La Isabela i jo som amigues de tota la vida, des de la infància. Tota una vida juntes.
Aquell any començàvem sisè. Quina emoció! Seríem les més grans del cole. El primer dia va ser genial, tornàvem a veure a tothom, preparats per jugar, aprendre… Ens vam adonar d’una nena nova, l’Ariadna. La meva primera impressió va ser bona, però encara no sabíem la seva realitat. La Isabela i jo vam voler ser les seves amigues i que no estigués sola. Tot va començar quan l’Ariadna es va fixar en la nostra amistat. L’enveja va incitar que l’Ariadna s’inventés falsos rumors, falses històries, mentides. La seva intenció era destruir el nostre vincle. En aquella època, les dos érem massa innocents per no veure la realitat. Per orgull ens vam enfadar de tal manera que no ens volíem ni veure, en el fons sentíem tristesa per la sensació d’un buit en el cor. Va arribar el dia que vam decidir parlar i arreglar tots els malentesos. Totes dues vam buscar a l’Ariadna i ho va confessar tot, ens vam quedar de pedra.
Gràcies a això, la nostra amistat es va fer encara més forta i la confiança augmenta per minut.
