Vint-i-sis de juliol, cinc i quaranta-set de la tarda, va ser quan jo treia el cap per l’hospital comarcal de Blanes, i començava la meva vida.
Cap als quatre anys, va ser quan vaig tenir la primera experiència dins del món de l’aviació. Mai havia entrat en una aeronau, acompanyat pel meu pare i la meva germana. El meu pare intentava explicar-me com seria l’experiència que venia tot seguit, l’enlairament de l’avió. L’home m’explicava que primerament l’avió entraria en pista, segonament el soroll de les turbines s’accentuaria i finalment el tren d’aterratge deixaria de tocar terra barceloní, per més endavant aterrar a l’aeroport de Sevilla.
A continuació tot va passar al peu de la lletra de l’explicació del meu pare. Vam entrar en pista, el soroll de les turbines es va accentuar, això va donar lloc a una percepció mai viscuda al meu cos. Va ser com un buit a l’estómac, era com si la panxa se’m regires dins del meu cos, mentre jo mirava per la finestra i veia com les ales de l’avió deixaven la pista endarrerida, tot això al mateix temps que les meves orelles es tapaven i donaven lloc a un suau soroll que profunditzava els meus timpans.
Aquest conjunt de sensacions van crear una única sensació, a la qual el meu cos es va tornar addicte, així va ser com em van començar a agradar els avions.
Al cap de catorze anys, va ser quan vaig tenir l’oportunitat de poder tornar a viure una experiència dins del món de l’aviació, però aquella vivència va ser diferent de l’altre, ja que jo era més gran i m’adonava compte de més sensacions, aquella sensació viscuda em va motivar a lluitar pel meu somni. Dia dos de setembre, un quart de deu de la matinada, quan la meva mare, la meva germana i jo, en trobàvem dins d’un Airbus A320 amb direcció Tenerife. És clar, durant els darrers anys m’havia començat a informar sobre l’aviació, aleshores podia dir que ja era tot un expert.
Al voltant d’un quart i cinc de deu l’Airbus A320 efectuava la maniobra per entrar a la pista d’enlairament, en aquell moment vaig recordar el que m’havia dit mon pare, feia deu anys; l’avió entraria a la pista d’enlairament, el soroll de les turbines s’accentuaria, tot i que avui dia el meu sentiment cap al món de l’aviació em faria anomenar so al soroll provocat per les turbines. Finalment el tren d’aterratge va deixar de tocar terra barceloní.
Un cop l’avió estava solcant els cels, vaig sentir ganes d’anar al lavabo, quant vaig sortir vaig tenir l’oportunitat de parlar amb l’Aida. L’Aida era una hostessa que treballa en aquell vol, li vaig estar explicant com era el meu sentiment cap al món de l’aviació i que un dels meus grans somnis era entrar a una cabina en ple vol, la seva resposta va ser que li sabia greu però que existia una ordenança, la qual deia que estava completament prohibit que entrés qualsevol passatger dins de cabina en ple vol però que un cop l’avió hagués aterrat podria entrar dins de la cabina.
Amb una sensació agre però dolça al mateix cop dins del meu cos em vaig dirigir cap al meu lloc, aquesta sensació era provocada per la ràbia que sentia dins meu cos per no poder entrar a la cabina en ple vol, però a l’hora sentia alegria per poder entrar dins de la cabina encara que fos quan l’avió hagués aterrat.
Des de la finestra del meu lloc podia veure com l’avió començava a fer la seva ruta d’aproximació, quan de cop i volta un hoste anomenat David va venir al meu lloc i em va demanar amablement si podia anar amb ell a la zona de tripulació perquè hi havia agut un problema amb el DNI, jo espantat em vaig aixecar i el vaig seguir, quan em vaig voler adonar estava davant de la porta de la cabina i al cap de pocs segons dins de la cabina. Un cop dins, el comandant i el pilot es van presentar i em van començar a explicar com serien els trenta minuts que venien a continuació d’aproximació. Quan van acabar d’explicar-me tot, els hi vaig agrair moltíssim el que van fer per mi, però el meu somni encara no havia acabat, em van oferir si volia quedar-me a viure la sensació de l’aterratge dins de la cabina, jo sense pensar-m’ho ni dos segons vaig accedir, aleshores van desplegar un seient on vaig seure per preparar l’aterratge. Quan em vaig creure tot el que havia viscut en qüestió de minuts, vaig arribar a la conclusió que havia de lluitar i d’esforçar-me tot el que fes falta per estar assegut dins d’una cabina i fer que més nens com jo poguessin fer possible el seu somni.
