No m’ho podia creure, després de tot el recorregut que havíem fet, tornar endarrere, el meu pare estava desesperat, no podia ser. Deuria ser un error. Quan la mare em va explicar que tornaríem a Turquia em vaig pensar que era una broma de mal gust, però no. La Unió Europea acabava de pactar amb Turquia per enviar-nos al seu territori a canvi de diners i que els turcs poguessin viatjar lliurement dins la UE. Era inhumà.
Quan, la meva germana de cinc anys, els meus pares i jo, que en tinc dotze vam fugir del nostre país, ara fa un any, la situació no havia fet més que empitjorar, primer vam haver de passar per Turquia, i ho vam aconseguir sense cap dificultat, ja que els turcs sabien que el nostre objectiu era Europa. Però quan vam arribar a la frontera amb Grècia tot va canviar, hi havia tanques de filferro i punxes que estaven vigilades per militars i policies, armats amb metralladores. No ens van deixar passar. Només quedava una opció per arribar a Europa, per mar. Ens van dir que uns quants quilòmetres cap al sud hi havia una platja on podríem agafar vaixells per anar a Grècia. Però no era del tot cert, la realitat era que hi havia pasteres plenes de gent que marxaven cap a una illa propera anomenada Lesbos. Dos dies després d’arribar-hi, vam aconseguir embarcar-nos, juntament amb una cinquantena de persones i vam posar rumb cap a Lesbos. Quan vam arribar-hi vam haver d’esperar-nos unes hores a que les ones es calmessin i poguéssim desembarcar. La meva germana es va pensar que moriríem ofegats perquè la pastera es sacsejava molt, però no va ser la única vegada que va pensar que moriria. Després d’arribar a Lesbos, les autoritats gregues ens van portar al continent, on vam seguir caminant cap a Macedònia, seguint una ruta que li diuen la ruta dels Balcans, o així li deien abans de que tots els països tanquessin les fronteres. Vam arribar en ple hivern a la frontera de Grècia amb Macedònia, feia molta fred i estàvem allà parats esperant que ens obrissin la frontera. I allà ens vam quedar. Sort que arribava gent de tot el món amb menjar i aigua per a nosaltres, però no n’hi havia prou, estàvem en un camp de refugiats que tenia el triple de persones que de capacitat i cada setmana anàvem a caminar per veure si trobàvem algun forat a la frontera, per poder passar-hi però no vam tenir sort.
Avui han arribat els autocars a buscar-nos per anar a Turquia. No entenc com pot ser que els polítics europeus siguin tant insensibles, ens veien com un problema i en comptes d’intentar solucionar-ho li porten el problema a Turquia a canvi de donar-li diners. S’ha acabat el nostre somni d’arribar a Alemanya, o com a mínim a Europa. Vam fugir de la guerra i ho hem perdut tot: la casa, els diners, els amics, i fins i tot l’esperança. Només ens queda una cosa, i es la vida. Però quin sentit té la vida si vivim engarjolats en un lloc on no hi volem ser, morint-nos de gana i de fred.
