Cada vegada que em miro al mirall, penso: “Sóc feliç?”. No ho sé. No tinc una vida emocionant, on et passen coses magnífiques, tampoc tinc un somni. La meva vida és avorrida.
Cada matí m’aixeco a les set en punt, em prenc el cafè, surto de casa i veig mil cares. Visc a Nova York, la ciutat caòtica. Després vaig a l’editorial, a la revista, Vogue, treballo allà de becària. No sóc la típica ciutadana que va pels carrers de la gran ciutat amb aquell cafè enorme. Me l’haig de prendre a casa, ja que no tinc diners per comprar-me’l i tampoc sóc de Nova York. Vaig néixer a San Francisco, i gràcies al meu somni, estic aquí sense res.
On treballo, Vogue, és tan caòtic com la ciutat on és. La gent que hi treballa és desagradable, mai somriuen sinó és que, la Kate, la cap, pugi el sou, en aquest cas somriuen. Vogue no és el que sembla, no tracten bé les models, i aquestes tampoc a ells. Deprimeix en tots els aspectes, elles son guapíssimes, jo en canvi els faig fotos, elles se’n van de viatge i disfruten, jo ni això. M’haig de quedar els 365 dies de l’any treballant.
De petita, somiava amb això, somiava amb la ciutat on visc ara. Ara mateix somio tornar a casa, a veure Els meus pares i el meu gos. Res és com sembla i menys Nova York. No he fet cap amic en els tres mesos que sóc aquí. La veritat és què no surto gairè de casa, més ben dit, només entro a casa per dormir. Em passo tot el dia a la revista. Anant d’aquí cap allà, portant-li el cafè a la Kate, i mirant les guapíssimes i els guapíssims models, semblen Barbies i Kens, tots perfectes amb la seva pell perfecta i els seus ulls blaus. Ah! De vegades em deixen fer alguna foto. Intento ser simpàtica amb tothom, però el problema és que m’ignoren, els entenc, jo també m’ignoraria si fos com ells. Jo, una noia de vint-i- dos anys que acaba de mudar-se a la gran ciutat i treballa a la revista més famosa del món, però que no li deixen fer el que li agrada. Per totes aquestes raons, crec que ni em veuen.
Cada nit, em pregunto, “Vull treballar aquí?”. Ara mateix, estic al sofà de casa prenent un cafè de la meva cafetera i no del Starbucks del carrer del costat.
Aquesta és la meva vida, la vida d’una jove becària que treballa a la revista de moda amb més èxit del planeta i que en canvi és infeliç. Em dic Ella i vull canviar de vida.
