Em vaig des
pertar per un crit. Era la Moly, la meva companya d’habitació a l’hospital. Des que va arribar, no deixa de tenir malsons, però de la seva arribada ja han passat dos anys.
Cada nit, quan es despertava, em ficava al seu llit per explicar-li alguna història fins que s’adormia. Una nit mentre explicava el final del conte, la Moly va dir mig adormida:
—Moltes gràcies Anna, per estar sempre per mi.
Acte seguit, va acabar profundament adormida. Em vaig quedar mirant el sostre blanc de l’habitació. M’agradaria que la meva ment, tota plena de pensaments, estigués igual, en blanc.
La Moly és una noia magnífica però, per desgràcia, amb problemes de cor. Fa dos anys que és a la llista d’espera per fer un trasplantament. Això significa que se n’anirà de l’hospital.
Aquella nit, em vaig despertar. Aquesta vegada sense l’ajuda dels crits.
—He fet que et despertis? —Va preguntar mentre tancava el llibre.
—No. No tens por?
—De què?
—De la mort. En Tom, el de l’habitació del costat, em va dir que hi ha risc de mort si l’operació no surt bé.
Va fer que no amb el cap.
—No crec que hagi de tenir por de la mort. Als 14 anys de vida que tinc, no em penedeixo de res. Si surt malament no em preocupa, he sigut feliç el temps suficient. Que si m’agradaria seguir amb l’aventura que anomenem vida? Doncs sí, però no pensis que tinc por o que estic trista, si no me’n surto, no ploris perquè estaré somrient. Ara a dormir.
Va apagar el llum somrient.
El dia va arribar més de pressa del que m’hauria agradat. Els metges van entrar amb un llit de rodes per emportar-se la Moly.
La mala notícia no va arribar fins a la tarda següent, quan el metge va anunciar que l’operació, desgraciadament, havia estat un fracàs. Les llàgrimes no van trigar a aparèixer. Ràpidament vaig buscar un foli i un bolígraf.
“Estimat Déu, soc un altre cop jo, l’Anna, la de set anys que viu a l’hospital. Perdó el paper mullat, si us plau, no li diguis a la Moly que he plorat, millor digues-li que és una bona amiga i que els seus pares l’estimen molt. Si tens temps podries anar a veure com està la mare i el pare? Els enyoro molt, però no pensis que estic trista, a l’hospital tinc família, són tota aquella gent que estimo. Per últim, m’agradaria tenir suficient valentia per enfrontar-me a les moltes operacions que m’esperen i mentre l’espero, podries ajudar a en Lluc? És més avall que jo a la llista d’espera, però els seus problemes són més greus que els meus. I ara el que diré no és cap queixa, però des de fa 12 hores que m’han connectat a una màquina . El soroll que fa em molesta i no puc disfrutar del silenci. M’agradaria estar en pau i poder dormir, ja que somiant, per a mi és l’única manera de tornar a veure els meus éssers estimats.”
Al matí, l’Anna no va tornar a obrir els ulls, i amb un somriure als llavis per fi va trobar la pau.
