Un dia com qualsevol altre, per Yanis Daoud

Publicat el 6 d'abril de 2016 per MLdC

ATTENTION EDITORS - REUTERS PICTURE HIGHLIGHTA man pays his respect outside the Le Carillon restaurant the morning after a series of deadly attacks in Paris , November 14, 2015. REUTERS/Christian Hartman TPX IMAGES OF THE DAY REUTERS NEWS PICTURES HAS NOW MADE IT EASIER TO FIND THE BEST PHOTOS FROM THE MOST IMPORTANT STORIES AND TOP STANDALONES EACH DAY. Search for "TPX" in the IPTC Supplemental Category field or "IMAGES OF THE DAY" in the Caption field and you will find a selection of 80-100 of our daily Top Pictures.REUTERS NEWS PICTURES. TEMPLATE OUT

Un dia com qualsevol altre, a França, els joves anaven al Bataclan, una sala de concerts a París. Era un concert molt esperat per ells, però…. No va acabar com esperaven. Uns terroristes de l’Estat Islàmic van entrar enmig de l’actuació i hi va haver un atemptat. Va ser uns dels pitjors per França, fins al moment. Van envair la sala Bataclan i van començar a disparar sense pietat. Van haver-hi moltes morts de gent jove i adulta. Alguns van sobreviure, però amb moltes ferides. La gent de França estava espantada, el grup de terroristes de la Jihad va amenaçar França. Segons els francesos no podrien sortir a comprar el pa tranquil·lament.

Tinc una part de la família a França, vaig parlar amb alguns d’ells i realment estaven molt espantats.

La gran majoria de periòdics van titllar a tots els musulmans i seguidors de l’Islam de terroristes, però no és així. Aquesta gent que està fent això, segons ells, maten en nom d’ Al·lah, el Déu de l’Islam. A l’Alcorà no diu res de matar gent que no sigui musulmana, ni res per l’estil. Al contrari. Diu que has de fer pau, no la guerra. Aquesta gent per nosaltres no són musulmans ni res. És gent boja sense cap. Per culpa d’aquest grup de terroristes, es fan bromes amb nosaltres i encara se’n segueixen fent.

Publicat dins de 2015/16, 3A2, General, Prosa català 3r, Tercer d'ESO | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Un estiu diferent, per Estefanía Parra

Publicat el 6 d'abril de 2016 per MLdC

noies platjaLa Laia i la Nicol eren les millors amigues en aquell temps, havien anat de vacances a Canàries, com cada estiu, a casa de l’àvia de la Laia. Una tarda molt calorosa havien decidit anar a la platja, encara no ho sabrien, però coneixerien dos nois molt especials. Un era molt alt, ros i amb ulls de color marró. L’altre no gaire alt això sí era una miqueta més alt que la Laia i la Nicol. Tenia uns cabells preciosos arrissats de color negre, uns ulls tan intensos que no captivava tans sols amb la miarada, eren d’un color profund, blau-grisos. El seu somriure- llàstima que a ell no li agradés- portava aparats, a la Laia li encantava la gent que en portava. Li feien venir ganes de somriure. El seu cos era esbelt i pensar que tan sols tenia 16 anys!

Les dues van anar a la platja i mentre prenien el sol, els dos nois quasi de la seva edat van passar corrents amb la pilota i les van embrutir de sorra. Indignades es van aixecar i van anar corrents darrere d’ells, somrient per què els feia gràcia. Quan van arribar a l’aigua els van trobar jugant a volei, es van apropar queixant-se del que havia passat. Es van mirar, la Nicol al Borja, el noi ros, la Laia al Mario, el dels cabells arrisats. Van passar un gran estiu junts, s’agradaven molt. Però quan van acabar les vacances mai més es van veure. La Laia i la seva amiga van deixar passar el temps. No hi van van donar gaire importància, però en el fons sabien que sí era important, eren diferents tan sols volien enamorar-se. Va ser un amor d’estiu. Quedarà en el seus records i sobretot en els seus cors.

Publicat dins de 2015/16, 3A2, Prosa català 3r, Tercer d'ESO | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Amor sense barreres, per Mireia Doblas

Publicat el 6 d'abril de 2016 per MLdC

Sortia de lMDoblas’ institut un dia qualsevol. Allà estava ella, caminant amb la vista al terra, trista, pàl·lida sense pentinar, avergonyida i amb els ulls irritats i vermells… I allà era jo. A l’altre costat de la vorera, perseguint-la fins a casa seva. Jo amb els meus pantalons amples, amb el meu cabell curt i ocultant la meva aparença sexual.

Les cinc de la tarda, els núvols tapen el que quedava de sol, sembla que siguin les deu de la nit i per fi la trobo. Tan guapa com sempre, amb els cabells rossos i els llavis vermells. Voldria fer un petó però… No sé si jo li agradaria, si a ella li agradessin les noies… Vaig frenar-la, li vaig donar el petó i abans que digues res vaig explicar-li tot el que sentia, tot el que l’estimava. Li vaig dir que em sentia atreta per ella, però va marxar corrents i espantada. Em vaig posar a plorar i sentia que la perdria. Deu minuts més tard em va vindre a buscar, em va besar i vam parlar. Vam decidir parlar amb la seva mare i la meva, elles hi estaven d’acord però els nostres pares ens van deixar de parlar durant un mes, fins que ho van assumir.

A l’ institut ens miraven malament però nosaltres érem felices.

Publicat dins de 2015/16, 3A3, General, Prosa català 3r, Tercer d'ESO | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

L’estranya mort de Drahilf, per Natalia García

Publicat el 6 d'abril de 2016 per MLdC

tronc casaEn aquella edat en la qual no es creu en els impossibles, en desaparèixer l’últim raig de sol, en un ciutat de la qual no recordo el nom, vaig descobrir el petit món de Freylea.

Freylea era una petita urbanització d’éssers estranys que s’amagaven entre una immensa multitud d’arbres per evitar ser descoberts pels humans, però tot i això no van poder evitar ser descoberts per mi.

Drahilf pot ser l’ésser més estrany de tot Freylea, i no precisament pel seu aspecte físic, mai no somreia, als seus pares se’ls va engolir la terra feia desenes d’anys i la seva única germana amb la qual estava molt unit es va convertir en gos feia 568 dies i 37 setmanes exactament. Això feia que pertanyés al món dels humans i que no la veiés mai.

Un dia com qualsevol altre, Drahilf es va despertar mort o això és el que sentia. El jove va anar a veure a tots els curanderos de Freylea i els explicava que el cor li havia deixat de batre, que necessitava un remei perquè li tornés a funcionar. Desgraciadament l’únic que va aconseguir és que li diguessin que això era impossible, que estava tocat del bolet. Alguns fins i tot, els més cruels van dir-li que el que li havia deixat de funcionar no el cor sinó el cervell. A mesura que transcorrien els dies, Drahilf continuava mort fins al punt de fer pensar a tot Freylea que estava trastornat i que era un perill.

Els protectors del petit món no van trigar gaire a arrestar a Drahilf en contra de la seva voluntat i tancar-lo en una presó construïda d’ossos afilats, un lloc ple de foscor i soledat.

Una nit de tantes que portava allà, aïllat de tot ésser que es mogués, Drahilf envaït per l’immens silenci va començar a donar voltes a tot el que li estava passant i no va poder evitar que els seus ulls es convertissin en casacades. Pocs silencis després, un rostre va aparèixer il·luminant aquell horrorós lloc. Era Seralia, o almenys així és com es va presentar.

—Saps? jo no penso que estiguis boig, els bojos són ells per tancar-te en aquest infern sense intentar comprendre el que t’està passant. A vegades les coses que no podem entendre ens fan por i preferim desfer-nos-en, per això els habitants de Freylea et  tenen retingut aquí. Jo ara he de marxar però prometo tornar i fer que tu tornis a veure els rajos de sol cada matí.

Finalment Drahilf va deixar de sentir-se mort, perquè realment no ho estava, el que passava és que no tenia a ningú que l’estimés ni ningú a qui estimar, i això era pitjor que estar mort. Ara cada vegada que me’n recordo me n’alegro, que la casualitat em portés a descobrir Freylea i a salvar la vida de jove Drahilf.

Publicat dins de 2015/16, 3A2, General, Prosa català 3r, Tercer d'ESO | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

La vida d’una becària, per Laura Fernández

Publicat el 6 d'abril de 2016 per MLdC

fotògrafaCada vegada que em miro al mirall, penso: “Sóc feliç?”. No ho sé. No tinc una vida emocionant, on et passen coses magnífiques, tampoc tinc un somni. La meva vida és avorrida.

Cada matí m’aixeco a les set en punt, em prenc el cafè, surto de casa i veig mil cares. Visc a Nova York, la ciutat caòtica. Després vaig a l’editorial, a la revista, Vogue, treballo allà de becària. No sóc la típica ciutadana que va pels carrers de la gran ciutat amb aquell cafè enorme. Me l’haig de prendre a casa, ja que no tinc diners per comprar-me’l i tampoc sóc de Nova York. Vaig néixer a San Francisco, i gràcies al meu somni, estic aquí sense res.

On treballo, Vogue, és tan caòtic com la ciutat on és. La gent que hi treballa és desagradable, mai somriuen sinó és que, la Kate, la cap, pugi el sou, en aquest cas somriuen. Vogue no és el que sembla, no tracten bé les models, i aquestes tampoc a ells. Deprimeix en tots els aspectes, elles son guapíssimes, jo en canvi els faig fotos, elles se’n van de viatge i disfruten, jo ni això. M’haig de quedar els 365 dies de l’any treballant.

De petita, somiava amb això, somiava amb la ciutat on visc ara. Ara mateix somio tornar a casa, a veure Els meus pares i el meu gos. Res és com sembla i menys Nova York. No he fet cap amic en els tres mesos que sóc aquí. La veritat és què no surto gairè de casa, més ben dit, només entro a casa per dormir. Em passo tot el dia a la revista. Anant d’aquí cap allà, portant-li el cafè a la Kate, i mirant les guapíssimes i els guapíssims models, semblen Barbies i Kens, tots perfectes amb la seva pell perfecta i els seus ulls blaus. Ah! De vegades em deixen fer alguna foto. Intento ser simpàtica amb tothom, però el problema és que m’ignoren, els entenc, jo també m’ignoraria si fos com ells. Jo, una noia de vint-i- dos anys que acaba de mudar-se a la gran ciutat i treballa a la revista més famosa del món, però que no li deixen fer el que li agrada. Per totes aquestes raons, crec que ni em veuen.

Cada nit, em pregunto, “Vull treballar aquí?”. Ara mateix, estic al sofà de casa prenent un cafè de la meva cafetera i no del Starbucks del carrer del costat.

Aquesta és la meva vida, la vida d’una jove becària que treballa a la revista de moda amb més èxit del planeta i que en canvi és infeliç. Em dic Ella i vull canviar de vida.

Publicat dins de 2015/16, 3A2, General, Prosa català 3r, Tercer d'ESO | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

La història d’en Lucas, per Marc Medina

Publicat el 6 d'abril de 2016 per MLdC

joc ordinadorEl protagonista era un que li agradava molt jugar amb videojocs. Tenia dos jocs amb els quals jugava molt. Aquests dos increïbles jocs són el Call of Duty i l’ARK. En aquesta història ens centrarem amb l’ARK. Aquest noi es va aixecar un diumenge qualsevol i després d’esmorzar i fer els deures va anar a encendre l’ordinador i amb el seu amic es va posar a jugar-hi.

Al cap d’hores, el joc començava a reaccionar molt estrany i el noi estava confús. Al cap d’una estona en Lucas es va aixecar amb molt mal d’ossos i notava com si l’haguessin anestesiat. En mirar-se el braç va veure que li havien ficat com un rastrejador. Mirant pel voltant, va observar que el paisatge era molt primitiu i hi havia plantes que eren més gran que ell i els animals que hi havia eren iguals al joc que jugava ell. Al final s’ho va pensar i es va fer a la idea que el joc l’havia capturat. El nen va començar a avançar. Va començar a fer-se llances, un pic i una destral per defensar-se. També va fer un arc amb unes fletxes amb un verí especial que feia que el tirador d’aquell arc domestiqués els animals. A poc a poc va anant descobrint coses noves i també algun espant amb dinosaures grans com Rex havia tingut, però va tenir fortuna i se’n va poder escapar. En Lucas tenint al seu poder una casa que es va fabricar amb els seus materials que va aconseguir recol·lectar. També tenia unes quantes mascotes, que podien anar tant per l’aigua, per l’aire com per terra. Es va decidir a fer-se un vaixell petit i molt senzill per endinsar-se a l’oceà i descobrir quins misteris hi havia en el gran mar blau. Però es va donar massa aviat que el mar era massa perillós per anar-hi sense protecció i va decidir tornar a casa, el noi va estar tota la tarda caçant amb un animal carnívor per alimentar-se i alimentar als altres dinosaures. Quan va arribar la nit el noi va pensar una manera de sortir d’aquest món i investigant els pergamins de l’illa va descobrir que tenia que derrotar la super aranya jefe i tornaria al seu món. Al dia següent va anar al lloc on fa aparèixer aquesta aranya i va veure que tenia que recol·lectar diferents materials per fer aparèixer son: 4 vertebres de sauròpode, dents de tauró, mans de rex, talons d’ àguiles… Li va costar molts dies agafar aquests materials però als va poder conegui’ls. Al dia següent el jove es va endinsar al bosc amb els seus dinosaures mes fidels per anar a matar a la aranya. Al arribar va tindrà que esperar al matí per veure’s millor i al arribar la claror va fer aparèixer a la aranya i als cinc minuts la va matar. De cop va sentir un altre vegada la sensació que va tenir al arribar a l’illa i per fi va tornar a casa.

En ser a casa i veure que havia tornat es va alegrar molt del que li havia passat però no voldria que li passés el mateix.   

Publicat dins de 2015/16, 3A2, General, Prosa català 3r, Tercer d'ESO | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Il·lusió, per Isiaka Sumareh

Publicat el 6 d'abril de 2016 per MLdC

gat finestraMiro per la finestra i veig molts ocells volant lliurement pel cel blau. Com m’agradaria ser un ocell, per poder volar. La gent pensa que si vas en avió ja has volat, però jo no crec això. Jo crec que volar no implica utilitzar maquillatge tecnològic. Volar és sortir al carrer sense tenir contacte amb el terra i sentir com la frescor de l’aire frega suaument amb la teva cara, mentres tu veu el paisatge que tens avall. Pots contemplar diferents paisatges, la gran vegetació dels boscos, el mar i tot el que l’humà ha destrossat al llarg de la seva existència. Aquest últim és l’únic inconvenient que té el fet de volar, però excepte això tot és preciós. M’agradaria volar, és difícil però no impossible.

Després de pensar en tot això, en Pau anà cap a la finestra i pensà de tirar-se, però de sobte va sentir la veu de la seva encantadora dona, que entrava per la porta. En Pau amb cara de decepció ho va entendre i va tancar la finestra. Aquella finestra era el seu somni i ell veia com lentament es tancava la porta del seu desig. Però no s’havia tancat per sempre, es podia tornar a obrir.

Publicat dins de 2015/16, 3A2, General, Prosa català 3r, Tercer d'ESO | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Els camins, per Laia Sánchez

Publicat el 6 d'abril de 2016 per MLdC

mujer-caminandoLa meva vida no tenia sentit. Vaig decidir començar-la de zero. Vaig mudar-me a  Nova Jersey. La millor decisió de la meva vida. Allà vaig conèixer els meus veïns, eren bessons, la relació que vaig estabir amb ells més endavant va ser d’amor i d’amistat. Grayson, així es deia el meu nòvio i el futur pare dels meus fills.

Resumida, la meva vida és aquesta: tenia dos fills Amanda i Àngel. Tot anava bé, era una vida normal, amb el meu marit Grayson i els meus fills. Però aquell moment va canviar-ho tot. Anava a buscar els nens a l’escola, hi havia moltíssim trànsit, vaig agafar una drecera i tot va passar en segons. El cotxe va relliscar amb l’asfalt… i ja no recordo res més.

Desperto, ho veig tot clar, he de tornar a refer la meva vida perquè la que he tingut fins ara no és realmente la que m’omple. A partir d’aquest moment tot canvia. Tu decideixes posar fi a una etapa de la teva vida i refer-la en un altre lloc. Comences a caminar i en trobar una drecera decideixes agafar-la i tot canvia.

Publicat dins de 2015/16, 3A2, General, Prosa català 3r, Tercer d'ESO | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

El Sant Jordi modern, per Xavi Barranco

Publicat el 6 d'abril de 2016 per MLdC

policia lloretL’últim 23 d’abril, a la població de Lloret de Mar es van produir una sèrie de casos de segrest de noies joves. La població lloretenca es reunia cada dimarts per intentar solucionar aquest problema que atemoria la gent. Va ser concretament aquell dimarts 23 d’abril quan els lloretencs i lloretenques van descobrir la identitat del causant de tot aquell enrenou:

—L’he vist intentant segrestar la Cristina a prop del parc del centre-va dir en Guillem, propietari de la pastisseria.
—Hem de trobar una solució aviat o patirem masses pèrdues!-va afegir el sabater.

Aquestes paraules van esverar a tots els assistents de la reunió:

—Ordre! —crida l’alcalde de la vila —Farem un sorteig entre totes les noies lloretenques per atraure aquest personatge del qual només sabem que disposa d’una harley.
—Hi estic a favor, realitzem el sorteig ara mateix! —va dir en Guillem.

L’alcalde es va ocupar d’escriure els noms de totes les noies de Lloret, els va dipositar en una capsa i ho va remenar. Va demanar una mà innocent per agafar un nom, i així es va fer. La Cristina!

—No, no pot ser si us plau, la meva filla no! —va dir gairebé plorant l’alcalde.
—No et preocupis pare, no em passarà res, t’ho prometo —va dir la filla abraçant-lo.
—Ho faràs molt bé filla. T’estimo —va dir el pare amb les últimes llàgrimes als ulls.
—Jo a tu també pare —va afegir la Cristina.

Amb aquesta última conversa, quatre homes, entre els quals l’alcalde, van portar la Cristina amb cotxe en un descampat proper al parc on havien intentat segrestar-la anteriorment. Tot seguit d’algunes abraçades i paraules de consol, els quatre homes van abandonar el lloc deixant allà la noia.

Es va quedar dreta, intentant dissimular la seva por mirant el Facebook pel mòbil. Durant cinc minuts la noia estava envoltada del silencia absolut, acompanyat pel cant dels ocells. Fins que, de cop, es va escoltar un motor de moto que s’acostava de la llunyania. En menys de trenta segons, el famós segrestador es trobava en el descampat amb la seva Harley color negre, vestimenta negra molt provocativa i un mocador que li tapava la cara:

—Puja, et portaré a un lloc on viuràs com una reina! —va dir l’home misteriós.

La noia, sense replicar i seguint el pla, va pujar a la increïble Harley de l’individu.

Després de deu minuts de viatge, la moto va aturar-se en un hotel abandonat lluny de la civilització. Allí, el segrestador va fer sentar-se a la Cristina en una cadira on la va lligar de mans a peus per evitar que escapés.

En un moment donat, l’home volia prendre una tassa de cafè. La filla de l’alcalde va aprofitar per agafar l’encenedor, que utilitzava cada any per encendre els petards la nit de Sant Joan, per cremar la corda que tenia a les mans. Per fi les va poder moure! Ràpidament, va agafar el mòbil de la butxaca esquerra per enviar un missatge al seu pare mitjançant WhatsApp.

—Pare, sé on està el lloc on segresta les noies. T’envia la ubicació.

En aquell moment, el seu pare encara es trobava a la reunió dels dimarts.

—Ja sé on es troba l’amagatall d’aquest… animal! Però és un lloc de difícil accés, per tant, serà complicat… —comenta l’alcalde.
—Complicat? Això es menja? —tothom es va girar per mirar qui parlava —El meu nom és Jordi, sóc policia, jo rescataré la Cristina. Però m’ha de deixar sortir amb ella.
—Però no ho puc permetre! —contesta l’alcalde.
—Vostè la vol viva, no?
—És clar.
—Doncs deixi’m ajudar-lo i a canvi, em fa un favor.

L’home no sabia què dir, per tant va accedir i el va portar amb cotxe fins a l’entrada de l’hotel. En Jordi, decidit, va saltar del cotxe dirigint-se cap aquell lloc. El jove va entrar per una finestra oberta que donava a la cuina on va veure el segrestador preparant-se un cafè. En Jordi s’acostava silenciosament cap a l’home, preparant les manilles proporcionades per la comissaria de Lloret. Amb un hàbil i ràpic moviment, va aconseguir atrapar-lo, i amb un cop sec, va impedir que es mogués. El va fer seure en una cadira, i el va lligar amb cordes especials, fent-li impossible que s’escapés. En aquell moment, es van sentir cops des d’una de les habitacions. Allí estava! Una de les noies més maques que havia vist mai.

—Qui ets? —va dir la Cristina vermella.
parella sant jordi—Em dic Jordi, he vingut a salvar-te, a més, voldria donar-te una cosa. —De la part interior de l’americana va treure una rosa. —Cada any, pel 23 d’abril, la porto al cementiri al meu besavi. El seu nom és Cervantes o va morir aquest mateix dia. Però prefereixo donar la flor més bonica, a la noia més bonica.

La noia, vermella, li va fer un petó.

Van passar minuts i lloretencs i lloretenques s’apropaven a la perfecta parella que formaven els joves, i que passarà a la història de Lloret de Mar.

Publicat dins de 2015/16, 3A2, General, Prosa català 3r, Tercer d'ESO | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

Doble dolor, per Eugenia Sainz

Publicat el 6 d'abril de 2016 per MLdC

corazonpartioQuè és pitjor? Que et trenquin el cor o trencar el cor d’un altre?

El vaig conèixer el 14 de novembre de 2014. Un noi fred, distant, molt callat i reservat. No li agradava gens parlar dels seus sentiments ni demanar ajuda amb els seus problemes. En canvi, ell sempre hi era quan algú necessitava ajuda o consells. Alt, molt alt, pàl·lid, amb uns cabells negres com la nit, quasi li cobria tota la cara. Tenia els ulls blaus, tant blaus que semblaven cristalls. Un nas no gaire gran i uns llavis fins. Tenia una mandíbula força pronunciada. I era prim. Potser amb aquesta descripció no sembla la gran cosa però per a mi és el noi més atractiu del món. El seu nom era Nicholas.

Per altra banda, tenim en Lukas. El conec des de fa uns 15 anys (quasi tota la vida) i he passat gran part de la meva vida am ell. És un noi divertit, sempre té acudits per explicar (fins i tot en els pitjors situacions), alegre, simpàtic i molt obert. És moreno, amb els ulls negres i els cabells marrons. Porta el cabell relativament curt. Tenia uns músculs impressionants, havia estat tota la vida fent esports, aixecant peses… Però a causa d’això no era gaire alt (Però continuava sent-ho més que jo).

I bé, tot va començar el dia que vaig conèixer en Nicholas. Havíem xocat accidentalment al passadís de l’institut, els meus llibres van caure i ell em va ajudar a recollir-los. Després, em va acompanyar fins a classe. Malgrat el seu aspecte de persona ‘’poc social’’ va resultar ser una persona molt simpàtica, i això sí, he de dir que tenia un somriure preciòs. La seva veu era molt tranquil·litzant, era baixa i greu. Feia pauses després de cada paraula (més llargues que una persona normal).

Just mentre estava amb ell, va aparèixer en Lukas. Tenia una expressió molt estranya, no semblava el mateix de sempre. Però jo ja sabia per què. Feia uns dies s’havia confessat, va dir-me que des de feia temps havia estat enamorat de mi. Va prometre lluitar per mi costés el que costés, també va dir que em faria la noia més feliç del món. Però això no era el que jo volia, i vaig dir-li-ho tot. Era molt bon amic meu i l’estimava però que jo no seria feliç amb ell. Em va trencar moltíssim el cor dir-li tot això però era necessari, molt més ben dit que ilusionar-lo.

chica tristePerò la seva expressió tenia una altra raó, vaig dir-li que en Nicholas m’agradava, que em cridava l’atenció. Probablement estava mort d’enveja. En un moment donat, en Lukas va saltar sobre en Nicholas i li va clavar un cop de puny. En Nicholas no va reaccionar, es va aixecar i va marxar, abans de fer-ho em va mirar i em va dir, sense remordiments, que no tornés a parlar amb ell. Ens acabàvem de conèixer però deia que jo li portaria molts problemes. Això em va trencar el cor i vaig aguantar-me les ganes de plorar. Just després, en Lukas també va marxar, em va mirar amb una expressió molt trista. No tornaríem a parlar? Em vaig quedar sola i em vaig posar a plorar. Acabava de perdre dues persones, una importantíssima i una altra que estava en camí de ser-ho.

Publicat dins de 2015/16, 3A2, General, Prosa català 3r, Tercer d'ESO | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

D’un conte a la realitat, per Anna Fernández

Publicat el 6 d'abril de 2016 per MLdC

Passejo pel parc, hi ha moltes parelles que semblen felices. Hi ha una noia que em crida l’atenció, la conec, va al meu curs de l’institut i nomes veure-la em van quedar gravats aquells ulls i aquell rostre d’àngel. El problema és que té xicot. Un noi que no la tracta com es mereix, des del meu punt de vista és massa gelós, no té cap detall amb ella i la tracta malament. Em poso a pensar què faria si fos la meva xicota i continuo així durant uns minuts. Una estona després m’assec en un banc que he trobat buit i em poso a llegir. Llegir és el meu passatemps preferit. De cop i volta sento algú plorant. A distància veig la noia i m’apropo.

—Estàs bé?noia parc

La noia aixeca el cap i em mira sorpresa.

—Mm… sí, perdona —diu eixugant-se les llàgrimes.
—Ai per cert! Em dic Unai —dic donant-li la mà en forma de salutació.
—Encantada! Jo em dic Carla i perdó per les molèsties. Vols prendre un cafè? Per compensar-te, és clar!!
—D’acord, jo soc nou per aquí, no conec res, et segueixo.

De camí a la cafeteria parlem de per què m’he mudat i li explico que els meus pares han trobat una feina on els paguen millor obligat a deixar tot el que tenia per venir aquí. Un cop arribem, demanem i ens asseiem a la taula. Com més parlem, més em sembla una noia encantadora. Al final m’acaba explicant per què plorava.

—Abans, quan m’has trobat plorant, era pel meu xicot, he tallat amb ell.
—I això per què?
—Perquè ha canviat, ja no és com era abans, em tracta malament i l’altre dia em va fer por i tot, i jo sé que mereixo que em tractin bé…

Segueixo escoltant aquesta noia encantadora i em ve a cap el conte de Sant Jordi. La Carla és la princesa, el seu xicot és el drac i si em deixa, jo puc ser el seu Sant Jordi.

Publicat dins de 3A2, General, Prosa català 3r, Tercer d'ESO | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Alerta terrorista, per Gerard Juárez

Publicat el 6 d'abril de 2016 per MLdC

Un home del CNI va arribar a la comissaria de Ceuta per investigar un cas terrorista que agafava nois entres 16 i 18 anys per anar a lluitar a Síria i Turquia. El primer dia no es creia a ningú de la comissaria però, a poc a poc, anava confiant més en una persona. Una dona musulmana va arribar a la comissaria i va començar a explicar-li a l’Alejandro que el seu fill havia desaparegut. L’Alejandro va començar a investigar sobre la desaparició i va descobrir que estava a Síria lluitant. El CNI va a casa de la dona musulmana per donar-li la notícia , llavors li va obrir la porta de casa una dona molt bonica i l’Alejandro només veure-la se’n va enamorar. Van entrar a la casa, l’Alejandro va donar la notícia i se’n va anar. Però la dona que es deia Fàtima, va seguir a l’Alejandro i li va donar el seu número de telèfon.

Uns dies més tard, es van veure i per primera vegada es van besar, però d’untext Gerard Ja manera molt sentimental. Llavors la Fàtima li va demanar si podia investigar on estava el seu germà. Dos mesos més tard els policies de la comissaria, els del CNI i la Fàtima van anar a una casa on hi havia el seu germà, però quan van arribar, els policies i la Fàtima a la casa, els terroristes van començar a disparar. Al germà li va donar temps d’anar-se’n amb una moto tot i sentint la seva germana cridant el seu nom. La família del desaparegut estava molt enfadada perquè el policia els havia promès agafar el seu fill i n ho havia fet. La Fàtima va intentar convèncer la seva família que ell no en tenia la culpa, però igualment estaven molt indignats.

La Fàtima i l’Alejandro ja estaven molt enamorats i van decidir d’anar-se’n de Ceuta per anar a Suècia i allà començar un altra vida. Però el que no sabia l’Alejandro és que la Fàtima estava a punt de casar-se amb en Moha. Es va sentir enganyat i es va enfadar. El dia de la boda, l’Alejandro va trucar a la Fàtima per dir-li que ell s’anava, que si volia anar-se’n amb ell, que l’esperava a les 11:00. L’Alejandro va pujar-se al cotxe però de cop i volta va aparèixer corrents la Fàtima i se’n van anar junts. No havien passat ni 30 minuts, quan un policia de la comissaria va enviar-li un missatge dient-li que el germà de la Fàtima estava en un autobús amb una bomba i 20 persones dins sense poder sortir, sinó els matava.

L’Alejandro i la Fàtima van arribar corrents i la Fàtima li va demanar si podia entrar per guanyar temps, perquè estaven desactivant la bomba que estava al maleter. Quan el germà es va tranquil·litzar, van baixar del bus, però quan el germà va veure la persona desactivant la bomba, va començar a cridar a punt de prémer el botó perquè la bomba explotés. L’Alejandro va dubtar però li va disparar i va morir.

Després d’aquest gran incident, el policia i la Fàtima no es poden ni mirar a la cara.

Publicat dins de 3A2, General, Prosa català 3r, Tercer d'ESO | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

El collaret, per Mara Aw

Publicat el 6 d'abril de 2016 per MLdC

L’altre diacollar mara vaig perdre el meu collaret preferit. Aquest collaret era d’or blanc i me’l va regalar la meva àvia abans de morir. Era l’únic record que tenia d’ella. Recordo quan me’l va donar, indirectament.

Estàvem a la residència de Barna i la meva àvia estava ingressada allà perquè patia d’Alzheimer. No es recordava de mi, ni de ningú. Sempre que anàvem a la residència a veure-la, mai ens feia cas, i jo, com que era petita, em sentia malament perquè no em feia cas. Pero ja m’he adonat que ella no ho feia volent. A mesura que passava el temps, el meu avi i la meva mare es barallaven, fins que un dia ens en vam anar de Barcelona i vam anar a viure a Lloret de Mar. No anàvem a visitar l’àvia perquè la meva mare encara estava enfadada.

Un dia de sobte truquen a la meva mare per telèfon. Era la tieta. La meva mare va començar a plorar. Jo i el meu germà intentàvem saber. Va penjar el telèfon i va plorar encara més:

—Mama què et passa? —li vaig dir.
—És… és que l’àvia s’ha mort —va dir-me.

Em vaig asseure al seu costat i vaig plorar molt. Després de plorar molt, em va dir:

—Ja fa dos mesos que s’ha mort i l’avi no va dir res.

Això va fer que la meva mare s’enfadés més que mai. Havien passat quatre anys sense parlar amb l’avi sense saber si estava viu o mort. Aquell dida era el seu aniversari i la meva mare el va voler felicitar. Vam baixar al locutori i jo vaig parlar primer. Després la meva mare s’hi va possar. Es van reconciliar. Més o menys tres setmanes després, l’avi va venir a Lloret i em va donar el collaret. Em va dir que l’àvia me l’havia guardat abans que tingués la malaltia

No he trobat el collaret però encara em queda el record de l’àvia..

Publicat dins de 3A1, General, Prosa català 3r | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Caoba sòlida, per Enzo Poblete

Publicat el 6 d'abril de 2016 per MLdC

irrealitatBarcelona, 16 de setembre del 2016. Són dos quarts de set. L’Enric s’aixeca del llit disposat a abandonar el seu territori. Es posa unes prendes de vestir però no sense abans posar-se uns auriculars blancs entre la samarreta de sota i el jersei, deixant-llos penjant. Menja uns cereals qualsevols i, sense fer cap soroll per passar desapercebut entre els altres especímens que amb ell conviuen, va al lavabo a preparar la seva higiene. Cinc minuts després ja està llest però sap que té temps de sobres i decideix treure’s una autofoto i penjar-la a les seves xarxes socials. Qualsevol pot veure’l però justament és el que ell vol.

A les nou és a un centre d’aprenentatge on mascles i femelles conviuen per desenvolupar els seus coneixements. El nostre protagonista rep queixes, de temes musicals, per part dels altres. Mentre es tornava a la pluja d’insults el mestre, cap de classe, els veu i, decidit, els expulsa als dos. Hagúes sigut més prudent informar del problema al mestre.

Dotze trenta-cinc. L’Enric té una estona lliure, vint minuts exactament. Es dirigeix on són els seus amic. Pel camí veu, de lluny, un grup de noies fent-se fotos i escoltant música. Dada interessant, suposem que va pensar, ja que ho va comentar als seus amics. Un d’ells sorprenentment no mostra interès. Potser progressa.

Una cinquant-cinc. Última hora de classe. L’Enric com que no sap què fer, incordia a tota la resta de persones de l’habitació. No deixa de decaure. Tot indica que és culpa de les persones del voltant.

Les sis. El noi té feina de quatre assignatures. Té sort. Dos progenitors poden ajudar-lo, però passa. Un altre cop se’n va a veure la TV i a jugar amb el mòbil.

—Tres quarts de deu. Ja està dormint. Fi de la investigació per avui. Apaga la càmera.
—Algun progrés?
—Avui no. Tants de dòlars per això…
—Miri el pol positiu. Sabem que són molt influenciables per tot el que els envolta. Amb aquesta base podem guanyar milions. No es desesperi.
—Tens raó. Sembla que mai s’adonaran que estan tancats.

Publicat dins de 2015/16, 3A1, General, Prosa català 3r | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Sant Jordi a l’institut

Publicat el 5 d'abril de 2016 per MLdC
Grans textos, inspirats poemes, fotografies magnífiques… Són part del treball que l’alumnat d’ESO, cicles i batxillerat ha presentat a concurs aquest Sant Jordi. Felicitem a tots els concursants; a tots els que no han concursat, però s’han esforçat a fer un text digne a dins de l’aula; i, sobretot, felicitem els premiats i finalistes. És la nostra voluntat compartir amb tota la comunitat educativa aquests textos. Esperem que en gaudiu i que us agradin.
Departaments de Llengua catalana i castellana de l’institut Ramon Coll i Rodés
Publicat dins de General | Deixa un comentari