La Laia i la Nicol eren les millors amigues en aquell temps, havien anat de vacances a Canàries, com cada estiu, a casa de l’àvia de la Laia. Una tarda molt calorosa havien decidit anar a la platja, encara no ho sabrien, però coneixerien dos nois molt especials. Un era molt alt, ros i amb ulls de color marró. L’altre no gaire alt això sí era una miqueta més alt que la Laia i la Nicol. Tenia uns cabells preciosos arrissats de color negre, uns ulls tan intensos que no captivava tans sols amb la miarada, eren d’un color profund, blau-grisos. El seu somriure- llàstima que a ell no li agradés- portava aparats, a la Laia li encantava la gent que en portava. Li feien venir ganes de somriure. El seu cos era esbelt i pensar que tan sols tenia 16 anys!
Les dues van anar a la platja i mentre prenien el sol, els dos nois quasi de la seva edat van passar corrents amb la pilota i les van embrutir de sorra. Indignades es van aixecar i van anar corrents darrere d’ells, somrient per què els feia gràcia. Quan van arribar a l’aigua els van trobar jugant a volei, es van apropar queixant-se del que havia passat. Es van mirar, la Nicol al Borja, el noi ros, la Laia al Mario, el dels cabells arrisats. Van passar un gran estiu junts, s’agradaven molt. Però quan van acabar les vacances mai més es van veure. La Laia i la seva amiga van deixar passar el temps. No hi van van donar gaire importància, però en el fons sabien que sí era important, eren diferents tan sols volien enamorar-se. Va ser un amor d’estiu. Quedarà en el seus records i sobretot en els seus cors.