—Com estàs? —pregunta la psiquiatra. El mateix de cada setmana.
—Bé. —Responc amb el mateix de cada visita.
—Vull que m’expliquis com t’ha anat l’estiu, què has fet, com t’has sentit, com et sents…
—Ja saps com em sento… —No sé què dir. No m’agrada anar al psiquiatre, ho veig com una cosa molt grossa. Tothom pensa que anar al psicòleg és “normal”, però si dius que vas al psiquiatre ja es pensen que estàs boja o que tens problemes molt i molt grans.
—No, jo sé com et senties abans de l’estiu, abans d’haver fet noves coses, nous reptes que has anat superant. ¿Què penses sobre tot el que has anat fent?
—El que penso no es el mateix del que sento.
—Llavors digue’m que penses i després com et sents- diu amb un somriure maliciós.
—Doncs… penso que no m’hauria d’importar el que els altres diguessin de mi , que menjar pel carrer és una cosa normal, que el físic no ho hauria de ser tot, que no m’hauria d’enfonsar cada vegada que un inútil digues alguna cosa de mi que no m’agrada… i em sento…- espero per si em talla per dir una cosa ella, però no, així que continuo.
—Sento com si tot el que he anat fent durant un any i mig s’hagués esfumat, que en comptes de donar passes endavant he fet mil cap enrere —cauen llàgrimes involuntàries dels meus ulls- i si la teva pregunta és que si he tornat a recaure, la resposta es sí. He tornar ha recórrer als talls, he tornat a sentir que no serveixo per a res, que ningú m’estima, que l agent em mira i sento que li faig fàstic. Això és el que sento i el que sempre he sentit —m’eixugo les llàgrimes que han anat caient sobre el meu rostre.
—Ens veiem en la següent visita. —Es estrany que la doctora Pajuelo no argumenti sobre el que he dit, però en aquest moment, s’ho agraeixo…
Arribo a casa i el primer que faig és anar a la meva habitació i començo a plorar. Tinc ràbia de mi mateixa de no haver avançat. Tinc impotència d’agafar les tisores que tinc al davant. Cinc minuts mirant-les i pensant en tot, les agafo i les passo per la meva pell fent força, deixant marca.
De sobte em desperto. Em desperto més feliç que mai. Tot ha sigut un somni, no he tornat a recaure… Uff… Miro els meus braços i només veig les cicatrius passades i cada una d’aquestes, cada una de les cicatrius té la seva pròpia història, les seves pròpies històries passades…
