Em vaig situar davant de la porta de l’autobús perquè tornava de l’escola i em dirigia a casa. Vaig pujar un esglaó i un altre, i quan vaig arribar on estava el conductor, ens vam intercanviar el bitllet i els diners. Em vaig asseure al costat d’un senyor desconegut que em va convidar a casa seva. Ja sabia que no ho havia de fer, la mare sempre m’ho deia, però tot i així… hi vaig anar. La mare en veure que no arribava a casa, es va començar a preocupar. Va començar a trucar a la policia. Llavors va decidir anar ella a la cerca.
Al cap d’uns mesos, segueix sense trobar-me, però en un moment concret, el timbre va sonar. La mare obre la porta i es troba un senyor que entre els seus braços portava una nena, i aquella nena era ella, era la filla. “Moltes gràcies senyor!”, va dir la mare molt emocionada. “Vol venir a viure amb nosaltres?”, pregunta la mare. El senyor contesta molt content “per suposat que sí”.
Quan la mare i la filla estaven a soles, la filla li explicava tot el que li havia passat. “Em va cuidar molt, i parlava tot el dia de tu, que t’estimava molt. I per això em va “segrestar”. Ben bocabadada que es va quedar la mare…
