Barcelona, 16 de setembre del 2016. Són dos quarts de set. L’Enric s’aixeca del llit disposat a abandonar el seu territori. Es posa unes prendes de vestir però no sense abans posar-se uns auriculars blancs entre la samarreta de sota i el jersei, deixant-llos penjant. Menja uns cereals qualsevols i, sense fer cap soroll per passar desapercebut entre els altres especímens que amb ell conviuen, va al lavabo a preparar la seva higiene. Cinc minuts després ja està llest però sap que té temps de sobres i decideix treure’s una autofoto i penjar-la a les seves xarxes socials. Qualsevol pot veure’l però justament és el que ell vol.
A les nou és a un centre d’aprenentatge on mascles i femelles conviuen per desenvolupar els seus coneixements. El nostre protagonista rep queixes, de temes musicals, per part dels altres. Mentre es tornava a la pluja d’insults el mestre, cap de classe, els veu i, decidit, els expulsa als dos. Hagúes sigut més prudent informar del problema al mestre.
Dotze trenta-cinc. L’Enric té una estona lliure, vint minuts exactament. Es dirigeix on són els seus amic. Pel camí veu, de lluny, un grup de noies fent-se fotos i escoltant música. Dada interessant, suposem que va pensar, ja que ho va comentar als seus amics. Un d’ells sorprenentment no mostra interès. Potser progressa.
Una cinquant-cinc. Última hora de classe. L’Enric com que no sap què fer, incordia a tota la resta de persones de l’habitació. No deixa de decaure. Tot indica que és culpa de les persones del voltant.
Les sis. El noi té feina de quatre assignatures. Té sort. Dos progenitors poden ajudar-lo, però passa. Un altre cop se’n va a veure la TV i a jugar amb el mòbil.
—Tres quarts de deu. Ja està dormint. Fi de la investigació per avui. Apaga la càmera.
—Algun progrés?
—Avui no. Tants de dòlars per això…
—Miri el pol positiu. Sabem que són molt influenciables per tot el que els envolta. Amb aquesta base podem guanyar milions. No es desesperi.
—Tens raó. Sembla que mai s’adonaran que estan tancats.
