En aquella edat en la qual no es creu en els impossibles, en desaparèixer l’últim raig de sol, en un ciutat de la qual no recordo el nom, vaig descobrir el petit món de Freylea.
Freylea era una petita urbanització d’éssers estranys que s’amagaven entre una immensa multitud d’arbres per evitar ser descoberts pels humans, però tot i això no van poder evitar ser descoberts per mi.
Drahilf pot ser l’ésser més estrany de tot Freylea, i no precisament pel seu aspecte físic, mai no somreia, als seus pares se’ls va engolir la terra feia desenes d’anys i la seva única germana amb la qual estava molt unit es va convertir en gos feia 568 dies i 37 setmanes exactament. Això feia que pertanyés al món dels humans i que no la veiés mai.
Un dia com qualsevol altre, Drahilf es va despertar mort o això és el que sentia. El jove va anar a veure a tots els curanderos de Freylea i els explicava que el cor li havia deixat de batre, que necessitava un remei perquè li tornés a funcionar. Desgraciadament l’únic que va aconseguir és que li diguessin que això era impossible, que estava tocat del bolet. Alguns fins i tot, els més cruels van dir-li que el que li havia deixat de funcionar no el cor sinó el cervell. A mesura que transcorrien els dies, Drahilf continuava mort fins al punt de fer pensar a tot Freylea que estava trastornat i que era un perill.
Els protectors del petit món no van trigar gaire a arrestar a Drahilf en contra de la seva voluntat i tancar-lo en una presó construïda d’ossos afilats, un lloc ple de foscor i soledat.
Una nit de tantes que portava allà, aïllat de tot ésser que es mogués, Drahilf envaït per l’immens silenci va començar a donar voltes a tot el que li estava passant i no va poder evitar que els seus ulls es convertissin en casacades. Pocs silencis després, un rostre va aparèixer il·luminant aquell horrorós lloc. Era Seralia, o almenys així és com es va presentar.
—Saps? jo no penso que estiguis boig, els bojos són ells per tancar-te en aquest infern sense intentar comprendre el que t’està passant. A vegades les coses que no podem entendre ens fan por i preferim desfer-nos-en, per això els habitants de Freylea et tenen retingut aquí. Jo ara he de marxar però prometo tornar i fer que tu tornis a veure els rajos de sol cada matí.
Finalment Drahilf va deixar de sentir-se mort, perquè realment no ho estava, el que passava és que no tenia a ningú que l’estimés ni ningú a qui estimar, i això era pitjor que estar mort. Ara cada vegada que me’n recordo me n’alegro, que la casualitat em portés a descobrir Freylea i a salvar la vida de jove Drahilf.
