Què és pitjor? Que et trenquin el cor o trencar el cor d’un altre?
El vaig conèixer el 14 de novembre de 2014. Un noi fred, distant, molt callat i reservat. No li agradava gens parlar dels seus sentiments ni demanar ajuda amb els seus problemes. En canvi, ell sempre hi era quan algú necessitava ajuda o consells. Alt, molt alt, pàl·lid, amb uns cabells negres com la nit, quasi li cobria tota la cara. Tenia els ulls blaus, tant blaus que semblaven cristalls. Un nas no gaire gran i uns llavis fins. Tenia una mandíbula força pronunciada. I era prim. Potser amb aquesta descripció no sembla la gran cosa però per a mi és el noi més atractiu del món. El seu nom era Nicholas.
Per altra banda, tenim en Lukas. El conec des de fa uns 15 anys (quasi tota la vida) i he passat gran part de la meva vida am ell. És un noi divertit, sempre té acudits per explicar (fins i tot en els pitjors situacions), alegre, simpàtic i molt obert. És moreno, amb els ulls negres i els cabells marrons. Porta el cabell relativament curt. Tenia uns músculs impressionants, havia estat tota la vida fent esports, aixecant peses… Però a causa d’això no era gaire alt (Però continuava sent-ho més que jo).
I bé, tot va començar el dia que vaig conèixer en Nicholas. Havíem xocat accidentalment al passadís de l’institut, els meus llibres van caure i ell em va ajudar a recollir-los. Després, em va acompanyar fins a classe. Malgrat el seu aspecte de persona ‘’poc social’’ va resultar ser una persona molt simpàtica, i això sí, he de dir que tenia un somriure preciòs. La seva veu era molt tranquil·litzant, era baixa i greu. Feia pauses després de cada paraula (més llargues que una persona normal).
Just mentre estava amb ell, va aparèixer en Lukas. Tenia una expressió molt estranya, no semblava el mateix de sempre. Però jo ja sabia per què. Feia uns dies s’havia confessat, va dir-me que des de feia temps havia estat enamorat de mi. Va prometre lluitar per mi costés el que costés, també va dir que em faria la noia més feliç del món. Però això no era el que jo volia, i vaig dir-li-ho tot. Era molt bon amic meu i l’estimava però que jo no seria feliç amb ell. Em va trencar moltíssim el cor dir-li tot això però era necessari, molt més ben dit que ilusionar-lo.
Però la seva expressió tenia una altra raó, vaig dir-li que en Nicholas m’agradava, que em cridava l’atenció. Probablement estava mort d’enveja. En un moment donat, en Lukas va saltar sobre en Nicholas i li va clavar un cop de puny. En Nicholas no va reaccionar, es va aixecar i va marxar, abans de fer-ho em va mirar i em va dir, sense remordiments, que no tornés a parlar amb ell. Ens acabàvem de conèixer però deia que jo li portaria molts problemes. Això em va trencar el cor i vaig aguantar-me les ganes de plorar. Just després, en Lukas també va marxar, em va mirar amb una expressió molt trista. No tornaríem a parlar? Em vaig quedar sola i em vaig posar a plorar. Acabava de perdre dues persones, una importantíssima i una altra que estava en camí de ser-ho.
