«Vivim perduts en un mar de sentiments. Ja no sabem el que volem realment. Potser necessitem sentir-nos estimats, sentir que som especials per algú. Però el problema és que ni tan sols ens sabem apreciar nosaltres mateixos. Volem que algú ens aguanti ja que a vegades no som capaços de fer-ho per nosaltres i busquem recolzar-nos en algú, ja que en el fons ens sentim dèbils. Tot en aquesta vida es consumeix i l’amor no és cap excepció. Ens aferrem a persones i tot ho veiem de color rosa. No ens imaginem que podem perdre i ens mal acostumem de tal manera que quan aquesta persona se’n va, ens sentim buits. Perquè sí, ningú es queda per sempre. Les promeses no es compleixen i les coses no són com a les pel·lícules. Les persones al final es cansen amb el temps. Ens fem addictes al que més ens mata i ens costa desfer-nos dels records. Sovint sentim que tot s’acaba i que no trobarem mai ningú que ens faci sentir igual. Però estem molt equivocats. Amb el temps les coses deixen d’importar, deixen de fer mal. Amb el temps trobem altres persones, ens fem més forts.»
Amb una llàgrima caient-li pel rostre, va deixar el bolígraf a sobre de l’escriptori, va tancar el seu diari i va anar-se’n a dormir.
