Ara mateix es troba que no és d’aquest món, sent que el món gira en contra seu. L’atmosfera estava en calma i per la poca llum semblava que ja havia caigut la tarda. Caminant cap a casa tracta d’aixecar la vista, però els seus ulls no funcionen, no responen, se sent que està en el cel. Se sent flotant.
Quan es va aixecar, eren les tres de la tarda i no hi havia ningú a casa seva. Li pesaven les cames i els braços. Quan va anar a l’armari, en mirar-se al mirall, eren dos quarts de quatre. El temps anava molt a poc a poc. Se sentia estranya. Aquella no era ella, aquella noia amb els ulls vermells i les pupil·les dilatades, el cabell greixós i la pell pàl·lida.
Es moria. Va caure a terra, no podia més.
A falta de petons, el vodka cau pels seus llavis i el fum del tabac omplia l’habitació, deixant caure el seu ego molt avall, al fons del color més negre.
En aquell moment vaig cridar de cop, això em va tancar la boca i em va golpejar, va ser tan fort que em vaig desmaiar. Des d’aquell moment no tinc res clar, només els meus ulls blancs.
