Les meves llàgrimes van a la mar,
cristal·lina; com un raig de llum
que travessa la meva pell;
segon a segon, petó a petó.
Una gota que s’enfila;
a contracorrent per la cascada,
daurada; com el vol de l’au fènix,
com l’espurna dels teus ulls…
Agafa’m la mà, acaricia’m l’esperit;
volem lliures, a trenc d’alba;
Sents el meu alè? Invisible dels mortals,
ambrosia del dimoni.
Però caic; durant la posta de sol,
a mercè dels que un dia varen ser feliços,
des d’un penya-segat; mor a la mar,
on floreix aquest llorer.
