i de la família de les rubàcies. Hi ha 170 espècies diferents. Per tant les flors poden ser de diferents colors, són molt oloroses i els fruits en baia. És molt apreciada en jardineria. De les flors també es treuen essències per a perfumeria i, del fruit, un tint.
EL PITOSPOR (PTTOSPORUM TOBIRA).
Arbust de fulles perennes de la classe de les magnoliates, de la subclasse de les rosàdies i de la família de les pitosporàcies, de fulles ovalades, endurides i lluents, i flors petites, d’un blanc cremós, oloroses, reunides en inflorescències terminals. Originària d’Àsia, es planta molt freqüentment als jardins.
EL POLLANCRE. (POPULUS NIGRA).
Arbre caducifoli de la classe de les magnoliates, de la subclasse de les dil·lènides i de la família de les salicàcies, de capçada oval, fulles romboïdals amb el marge dentat, verdes per les dues cares, flors disposades en aments, com les espigues, i borrons enganxosos. El pollancre de l’entrada destaca per les seves mides, ja que mesura 227 cm. de perímetre i mitjançant el regle de Chisten he pogut calcular la seva alçària, que és de 33 m. aproximadament. Calculant el seu diàmetre podríem assegurar que aquest arbre és centenari. Els altres dos pollancres que hi ha en el mateix indret mesuren 88 cm. i 110 cm. de perímetre i uns 20 i 23 m. d’alçària respectivament.
Són característics dels boscos de ribera i vores de rius, rieres i torrents.
Altres noms d’aquest arbre són: poll, pollanc i xop.
L’ AVET COMÚ . (ABIES ALBA).
L’avet és característics de les regions amb climes humits i frescos, neix a l’ombra o als obacs. Arbre monoic de la família de les pinàcies, de fulla verda i perenne, forma cònica, branques perpendiculars al tronc i que arriba a assolir una gran alçada, fins i tot 50 m. El de l’escola, de moment, mesura uns 18 m.
El gènere Abies compta amb una cinquantena d’espècies. A Europa hi ha unes sis espècies autòctones i de distribució circummediterrània. I als països catalans predomina l’avet comú.
Aquest arbre es distingeix per a la seva forma piramidal i ramificació monopòdica, és a dir què l’eix principal creix indefinidament i origina branques laterals secundàries de creixement limitat. Les branques s’ordenen en pisos superposats i les fulles, linears, són verdes per la cara superior i amb dues línies a la inferior, cosa que els dona el característic aspecte argentat. Presenten unes flors amb un aspecte poc típic (no són gens vistoses) i, a més, les flors masculines i femenines estan separades. Els cons són a la part superior de la capçada i estan sempre drets. L’escorça és grisa i es pot utilitzar com a adob vegetal, i la fusta, blanquinosa i poc resistent és molt emprada en fusteria per fer carcasses de mobles, tambors, pals de línies elèctriques i telegràfiques, i també per fer pals de vaixell i sobretot per fer pasta de paper; de la reïna s’obté l’essència de trementina. (oli d’avet).
EL NESPRER O NESPLER. (MESPILUS GERMÀNICA).
Arbre caducifoli de la classe de les magnoliates, de la subclasse de les ròsides i de la família de les rosàcies, sovint espinós, de fulles llargament el·líptiques, cobertes de pèls fins i curts, amb els nervis del revers molt sortits, flors blanques i solitàries i fruit comestible. La seva alçada és aproximadament d’uns 5m. com el de l’escola.
LA PRUNERA. (PRUNUS DOMESTICA).
Arbre caducifoli, de la classe de les magnoliates, de la subclasse de les ròsides i de la família de les rosàcies, de fulles ovalades o el·líptiques, flors blanques o rosades i fruit comestible, anomenat pruna. És d’origen oriental, es conrea des de temps antic en nombroses varietats.
EL CANYIS O LA CANYISSA. (PHRAGMITES AUSTRALIS).
Aquesta planta es coneix fàcilment perquè les seves flors semblen plomalls, formen panícules grosses i ramificades, que sovint s’utilitzen per guarnir l’interior de les cases. És herbàcia perenne de la família de les gramínies, de canya prima, de fulles linears. Viu a la vora d’aigües dolces.
LA PITA O EL ATZAVARA. (de l’àrab SABBÂRA).
Planta de la família de les agavàcies, amb fulles en roseta, d’un verd grisenc, punxegudes i carnoses. Algunes espècies poden viure fins a 100 anys i no floreixen fins al cap de molts anys. Altres espècies floreixen cada any. A l’escola en tenim tres, de les quals surten algunes ramificacions.
De la saba fermentada i dels fruits, se’n fan begudes alcohòliques com el pulque, d’origen mexicà. També s’anomena agabe i maguei.
EL CACTUS. (CACTOS).
És el nom d’un gènere de plantes de la família de les cactàcies. Són plantes centrospermes, comprenen més de 2.000 espècies herbàcies, normalment suculentes i carnoses. Sovint tenen espines, adaptades a la vida en indrets desèrtics o àrids, amb poca disponibilitat d’aigua. Mantenen importants reserves d’aigua en les tiges suculentes, la floració és breu, nombroses llavors. Nombroses espècies són ornamentals, amb formes curioses, de llargues punxes, flors vistents perquè atreuen la mirada pel seu bell aspecte, pel seu color, etc.
Quina vegetació tenim a l’oest?
La part del darrera de l’escola és la més ombrívola i humida. No hi ha gaire vegetació, podem trobar unes deu moreres blanques. Darrera del mur i de la balla de ferro, a l’altre costat hi ha una població densa de canyes, anomenada canyissar.
LA CANYA. (CANNA).
Planta perenne de la família de les gramínies, la tija generalment buida o sense medul·la, amb nusos marcats, ramificada i robusta, de fulles embeinades i linears, una espiga de flors terminals que formen una gran panícula. Es doblega amb el vent, cosa que assegura la dispersió de les llavors.
Coneixement del medi proper
La vegetació del pati de l’escola
PER SABER-NE MÉS:
Visites
Parc Natural i Jardí Botànic de la zona Volcànica de la Garrotxa.
Jardí Botànic de Barcelona. Itinerari virtual.
I els dos jardins botànics més apreciats a Europa que són:
Jardí Botànic Mar i Murtra. Blanes. (Girona). Amb 4.000 espècies.
Jardí Botànic Pinya de Rosa. Blanes. Amb 7.000 espècies.
Bibliografia
El Bosc: Producció i conservació. La Vola- Equip d’Educació ambiental.
Centre de la Propietat Forestal.
Enciclopèdia de la Naturalesa: Guia dels arbres de la Península Ibèrica i Balears. Ed. Plaza & Janes. 1.992
Arbres i arbustos. Escola Tècnica Superior d’Enginyers de Monts. Joan Ruiz de la Torre, Lluís Cebollas” 1.979
Els arbres. Roger Phillips. Ed. Blume. S.A. 1989
La guia de INFACO dels arbres i arbustos de la Península Ibèrica. Ginés López González. Ed. INFACO. 1.988
Arbres. Guia de Naturalesa Blume. Ed. Blume Naturalesa. 1.990
Revistes
EL TEMPS. Gener 2002, 20-67. Jardins Botànics.
Aquest material fotocopiable pretén donar a conèixer aspectes del medi proper de Sant Pol de Mar i pot ésser reproduït per qualsevol mitjà sempre que s’indiqui autoria i procedència.
ã CEIP SANT PAU
C/Camp Balmanya, s/n
Sant Pol de Mar
Autora : Mercè Marsal i Ruiz
