L’altre dia
vaig perdre el meu collaret preferit. Aquest collaret era d’or blanc i me’l va regalar la meva àvia abans de morir. Era l’únic record que tenia d’ella. Recordo quan me’l va donar, indirectament.
Estàvem a la residència de Barna i la meva àvia estava ingressada allà perquè patia d’Alzheimer. No es recordava de mi, ni de ningú. Sempre que anàvem a la residència a veure-la, mai ens feia cas, i jo, com que era petita, em sentia malament perquè no em feia cas. Pero ja m’he adonat que ella no ho feia volent. A mesura que passava el temps, el meu avi i la meva mare es barallaven, fins que un dia ens en vam anar de Barcelona i vam anar a viure a Lloret de Mar. No anàvem a visitar l’àvia perquè la meva mare encara estava enfadada.
Un dia de sobte truquen a la meva mare per telèfon. Era la tieta. La meva mare va començar a plorar. Jo i el meu germà intentàvem saber. Va penjar el telèfon i va plorar encara més:
—Mama què et passa? —li vaig dir.
—És… és que l’àvia s’ha mort —va dir-me.
Em vaig asseure al seu costat i vaig plorar molt. Després de plorar molt, em va dir:
—Ja fa dos mesos que s’ha mort i l’avi no va dir res.
Això va fer que la meva mare s’enfadés més que mai. Havien passat quatre anys sense parlar amb l’avi sense saber si estava viu o mort. Aquell dida era el seu aniversari i la meva mare el va voler felicitar. Vam baixar al locutori i jo vaig parlar primer. Després la meva mare s’hi va possar. Es van reconciliar. Més o menys tres setmanes després, l’avi va venir a Lloret i em va donar el collaret. Em va dir que l’àvia me l’havia guardat abans que tingués la malaltia
No he trobat el collaret però encara em queda el record de l’àvia..
