El misteri dels contes, per Sergi Carmona

Publicat el 14 d'abril de 2016 per MLdC

nen conteJa eren vacances d’estiu. En Jordi havia anat a la biblioteca, llegir era la seva passió. Però ell no tenia gaire bona relació amb el seu pare des de la mort de la seva mare i ja no li llegia llibres abans de dormir.

Un dia sortint de la biblioteca va topar amb un home, tot tapat, amb un barret i una gavardina. Aquell home li va dir:

-Tu nen! Escolta bé. Té aquest aparell . Si prems aquest botó entraràs dins un conte a l’atzar. La teva missió és que canviïs el final feliç per un de dolent.

També el va amenaçar dient-li que si no ho feia destruiria tots els contes del món. En Jordi va acceptar ràpidament… Va anar corrents cap a casa i va tocar el botó, de sobte va aparèixer en un bosc ple de colors i sorolls. Va caminar molt lentament perquè no el descobrissin, de sobte, va veure dos porquets corrents cap a una casa de maons perquè un llop els empaitava. En Jordi ja sabia de quin conte es tractava; era el conte dels tres porquets. El noi va recordar el que li va dir l’home de la gavardina i va decidir donar-li una destral al llop perquè no entrés a la xemeneia i es cremés. El llop va entrar dins la casa i es va menjar els porquets. I així successivament: va matar al príncep que havia de despertar la Blancaneus, va trucar a un oculista perquè li curés l’ull al Gegant de l’ull al front, va robar la cistella de la Caputxeta vermella perquè així es morís l’àvia, va donar una  disfressa de cabra al llop del conte de les set cabretes…

L’ home de la gavardina es va penedir de tot el que va fer en veure en Jordi plorant.  Aquell home va dir unes paraules molt estranyes i tots els contes van tornar al seu estat real. L’home es va acostar al noi i es va treure el barret. En Jordi va veure que l’home era el seu pare. La relació que tenien junts va millorar molt i cada nit el pare li llegia cinc contes al noi.

Publicat dins de 2015/16, General, Primer d'ESO, Prosa català 1r | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Es real, por Mª. José Escot

Publicat el 14 d'abril de 2016 per Juanjo

Es real«Estaba en casa, sola, pero notaba la presencia de alguien más. Tomé las cosas para ducharme; me fui al cuarto de baño; me empecé a desvestir; conecté la música en mi móvil, baja, para escuchar si se producía algún ruido. Caldeé el agua y me introduje en la ducha. Una vez dentro, a pesar del agua que caía, escuchaba ruidos, notaba como si hubiese alguien allí dentro conmigo. Abrí la mampara y observé a mi alrededor. Nadie. Una vez duchada, salí con mi albornoz, rosado como un vino joven de Navarra, y mi toalla, amarilla como un tulipán. Me sequé y, una vez vestida, me dispuse a cepillar mi gran melena rubia. Me miraba en el espejo furtivamente, como queriendo no tener contacto visual con él. De repente, una mirada que quería ver a través de ella y, en ese mismo instante… Se fue la luz, noté a alguien, lo juro, y dije “¡basta!”. No sé cómo, ni por qué, pero me salió de dentro. De pronto, volvió la luz. Notaba mi corazón acelerado. La luz parpadeaba al ritmo de mis latidos. Estaba preparada, sabía que, en un momento u otro, vería a alguien o algo».

Me lo estaba contando y no me lo creía. Pensé que estaba loco, como tú ahora lo piensas de mí.

«Me intenté tranquilizar, y sí lo conseguí. Pero esa mujer se me acercaba cada vez más y más, no podía ver su rostro, solo su cuerpo. Ella llevaba puesto un vestido blanco. Estaba detrás de mí, levantó su brazo y cogió un mechón de mi melena. Después me empezó a tocar el cuello, el brazo, la mano. Yo, en esos momentos, no podía ni parpadear, eso era surrealista, no era posible. Esa mujer se me puso delante y me dijo “No tengas miedo, no te haré nada, yo te protegeré. ¿Sabes lo que llevo esperando para que alguien me pueda ver? Por favor, escúchame, a mí me mataron, sí, fui asesinada y quiero que tú metas a ese cabrón en la cárcel”».

Publicat dins de 2015/16, 3A1, General, Prosa castellà 3r, Tercer d'ESO | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Recuerdos de navidad, por Brenda Nievas

Publicat el 14 d'abril de 2016 per Juanjo

Recuerdos de navidadEsto es lo que me dijo mi abuelo cuando mi abuela falleció.

«Mi querida nieta, llevo sobre mis hombros 74 navidades, 74 hermosos recuerdos de esa mesa que parecía que no tenía fin, esa mesa a la que se sentaban los invitados, donde cenaban y reían esperando las 00.00 h para darnos un abrazo por todo ese amor que nos unía. Pasó el tiempo y esa mesa se hacía cada vez más pequeña; las sillas se vaciaban y los platos sobraban.

»En la última de esas noches que compartimos tu abuela y yo, justo cuando pensaba que la fiesta había de acabar, tú abuela me cogió del brazo y me invitó a bailar la más hermosa canción que nunca he bailado. Después de eso, Diosito se la llevó. Pero, este 24 de diciembre, me despertaré bien temprano y me vestiré como cuando era un niño, para celebrarlo con ella, la gran compañera de mi vida, porque sé que ella no lo querrá celebrar sola. Me cogerá de la mano y, con un beso en la mejilla, me invitará a bailar la más hermosa canción que jamás habré bailado».

No hace mucho, mi abuelo me contó que bailó con ella; pero, por suerte, Diosito no se lo llevó a él también, así, la próxima Navidad, podré bailar con él y, con él, sentiré también el amor de mi abuelita.

Publicat dins de 2015/16, 3B1, General, Prosa castellà 3r, Tercer d'ESO | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

Una afable experiencia, por Joel Fernández

Publicat el 14 d'abril de 2016 per Juanjo

Una afable experienciaYa hace tiempo que hice este viaje con mis abuelos, medio año para ser exactos, pero no fue, ni intenso ni electrizante, no lo podría describir de esta manera. No llego a encontrar la palabra exacta, pero no sé por qué se me marcó en el hemisferio derecho de mi cerebro.

Todo comenzó cuando a mi tía abuela le diagnosticaron un Alzheimer ya en fase avanzada. Entonces, mi abuela organizó un viaje para ir a la pequeña villa donde vivía su querida hermana. En aquel mismo lugar se encontraba gran parte de mi familia, cuya existencia, sinceramente, desconocía. Con quien tuve mejor relación en esos días de verano, fue con mi prima Andrea, una chica de quince años a la que jamás había visto, aunque ella juraba que sí.

Ella, me enseñó otro estilo de vida, muy peculiar para mí y para la gente de ciudad; allí, el preciado internet era poco menos que inexistente y las redes sociales se albergaban en el único y mísero parque que había en aquella región. Tras dos semanas en aquel minúsculo pueblo, nos despedimos de toda nuestra familia para, horas más tarde, estar de vuelta en nuestro hogar.

Por cierto, me gustaría enfatizar que dejé el pueblo tal como lo encontré.

Publicat dins de 2015/16, 3A1, General, Prosa castellà 3r, Tercer d'ESO | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Un gran canvi, per Mar Giralt

Publicat el 13 d'abril de 2016 per MLdC

LondresDemà sera un dia molt especial per a la Sara. Ella és una noia de 25 anys, alta, prima i amb els cabells llargs i castanys. Treballa d’infermera de dilluns a divendres però s’ha demanat una semana de descans per poder anar a Londres a veure el seu xicot, que fa dos anys que viu allà per la feina. Ha agafat el vol de les 6:00 del matí per arribar aviat a la gran ciutat. Els de l’aerolínia tenen un problema amb el seu billet i l’han de posar en un seient que no li tocava. Com que el viatge dura més de tres hores s’acomoda i intenta dormir. A la meitat del trajecte  el megàfon de l’avió la desperta. A Londres hi ha tempesta i han d’aterrar en un petit poble. Ella no sap què fer, ha d’arribar sigui com sigui al seu destí abans de dissabte. Agafa un autobús sense saber on va i la deixa en un poble proper encara pitjor. Allà només hi ha unes cases i un petit hostal. Demana una habitació a l’hostal i se’n va a dormir, que amb tant de viatge està molt cansada. Al dia següent baixa a la recepció i pregunta a l’amo si en aquest poble hi ha algun taxi que la pugui portar fins a Londres.

No hi havia taxistes però hi havia un noi al poble que tenia un cotxe i la podía portar, ja que ell també havia d’anar cap allà. Era un cotxe vell i anava molt lent però almenys la Sara tenia algun transport per arribar a la ciutat. Durant el camí van estar parlant i rient. Ell es deia Mark, tenia 27 anys i era un noi anglès, molt atractiu. Havia après a parlar català  un any que va anar d’intercanvi a Barcelona. Quan quedaven uns cent quilòmetres per arribar, el  cotxe es va parar. No podien fer res, per aquella carretera no hi havia ningú i allà no hi havia cobertura. Van haver de deixar el cotxe a un costat, agafar les maletes i anar caminant fins trobar algun bar o alguna casa. Tantes hores junts els va donar temps de parlar de moltes coses. Feia molt de temps que la Sara no s’ho passava tan bé amb algú, ni amb el seu xicot que ja feia un temps que la relació no era igual que abans. Portaven dues hores caminant i ja no podien més. Per fi van arribar a una petita casa on vivien una parella d’avis. Eren molt amables i els van deixar quedar-se a sopar i a dormir. En aquella casa només hi havia un llit lliure així que la parella de nois van haver de dormir junts. Al dia següent el senyor de la casa es va oferir a portar-los a l’estació de tren més propera. Quan van anar a agafar el tren, ja havia marxat. S’havien d’esperar una hora que sortís el pròxim. Van agafar el tren i per fi van arribar a Londres. Es van acomiadar i la Sara va anar a buscar el seu xicot. Quan va arribar a la seva casa se’l va trobar amb una altra noia. Ell li va dir que ja no l’estimava i que no volia estar més amb ella. Molt trista va agafar un vol i va tornar cap a casa seva. Dos mesos després ella ja s’havia oblidat d’allò i després de reflexionar molt es va adonar que estimava en Mark. Sense pensar-s’ho va tornar cap a aquell poble i li va dir tot el que sentia. En Mark també l’estimava així que van anar el dos junts a viure a Barcelona.

Després de tot, aquell viatge no va ser tan dolent; allà va conèixer el seu nou xicot amb qui viu molt feliç.

Publicat dins de 2015/16, 3A3, General, Prosa català 3r, Tercer d'ESO | Deixa un comentari

Animales en búsqueda, por Nil Pont

Publicat el 13 d'abril de 2016 per Juanjo

Animales en búsquedaEra una mañana muy tranquila en la oficina de policías de California. El general James no tenía ningún caso que resolver, así que envió a sus policías a vigilar las calles más conflictivas de la ciudad. James estaba tomándose su café con leche, cuando, de repente, recibió un comunicado por el walkie-talkie que venía del zoo de la ciudad. El comunicado decía lo siguiente: “Se han escapado un tigre, un león, una pantera, una pitón y un rinoceronte”.

James reunió a sus policías en la oficina de la ciudad y les explicó lo sucedido. Los responsables del zoo no sabían cómo se les podían haber escapado esos animales tan peligrosos, ya que tienen las puertas de seguridad más fuertes de todo el mundo, casi imposibles de romper o atravesar.

La policía empezó a recorrer las calles de la ciudad, tanto las más céntricas como las de las afueras. Estuvieron más de cuatro horas recorriendo la ciudad y no encontraron ni rastro de los animales. Enviaron un comunicado a diferentes pueblos y ciudades que tenían cerca y tampoco encontraron nada, ni recibieron ninguna llamada de ningún ciudadano quejándose de haber visto o escuchado algún animal.

Finalmente, durante más de tres semanas de investigación, encontraron una furgoneta cerca del zoo haciendo movimientos raros y fueron a investigarla. Se dieron cuenta de que era una mafia que se dedicaba a robar animales y venderlos a los mercados negros. Los encargados de la mafia fueron condenados a tres años de prisión y les impusieron una multa de más de 7.500€.

Publicat dins de 2015/16, 3A3, General, Prosa castellà 3r, Tercer d'ESO | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Amor i mort, per Alan Barberà

Publicat el 11 d'abril de 2016 per MLdC

veu orella

De fons sento una veu,
una veu ardent.
L’amor és viu,
o és mort.
Sons i somnis,
es veuen.
Ella em mira i jo
la miro.
Batec ardent,
Batec pacient.
Reacciono ràpidament,
però ella amb la llum,
s’esvaneix.
Això és un amor passional,
O un amor tradicional.
No sé si la seva flor,
segueix vivint.
Però jo al seu costat
hi seré.

Publicat dins de 2015/16, 3B1, General, Poesia 3r, Tercer d'ESO | Etiquetat com a | Deixa un comentari

La nevada, por Eloi Gibert

Publicat el 11 d'abril de 2016 per Juanjo

Era un fin de semana frío de febrero, en el que me quedaría en una de las casas del jefe de mi tío, con mi familia y la de mi tío.

La nevadaCuando por fin llegamos, después de perdernos varias veces, era muy oscuro y hacia mucho frío. Mis hermanos entraron rápidamente dentro de la casa, pero yo tuve que entrar las maletas y acabé congelado.

Después de calentarme junto al fuego, fui a inspeccionar cada rincón de la casa y descubrí un futbolín con el que jugaría contra mis hermanos y mi prima sin cansarme. Pero este viernes no; ya era tarde y me fui a la cama.

Al despertarme, yo estaba muy emocionado puesto que mis padres me habían asegurado, tras muchas preguntas, que el sábado y el domingo nevaría. Abrí las ventanas y, mientras oía los quejidos de mi hermana por el exceso de luz, contemplaba el paisaje blanco de una nieve que llegaba a entrar por la ventana. No tardé en salir para construir un muñeco de nieve y organizar una batalla campal, la cual acabó en empate.

Así continuamos hasta que nos tuvimos que volver a Lloret porque, desgraciadamente, los lunes hay cole.

Publicat dins de 2015/16, 3A1, General, Prosa castellà 3r, Tercer d'ESO | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

La amistad y el amor, por Manel Expósito

Publicat el 11 d'abril de 2016 per Juanjo

Esta es la historia de cuando mi mejor amigo y yo nos peleamos por una chica.

La amistad y el amorMi mejor amigo, Luis, estaba enamorado de una chica de la clase de al lado desde hacía un año. Le enviaba a su casa cartas de amor anónimas y alguna flor; pero Laura, que era la chica de la que estaba enamorado, no sabía quién se las enviaba. Yo hace mucho que no estoy en una relación, como suele decirse, y Luis siempre me hablaba tan bien de Laura que tuve ganas de conocerla.

Gracias a una amiga suya, Laura y yo nos hicimos amigos. El día de San Valentín, paseando, le regalé una rosa y le pedí salir. Fuimos pareja durante dos meses, hasta que tuve que contarle a Luis la relación que tengo con Laura, lo cual le enfadó muchísimo. Siempre que quería hablar con él, me daba la espalda y se marchaba. Le conté a Laura quién era la persona misteriosa que le enviaba cartas y el problema que tenía con Luis; Laura me besó y fue a Luis a explicarle todo: que no podía estar con él, que quien le gustaba era yo; y le pidió que no se enfadara, ya que había sido ella quien me pidió salir. Luis lo entendió y me perdonó. Estaba muy agradecido a Laura y le prometí recompensarla…

Publicat dins de 2015/16, 3B1, General, Prosa castellà 3r, Tercer d'ESO | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

La història d’Adriana, per Brenda Nievas

Publicat el 10 d'abril de 2016 per MLdC

història brendaLa nostra història comença amb una família que es muda a una casa normal, en un poble tranquil. Aquesta família tenia una nena, un pare i, com no, la mare. La nena va anar a mirar la seva habi

tació i a l’armari va trobar uns ninots que feien una mica de por. La nena se’ls va quedar mirant una estona, llavors la seva mare la va veure i va dir:

—Adriana què fas? Em pots ajudar amb les caixes? Adriana…

La mare va anar a veure què estava mirant i va veure la caixa amb els ninots, la va agafar i va dir que els aniria a llançar perquè feien por. La nena li va dir que no, que se’ls volia quedar. La mare li va respondre que d’acord. Van passar uns dies i la nena no era la mateixa que abans; anava una mica encantada i trista i sols jugava amb els ninots de la caixa. Un dia la mare va regalar un gos a la nena, però un tarda tranquil·la, la nena va agafar el tallagespes i va matar el gos. Els pares van trucar a un psicòleg perquè parlés amb la nena. Quan va acabar de parlar amb la nena va sortir amb molta por del que li havia dit. Va anar a parlar ràpidament amb els pares:

—Aquesta nena té un problema molt gran, diu que els ninots parlen amb ella i ells li van dir que matés el gos i les seves altres joguines.

El pare li va dir que se n’anés de la casa que això no ho podia haver dit la seva filla. Abans de sortir de la casa la noia va advertir que tingués compte i se’n va anar corrents. La mare va anar a llençar els ninots sense dubtar. Quan va agafar els tres ninots, la nena la va atacar fent-li una mossegada a l’espatlla que li va fer sang. El pare espantat va agafar la nena i se la va emportar amb els ninots al soterrani. Els pares espantats la van deixar allí i li portaven cada dia menjar. Un dia la seva mare va baixar per donar-li el menjar i la va trobar morta amb els ninots al costat.  Dos mesos més tard, el pare es va tornar boig perquè deia que la seva filla volia jugar amb ell i els seus ninots. La mare va agafar el pare i no va fer maletes ni res. Van deixar la casa amb tot a dins.

Els veïns diuen que a la casa hi ha algú, però ningú s’hi vol apropares perquè saben que la nena segueix allí volent fes més assassinats amb els seus ninots.

Publicat dins de 2015/16, 3B1, General, Prosa català 3r, Tercer d'ESO | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Estimat Déu, per Oleksandra Bravo

Publicat el 10 d'abril de 2016 per MLdC

Em vaig desnit hospitalpertar per un crit. Era la Moly, la meva companya d’habitació a l’hospital. Des que va arribar, no deixa de tenir malsons, però de la seva arribada ja han passat dos anys.

Cada nit, quan es despertava, em ficava al seu llit per explicar-li alguna història fins que s’adormia. Una nit mentre explicava el final del conte, la Moly va dir mig adormida:

—Moltes gràcies Anna, per estar sempre per mi.

Acte seguit, va acabar profundament adormida. Em vaig quedar mirant el sostre blanc de l’habitació. M’agradaria que la meva ment, tota plena de pensaments, estigués igual, en blanc.

La Moly és una noia magnífica però, per desgràcia, amb problemes de cor. Fa dos anys que és a la llista d’espera per fer un trasplantament. Això significa que se n’anirà de l’hospital.

Aquella nit, em vaig despertar. Aquesta vegada sense l’ajuda dels crits.

—He fet que et despertis? —Va preguntar mentre tancava el llibre.
—No. No tens por?
—De què?
—De la mort. En Tom, el de l’habitació del costat, em va dir que hi ha risc de mort si l’operació no surt bé.

Va fer que no amb el cap.

—No crec que hagi de tenir por de la mort. Als 14 anys de vida que tinc, no em penedeixo de res. Si surt malament no em preocupa, he sigut feliç el temps suficient. Que si m’agradaria seguir amb l’aventura que anomenem vida? Doncs sí, però no pensis que tinc por o que estic trista, si no me’n surto, no ploris perquè estaré somrient. Ara a dormir.

Va apagar el llum somrient.

El dia va arribar més de pressa del que m’hauria agradat. Els metges van entrar amb un llit de rodes per emportar-se la Moly.

La mala notícia no va arribar fins a la tarda següent, quan el metge va anunciar que l’operació, desgraciadament, havia estat un fracàs. Les llàgrimes no van trigar a aparèixer. Ràpidament vaig buscar un foli i un bolígraf.

“Estimat Déu, soc un altre cop jo, l’Anna, la de set anys que viu a l’hospital. Perdó el paper mullat, si us plau, no li diguis a la Moly que he plorat, millor digues-li  que és una bona amiga i que els seus pares l’estimen molt. Si tens temps podries anar a veure com està la mare i el pare? Els enyoro molt, però no pensis que estic trista, a l’hospital tinc família, són tota aquella gent que estimo. Per últim, m’agradaria tenir suficient valentia per enfrontar-me a les moltes operacions que m’esperen i mentre l’espero, podries ajudar a en Lluc? És més avall que jo a la llista d’espera, però els seus problemes són més greus que els meus. I ara el que diré no és cap queixa, però des de fa 12 hores que m’han connectat a una màquina . El soroll que fa em molesta i no puc disfrutar del silenci. M’agradaria estar en pau i poder dormir, ja que somiant, per a mi és l’única manera de tornar a veure els meus éssers estimats.”

Al matí, l’Anna no va tornar a obrir els ulls, i amb un somriure als llavis per fi va trobar la pau.

Publicat dins de 2015/16, 3A2, General, Prosa català 3r, Tercer d'ESO | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Desde abajo, por Cynthia Munera

Publicat el 9 d'abril de 2016 per Juanjo

Desde abajo

Casi todo el mundo ha tenido siete años en algún momento de su vida. En mi caso, los tuve también, y no fue el mejor año de mi vida, precisamente… Pero aun así, quiero explicarte cómo fue, aunque a lo mejor ya lo sabes. Enero; mamá me iba a dar una hermanita y eso me ponía muy contenta. Hablé contigo de esto por teléfono. No me acuerdo de qué dijiste, pero seguro que tú sí. Tú siempre lo sabes todo. Febrero; mi hermanita ya nació y estaba muy contenta, tú también lo estabas, me llamaste por teléfono, ¿recuerdas? Faltaba muy poco para mi comunión y tenía fe en que vendrías a verme. Sabía que lo harías, porque te hacia ilusión.

Mamá y papá se fueron de viaje y me quedé con la tía Ángela. Recuerdo que ellos se fueron un jueves. Me preocupé porque al día siguiente no volvieron. Mamá y papá estaban tristes, incluso la tía Ángela lo estaba. El domingo llegó y, con él, lo peor. ¿Por qué te has ido? ¿Al cielo? No lo entendía. Sabía que estabas enferma; pero, aun así, no quería que me dejaras. Te fuiste sin despedirte, abuela. Te echo tanto de menos. Aunque sé que allí estás mejor. Me enseñaste que Dios nos lleva a su lado al mínimo despiste y que debía cuidarme. Sé que me cuidas desde donde estés y que, desde el cielo, tu abrazo es mi abrigo. Quiero que sepas que no escribo esto para despedirme ni olvidarte, sino que te lo escribo para recordarte y mantenerte de alguna manera presente. Porque no se muere quien se va, sino a quien se olvida.

Publicat dins de 2015/16, 3A1, General, Prosa castellà 3r, Tercer d'ESO | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Sueños de amor, por Alan Barberà

Publicat el 9 d'abril de 2016 per Juanjo

Sueños de amorDesde el primer día, supe que
te quería.
Eres mi dulce flor, por la que
desesperadamente te anhelo.
Solo quiero una cosa de ti,
que no te separes de mí.
La flor que lleva el dragón
de tu corazón
no es simple amor,
sino una gran pasión
por los rincones más dulces y
simples de todo
mi ser.
Solo quiero decirte:
«Dame la mano y vuela conmigo
frente al amanecer».

Publicat dins de 2015/16, 3B1, Poesia 3r, Tercer d'ESO | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Les mans tacades, per Vitòria Barbosa

Publicat el 8 d'abril de 2016 per MLdC

punyal sangLes mans tacades d’un intens escarlata. Com he arribat? Què ha passat?

L’ira d’un instant és ara una càrrega eterna, intento netejar-me, però em sento brut, sóc brut. Trontollant i desorientat intento sortir, sortir d’on? Fugir de l’escena d’un crim que desconec, però que he realitzat.  Les parets no es mouen, mes als meus ulls onegen, necessito respirar, quan podré fer-ho?  La respiració accelerada colpeja fort el meu pit, la roba m’estreny, m’ofega, m’escanya. Un pes a l’esquena m’envolta i busco alleugerir-lo seient al teu costat, et miro i recobro l’oïda.  Ara sento els plors, però tu no plores somrius i la mires a ella, com mai t’he vist mirar a ningú.
Ara jo també vull plorar. L’unic crim és haver-la arrabassat del teu interior. Arriben les llums roges a través d’una finestra que abans no podia veure i jo somric, perquè l’única càrrega que em manté és vetllar per la seva felicitat i desitjo ser el culpable d’aquesta.

Publicat dins de 2015/16, Batxillerat, General | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Una narració a contratemps, per Eloi Gibert

Publicat el 8 d'abril de 2016 per MLdC

tennisEra un dia calorós d’hivern, no feia ni gaire fred ni massa calor, el dia ideal, per jugar al tennis.

­Redacto després de 20 minuts per pensar un tema per a la narració del concurs de Sant Jordi 2016.

L’Eloi i en Jonny anaven a jugar un diumenge a les 11 del matí al tennis per veure qui passarà a la final del torneig amistós del club Mastertennis. Després de 10 minuts de retard per part de l’Eloi, els dos jugadors comencen a pilotejar, per acostumar­se als tirs del rival i buscar-­li punts febles.

Quan s’inicia el partit, els nois decideixen qui sacarà primer i no donen importància al camp. En el primer joc, l’Eloi que no havia escalfat correctament, perd 30­0, però quan aconsequeix retornar els sacs considerablement potents del Jonny, empaten 40­40, i després d’una sèrie de punts de part de l’Eloi i d’en Jonny, l’Eloi inicia el marcador 1­0.

De mica en mica es notava la diferència entre els dos nois, l’Eloi guanyava punts rere punts fins arribar a 6­0. L’entrenador els va avisar que el quedaven 20 minuts per finalitzar l’hora del partit.­

Com la meva professora de català, que informa els alumnes del 3A1 que en 20 minuts, hauríem d’haver acabat les narracions. Alguns alumnes protesten, per la falta de temps, d’altres no perden temps. Jo sóc dels segons, ja que he d’acabar el nus i el desenllaç en la mitat de temps que portava fins ara.

En Jonny pensava que ja estava tot perdut, però encara tenia forces per jugar i buscava amb ànsia el seu primer joc, i com no, ho va aconseguir. Després d’una sèrie de boles creuades, va fer una paral∙lela, que amb prou feines l’Eloi va retornar, però en Jonny que ja esperava la pilota davant la xarxa, la deixà curta i trencà la ratxa de l’Eloi.

Finalitzats els 20 minuts, el partit acaba igual que la narració a les mans de l’Eloi orgullós.

Publicat dins de 2015/16, 3A1, General, Prosa català 3r, Tercer d'ESO | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Un amor incondicional, por Xavier Barranco

Publicat el 8 d'abril de 2016 per Juanjo

Finalmente, el Un amor incondicionalhecho de que todo tenga un principio y un final me ha afectado. Después de varios meses viviendo en un mundo de hermosos colores y lleno de alegría, todo se vino abajo. mi mundo (o lo que creía que era mi mundo) se desmoronó y pasé a vivir una vida triste y gris. Será cosa del destino, del señor karma o por motivos desconocidos, pero todo se acabó.

Todo ocurrió un día cualquiera, el cual, por supuesto, no destacaba por nada especial; aunque, finalmente,  eso iba a cambiar. Al terminar las clases, me dirigí a la taquilla para recoger los libros. Me encontré algo nuevo que me dejó el corazón hecho pedazos imposibles de volver a unir. Dolido y con lágrimas deslizándose por mi rostro, me marché a casa. Allí me esperaba mi madre, que me acogió en sus brazos al verme de esa manera. Lentamente, me calmé.

Pasé unos malos días, sin querer moverme de mi cama. Recibí la visita de mi hermana, presente en los peores momentos y en los mejores. Al principio, me mostré muy cerrado, pensando en qué pude haber hecho mal.

Finalmente, se marchó y pude recapacitar a solas. Gracias a eso, llegué a la conclusión de que antes de querer a una persona debes quererte a ti mismo.

Publicat dins de 2015/16, 3A2, General, Prosa castellà 3r, Tercer d'ESO | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Por ti, por Celeste Cañete

Publicat el 8 d'abril de 2016 per Juanjo

Por tiTan lejos, pero a la vez tan cerca. Tenemos una cuerda que comunica el cielo con la Tierra, pero está atada a mi corazón y, cada vez que recuerdo aquella tarde en la que el dragón te mató, se me oprime el pecho. Necesito desatar el nudo para poder ser libre porque tú no volverás y me estás arrastrando a un callejón sin salida en el que, como no tires de la cuerda que nos une, me quedaré estancada. Lo peor es que soy consciente de que las fuerzas que tenías te las dejaste aquí cuando luchaste para salvarme la vida. A pesar de tu valentía, fuiste derrotado, y por eso ahora me toca luchar a mí por ti. Quiero demostrarte que no solo soy una princesa, también soy una valiente guerrera. Por eso quiero ganar esta batalla. Voy a desatar el nudo, mataré al dragón y, entonces, nos unirá algo más que una simple cuerda: un hilo espiritual que jamás se romperá. La rosa nacida de su sangre descansará en tu lápida. Venceré por ti, por mí y por nuestro desenlace.

Publicat dins de 2015/16, 3A2, General, Prosa castellà 3r, Tercer d'ESO | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

L’amor truca a la porta, per Manel Expósito

Publicat el 7 d'abril de 2016 per MLdC

GRA132. SANTANDER, 23/02/2013.- Dos jóvenes pasean muy abrigados por una calle de Santander donde las temperaturas no superan los 4 grados. La Agencia Nacional de Meteorología prevé hoy para esta comunidad cielo muy nuboso con precipitaciones débiles, moderado descenso de las temperaturas y la cota de nieve en torno a los 100 metros. EFE/Esteban Cobo

En Mike és un noi gens popular al seu institut. Té 15 anys. No té gaires amics, però té bona relació amb la Laura, una noia de la seva edat. Es comporten com si fossin parella, encara que no ho són. A tots dos els agraden moltíssim els videojocs, l’anime i els esports, especialment el bàsquet. Els pares den Mike i de la Laura ja es coneixen de la infància, per això deixen a en Mike anar a casa de la Laura a dormir un cap de setmana. En Mike es desperta feliç sabent a on anirà a dormir aquesta nit, es prepara la bossa amb roba de recanvi, i també amb jocs per jugar.

Quan arriba a casa de la Laura s’abracen com sempre fan i saluda els seus pares, van a l’habitació de la Laura que és completament verda, el seu color preferit, i deixa la bossa. Van al carrer a berenar al Mcdonals i parlen sobre ells. En arribar a casa comencen a jugar a la consola. En aquell moment en Mike s’adonà que li agrada una mica la Laura perquè el cor se li accelerava quan la mirava, però no va dir res. Es van cansar de jugar, van agafar l’ordinador i el van connectar a la televisió de la seva habitació i van començar a mirar la seva sèrie preferida, “Sword Art Online”. Van estar fins a les 22:30 mirant anime. Quan van anar a dormir, en Mike va donar voltes al tema de la Laura. Li toca el braç per avisar-la, i quan va a confessar, la Laura el talla i li diu que està enamorada d’ell. En Mike se sorprèn, i a la vegada es posa vermell com un tomàquet i riu. Li diu el que sent per ella i li diu que tanqui els ulls. En Mike se li apropa a la cara, li diu bona nit i li besa els llavis. Abans de tapar-se amb la manta, la Laura li diu que vol passar tota la vida amb ell.

Publicat dins de 2015/16, 3B1, General, Prosa català 3r, Tercer d'ESO | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

L’enveja mata, per Sílvia Delgado

Publicat el 7 d'abril de 2016 per MLdC

abrazo6La Isabela i jo som amigues de tota la vida, des de la infància. Tota una vida juntes.

Aquell any començàvem sisè. Quina emoció! Seríem les més grans del cole. El primer dia va ser genial, tornàvem a veure a tothom, preparats per jugar, aprendre… Ens vam adonar d’una nena nova, l’Ariadna. La meva primera impressió va ser bona, però encara no sabíem la seva realitat. La Isabela i jo vam voler ser les seves amigues i que no estigués sola. Tot va començar quan l’Ariadna es va fixar en la nostra amistat. L’enveja va incitar que l’Ariadna s’inventés falsos rumors, falses històries, mentides. La seva intenció era destruir el nostre vincle. En aquella època, les dos érem massa innocents per no veure la realitat. Per orgull ens vam enfadar de tal manera que no ens volíem ni veure, en el fons sentíem tristesa per la sensació d’un buit en el cor. Va arribar el dia que vam decidir  parlar i arreglar tots els malentesos. Totes dues vam buscar a l’Ariadna i ho va confessar tot, ens vam quedar de pedra.

Gràcies a això, la nostra amistat es va fer encara més forta i la confiança augmenta per minut.

Publicat dins de 2015/16, 3B1, General, Prosa català 3r, Tercer d'ESO | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Atraccions enfosquides, per Carmen Cubero

Publicat el 7 d'abril de 2016 per MLdC

noriaEl 23 d’abril, en Pau i la Mònica decideixen anar al parc d’atraccions, on s’inaugurava la nòria de l’amor, dedicada al cavaller i a la princesa. Al arribar al parc, i després de dues hores esperant a la cua, per fi van poder pujar a l’atracció esperada. Estava ennuvolat però la gent ni se n’adonava. Quan portaven dues voltes, va començar a ploure, però els encarregats de l’atracció es negaven a tancar-la amb els beneficis que els estava aportant. De sobte, l’atracció es va parar, s’havia produït un curtcircuit als generadors del parc. Tothom estava nerviós, cridaven i corrien, la gent més  tranquil·la, trucava als bombers perquè baixessin la gent de la nòria i de les altres atraccions. En Pau i la Mònica, que eren a la part més alta de la nòria tenien por. Eren les 7 de la tarda, començava a fer-se de nit, i sense cap llum a 5km era bastant complicat sortir d’allà. Dues hores després, a les 9, era completament fosc, però es veia una llum vermella allà al fons, eren els bombers, que per fi arribaven. Treien tot el maquinari per poder arribar a dalt del tot de la nòria, i a dos quart de deu, gairebé tothom era avall. La família dels dos amics començava a preocupar-se, no eren hores perquè dos nois de 13 anys estiguessin fora de casa. A les deu van arribar a les seves respectives llars, van explicar el que havia passat, i van prometre no tornar a un parc d’atraccions en la seva vida.

Publicat dins de 2015/16, 3A3, General, Prosa català 3r, Tercer d'ESO | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Estimar fa mal, per Clara Limeres

Publicat el 7 d'abril de 2016 per MLdC

ploma diari«Vivim perduts en un mar de sentiments. Ja no sabem el que volem realment. Potser necessitem sentir-nos estimats, sentir que som especials per algú. Però el problema és que ni tan sols ens sabem apreciar nosaltres mateixos. Volem que algú ens aguanti ja que a vegades no som capaços de fer-ho per nosaltres i busquem recolzar-nos en algú, ja que en el fons ens sentim dèbils. Tot en aquesta vida es consumeix i l’amor no és cap excepció. Ens aferrem a persones i tot ho veiem de color rosa. No ens imaginem que podem perdre i ens mal acostumem de tal manera que quan aquesta persona se’n va, ens sentim buits. Perquè sí, ningú es queda per sempre. Les promeses no es compleixen i les coses no són com a les pel·lícules. Les persones al final es cansen amb el temps. Ens fem addictes al que més ens mata i ens costa desfer-nos dels records. Sovint sentim que tot s’acaba i que no trobarem mai ningú que ens faci sentir igual. Però estem molt equivocats. Amb el temps les coses deixen d’importar, deixen de fer mal. Amb el temps trobem altres persones, ens fem més forts.»

Amb una llàgrima caient-li pel rostre, va deixar el bolígraf a sobre de l’escriptori, va tancar el seu diari i va anar-se’n a dormir.

Publicat dins de 2015/16, 3A1, General, Prosa català 3r, Tercer d'ESO | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Somnis desagradables? No, són malsons, per Melody Vélez

Publicat el 6 d'abril de 2016 per MLdC

noia asseguda—Com estàs? —pregunta la psiquiatra. El mateix de cada setmana.
—Bé. —Responc amb el mateix de cada visita.
—Vull que m’expliquis com t’ha anat l’estiu, què has fet, com t’has sentit, com et sents…
—Ja saps com em sento… —No sé què dir. No m’agrada anar al psiquiatre, ho veig com una cosa molt grossa. Tothom pensa que anar al psicòleg és “normal”, però si dius que vas al psiquiatre ja es pensen que estàs boja o que tens problemes molt i molt grans.
—No, jo sé com et senties abans de l’estiu, abans d’haver fet noves coses, nous reptes que has anat superant. ¿Què penses sobre tot el que has anat fent?
—El que penso no es el mateix del que sento.
—Llavors digue’m que penses i després com et sents- diu amb un somriure maliciós.
—Doncs… penso que no m’hauria d’importar el que els altres diguessin de mi , que menjar pel carrer és una cosa normal, que el físic no ho hauria de ser tot, que no m’hauria d’enfonsar cada vegada que un inútil digues alguna cosa de mi que no m’agrada… i em sento…- espero per si em talla per dir una cosa ella, però no, així que continuo.
—Sento com si tot el que he anat fent durant un any i mig s’hagués esfumat, que en comptes de donar passes endavant he fet mil cap enrere —cauen llàgrimes involuntàries dels meus ulls- i si la teva pregunta és que si he tornat a recaure, la resposta es sí. He tornar ha recórrer als talls, he tornat a sentir que no serveixo per a res, que ningú m’estima, que l agent em mira i sento que li faig fàstic. Això és el que sento i el que sempre he sentit —m’eixugo les llàgrimes que han anat caient sobre el meu rostre.
—Ens veiem en la següent visita. —Es estrany que la doctora Pajuelo no argumenti sobre el que he dit, però en aquest moment, s’ho agraeixo…

Arribo a casa i el primer que faig és anar a la meva habitació i començo a plorar. Tinc ràbia de mi mateixa de no haver avançat. Tinc impotència d’agafar les tisores que tinc al davant. Cinc minuts mirant-les i pensant en tot, les agafo i les passo per la meva pell fent força, deixant marca.

despertarDe sobte em desperto. Em desperto més feliç que mai. Tot ha sigut un somni, no he tornat a recaure… Uff… Miro els meus braços i només veig les cicatrius passades i cada una d’aquestes, cada una de les cicatrius té la seva pròpia història, les seves pròpies històries passades…

Publicat dins de 2015/16, 3A2, General, Prosa català 3r, Tercer d'ESO | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Sant Jordi del segle XXI, per Celeste Cañete

Publicat el 6 d'abril de 2016 per MLdC

rei vanitósHi havia una vegada un rei vanitós anomenat Fílip, que va trobar l’espectacular idea per potenciar la seva popularitat sobre els altres reis. Obligaria la seva filla, la princesa Sofia, a casar-se amb el príncep Ignasi i a anar per les zones més pobres del regne a alimentar les bèsties.

En Fílip deia bèsties a la gent més pobra perquè estaven desesperats i menjaven tot el que trobaven, s’empassaven qualsevol cosa pràcticament sense mastegar, necessitaven emplenar el buit que tenien dins. A més les pintes brutes i els cossos escanyolits al rei només li recordaven les bèsties. Es pot comprovar que d’humanitat en tenia poca aquest home, però ja fos pel que fos l’important era que els alimentaria. Dit i fet, va obligar a la princesa Sofia a casar-se amb l’Ignasi, estava radiant, ella en canvi només sentia odi per la seva arrogància i egoisme. En arribar a aquell barri tan apagat, brut i desagradable, la princesa va voler conèixer-lo fins a l’últim racó. El príncep se’n va anar a un hotel perquè deia que no hi havia res a la seva altura en aquell barri de mala mort. La Sofia va ser acollida per la gent amb molt amor i il·lusió, per tant va voler començar al més aviat possible la seva missió. Anà a buscar al seu marit i li explicà com era de meravellosa la gent i li manà que agafés el menjar per repartir-lo. El príncep es va posar gelós, ell deia que la princesa era només seva i que ningú més la podia tocar. A causa del seu empipament li va dir a la princesa que ell no regalaria res a aquells morts de fam, que es quedaria a l’hotel perquè no volia que li contagiessin res. La princesa se’n va anar sola sense cap problema. Passaven les hores i la seva dona no tornava. La gelosia que sentia l’Ignasi pel que li havia explicat la Sofia el van fer sortir de l’hotel i anar a buscar-la. Sentia por de que li robessin la seva princesa, seria capaç de qualsevol cosa per ella. De cop i volta la veu abraçant un home i això li fa bullir la sang. Va treure una navalla i es va llençar sobre en Jordi, que va deixar d’abraçar a la princesa i va lluitar contra l’Ignasi fins a apunyalar-lo. De la sang que sortia del cos va créixer una rosa que el vencedor va regalar a la princesa.

Després d’aquell dia mai més van passar fam al barri perquè hi regnaven en Jordi i la Sofia, la millor dinastia que mai més va poder existir.

Publicat dins de 2015/16, 3A2, Prosa català 3r, Tercer d'ESO | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Orion: la tribu, per Paolo di Tecco

Publicat el 6 d'abril de 2016 per MLdC

dinosaure cavallEn un planeta que el seu nom és “Gaya” hi habiten persones i dinosaures, i hi predomina la tribu Wenja, però de vegades les coses canvien.

Amb la tribu Orion hi ha una caseta on viuen dos bessons, Maxi i Franc, amb els seus pares, Lucas i Paula, i amb la seva mascota Bola, que és un doedicurus (és com un armadillo). Aquesta família és molt aventurera i són uns experts en dinosaures. Però un dia aquesta tribu (una tribu de 200 persones) va ser atacada per Wenja (la tribu més poderosa) perquè en aquesta tribu tenien rex, el dinosaure més fort, o no… Els germans i Bola van aconseguir escapar però els pares van ser raptats amb 50 persones més. La tribu Orion no va ser exterminada. Els dos bessons i Bola van trobar una cova que no era profunda i per tant no habitada. Al cap d’una hora, Maxi va anar a buscar recursos amb en Bola, i en Frank buscaria menjar. En Frank va trobar una phiomia, una espècie de porc més gran, i el va matar ràpidament perquè si no li faria pena. Després, els germans van tornar a la cova per construir una foguera per cuinar la caceria d’en Frank.

Al dia següent va començar un viatge per trobar­ gent perduda de la seva tribu i també per intentar capturar al giganoto, el dinosaure més fort, que era el doble de gran que el rex, veloç com el raptor i la força de dos rex. Els bessons i Bola van trobar un riu, van construir una barca per seguir el corrent del riu. Quan van arribar a una esplanada van verure la gent perduda i es van sentir tan emocionats que fins i tot els van sortir llàgrimes d’alegria com si es retrobessin amb els seus pares després del molt de temps. En incorporar­-se els van explicar els fets que havien passat i el que volien fer. Ells van acceptar però van dir amb una fúria increïble que si no mataven els Wenja provocarien el caos fent erupcionar tots els volcans amb explosius.

El capità dels Orions perduts sabia on caçar un Giganoto. Ells anaven preparats amb rifles de 30 centilitres d’anestèsia i dinosaures per despistar-lo. Un dells era en Bola, la mascota dels bessons. Els bessons al veure el giganoto tenien una sensació de por indescriptible que fins i tot van pensar que això era una mala idea. Van aconseguir adormir­-lo, però la sang no era normal, les pedres no eren grises, eren vermelles, cossos als quals faltaven parts…

Al següent dia van anar contra els Wenja i… van sortir victoriosos. Van destrossar a tota la tribu, sense morts i sobretot amb la ment tranquil∙la. Tots en arribar a casa van donar la bona notícia i van fer una festa per celebrar la victòria.

Publicat dins de 2015/16, 3A2, General, Prosa català 3r, Tercer d'ESO | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Street Workout, per Karan Pal

Publicat el 6 d'abril de 2016 per MLdC

cal·listèniaHi havia una vegada un nen que es deia Roger de quinze anys que estudiava segon de l’eso. En Roger era un pèssim alumne i havia repetit dos vegades segon. Per culpa dels estudis havia perdut tots els amics perquè era una mala influència i els pares no deixaven que els seus fills s’apropessin a ell.

Però en Roger tenia una capacitat que si es posava en alguna cosa no la deixava. Un dia en Roger va passar al costat d’unes barres en les quals hi havia uns nois fent cal·listènia. Però eren principants, en Roger el següent dia va intentar fer unes dominades però no va poder perquè encara no tenia suficient força. Quan va arribar a casa va buscar al Youtube consells de com guanyar força en barres. Va veure alguns vídeos i el que havia vist, ho va intentar aplicar. Va estar una setmana fent sèries de dominades de tota mena. Fins que la següent setmana va fer 15 dominades seguides i va guanyar suficient força per fer un dels trucs més bàsics: el famós Muscle Up.

Després de dos dies de descans, va anar a les barres i va coincidir amb un grup de professionals. En Roger estava entusiasmat perquè volia fer el que feien ells. I li van dir que per començar fes el Muscle Up a dos mans. Després d’uns intents li va sortir i tots el van felicitar, i a poc a poc va anar aprenent més trucs. I amb les barres va anar fent-se més amics.

Després d’un any de barres, en Roger era més fort i va participar en el torneig King Of T’he Bar a Madrid i es va unir amb el grup Unlimted Strenght Crew, un grup de Lloret de mar que va guanyar la copa de street workout a Bahrain. L’equip del Roger es va classificar per les semifinals però en les semifinals sols hi podien anar dos persones i l’equip va decidir enviar-hi en Roger i en John. I els van fulminar, als contrincants, el següent dia seria la final contra Bar Sparta.

Faltaven tres hores per la competició i els companys del Roger li van enviar missatges d’ànims i etc. Gràcies els missatges, en Roger es va emocionar i va voler guanyar i ho va conseguir amb en John. Roger i el seu equip van guanyar el campionat.

Després d’uns dies de celebracions a Madrid, van tornar a casa i els pares estaven molt emocionats i orgullosos. Els companys d’en Roger van venir a felicitar en Roger i l’equip. I des d’aquell moment, en Roger va fer un canvi en la seva vida i va ser un ¡CRACK!   

Publicat dins de 2015/16, 3A2, General, Prosa català 3r, Tercer d'ESO | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari