Arxiu d'etiquetes: viatge

1r ESO prosa castellana, Categoria 2 prosa castellana

El viaje, por Maksim Bravo

Deixa un comentari

coco flotandoMi viaje de 8 años ya se terminaba. 8 años y 245 días fue el tiempo que pasé a la deriva, arrastrado por las corrientes.

Todo empezó cuando estaba en lo alto de una palmera, caí, y llegué rodando hasta la playa, donde las olas me arrastraban hacia adentro.

Durante varias horas estuve luchando contra las olas para llegar a la orilla, hasta que me rendí.

Tras nueve días de completo silencio, solo escuchando el agua debajo de mí, y las gaviotas en el cielo, aún veía en el horizonte, la isla de la que venía. Sabía que probablemente no la volvería a ver.

Después de esos nueve días, llegué a una pequeña roca que sobresalía del agua. Para mi sorpresa, estaba llena de vida; cangrejos, erizos, estrellas de mar, peces…

Cambié mi perspectiva del mar, un vasto desierto azul, a la del hábitat de millones de criaturas fascinantes. Desde entonces me lo pasé muy bien, fijándome en las pequeñas criaturas como lo son los peces, hasta a colosales ballenas.

Y después de de esos 8 años, volví.

Allí estaba, isla en la que crecí, la playa donde inicié mi viaje, y la palmera en la que nací.

Maksim Bravo 1A1

1r ESO poesia catalana, Categoria 2 poesia catalana

L’ampolla de vi, per Naval Lalwani

Deixa un comentari

ampolla missatgeTinc un missatge i un destí,

però no puc fer-ho sense persistir .

El mar m’ arrossega,

jo vinc d’ un celler .

 

Molts peixos neden sense parar,

jo no faig més que accelerar .

Veig un illa molt a prop,

i sembla que em cruspirà un pop .

 

Ja he arribat,

després de fer-me tant l’arrosegat.

Menys mal que tot s’ ha acabat,

per fi el missatge ha sigut lliurat .

 

Encara recordo les ones que em portaven,

que mai m’ abandonaven .

Dies d’ espera,

en una missió molt severa .

 

Ja és de nit,

i us diré bona nit .

Jo sóc una ampolla de vi,

ara ja sabeu el meu destí.   

 Naval Lalwani, 1A1

1r ESO poesia catalana, Categoria 2 poesia catalana, General

El premi somiat, per Alexandra Contreras

Deixa un comentari

Era un matí assolellat, anava caminant per un preciós i lluminós carrer de Barcelona.

Allà vaig trobar un cartell d’un concurs de pesca. Era el concurs al qual participava amb el meu pare quan encara podia pescar sense dificultats.

Quan el pare era jove cada dissabte anàvem de pesca. Tot i que el mar no m’apassionava,  sempre gaudia molt de la seva companyia.

El premi era un creuer a un vaixell de luxe fins Itàlia, a on el meu pare sempre havia somiat anar. Guanyava qui més peix recollís en sis hores.

Seria la meva oportunitat per apropar-me a ell.

Encara faltava una setmana pel concurs però no podia pensar en altre cosa, l’havia de guanyar pel meu pare.

Era el dia, si guanyava li podria agrair al meu pare tot el que havia fet per mi.

Així doncs vaig començar a preparar-me. Em vaig vestir i vaig anar directa al meu petit vaixell. Quan vaig arribar al port on estava em vaig il·lusionar molt, tenia tants records d’aquell lloc…

La il·lusió no va tardar gaire a marxar quan vaig pujar al vaixell, no arrancava!

Tot i així no rendiria, vaig pujar a una llanxa que vaig alquilar i vaig sortir a pescar.

Ho vaig intentar, però les onades eren tan fortes que casi caic a l’aigua dos cops.

Vaig seguir lluitant fins que el temps es va esgotar. Tot i que el meu esforç va ser molt gran, havia sortit massa tard. No vaig guanyar el concurs.

Quan vaig arribar a casa per explicar-ho tot al meu pare, em van sorprendre amb dos passatges pel mateix creuer del premi.

La mare em va fer el millor regal del món al dir-li al pare el que havia estat preparant-li. Ja que gràcies a això vam conèixer el lloc on actualment visc.

Alexandra Contreras, 1A1

2n ESO prosa catalana, Categoria 2 prosa catalana

Un amor impossible entre mars, per Marc Di Tecco

Deixa un comentari

En el castell Rocomm, en un poble de París, a la seva habitació hi havia el noble Jussuis llegint les cartes que s’intercanviava amb una noia del poble.

Ell sabia que a l’endemà havia d’escollir entre tres noies però cap li agradava. Li va venir una inspiració divina i va decidir dir-li a la noia d’escapar-se i anar pels mars fins poder arribar ben lluny del seu poble. Ja eren les 2.34h de la matinada i es van trobar al port i van decidir agafar un vaixell i escapar-se. A les 12.12h del migdia, en el castell el buscaven per començar la cerimònia. Van trucar a tots el guàrdies del poble. Al mateix temps també buscaven a la noia però com el pares ho sabien tot només estaven preocupats per si es jugava la vida.

Anaven pels mar d’Itàlia. No estaven preocupats perquè es van adonar que si estaven junts no els feia falta res més.

Passaven les hores, van suspendre la cerimònia, tots desesperats i sense notícies. Al dia següent, després d’una nit de passió en el vaixell, es varen despertar a prop d’un poble sense gent. Ell va veure el mar i va decidir posar-li el nom de Lloret per dedicar-li el seu amor a la Lloretessa, el nom de la seva estimada.

Per altra banda, en el castell van agafar un helicòpter per resoldre aquella estranya desaparició mentre ells  buscaven solució per  aquell poble.  A les 23h es van estranyar que en aquell moment arribés un helicòpter.

Només havien passat dos dies que estaven junts  i ja els havien trobat. Els guàrdies van avisar a les famílies. En Jussuis per evitar casar-se amb una altra noia es  va ofegar en el mar i en el mateix moment  un guàrdia, sense voler, va matar a la noia. Acabat tot aquest caos van decidir que aquell mar es diria el mar de Lloret i el poble Lloret de Mar.

MARC DI TECCO, 2A4