Sortia de l
’ institut un dia qualsevol. Allà estava ella, caminant amb la vista al terra, trista, pàl·lida sense pentinar, avergonyida i amb els ulls irritats i vermells… I allà era jo. A l’altre costat de la vorera, perseguint-la fins a casa seva. Jo amb els meus pantalons amples, amb el meu cabell curt i ocultant la meva aparença sexual.
Les cinc de la tarda, els núvols tapen el que quedava de sol, sembla que siguin les deu de la nit i per fi la trobo. Tan guapa com sempre, amb els cabells rossos i els llavis vermells. Voldria fer un petó però… No sé si jo li agradaria, si a ella li agradessin les noies… Vaig frenar-la, li vaig donar el petó i abans que digues res vaig explicar-li tot el que sentia, tot el que l’estimava. Li vaig dir que em sentia atreta per ella, però va marxar corrents i espantada. Em vaig posar a plorar i sentia que la perdria. Deu minuts més tard em va vindre a buscar, em va besar i vam parlar. Vam decidir parlar amb la seva mare i la meva, elles hi estaven d’acord però els nostres pares ens van deixar de parlar durant un mes, fins que ho van assumir.
A l’ institut ens miraven malament però nosaltres érem felices.
