Les mans tacades d’un intens escarlata. Com he arribat? Què ha passat?
L’ira d’un instant és ara una càrrega eterna, intento netejar-me, però em sento brut, sóc brut. Trontollant i desorientat intento sortir, sortir d’on? Fugir de l’escena d’un crim que desconec, però que he realitzat. Les parets no es mouen, mes als meus ulls onegen, necessito respirar, quan podré fer-ho? La respiració accelerada colpeja fort el meu pit, la roba m’estreny, m’ofega, m’escanya. Un pes a l’esquena m’envolta i busco alleugerir-lo seient al teu costat, et miro i recobro l’oïda. Ara sento els plors, però tu no plores somrius i la mires a ella, com mai t’he vist mirar a ningú.
Ara jo també vull plorar. L’unic crim és haver-la arrabassat del teu interior. Arriben les llums roges a través d’una finestra que abans no podia veure i jo somric, perquè l’única càrrega que em manté és vetllar per la seva felicitat i desitjo ser el culpable d’aquesta.
