Arxiu d'etiquetes: superació

El mar de Lloret, per Paula Frutos

pescador platjaVet aquí una vegada, un home vivia en un poble anomenat Lloret. Aquell home no portava més de dos dies en aquell poble. El primer dia va anar a visitar una mica el poble, el que més li va agradar va ser aquella immensa platja, la sorra tan marró i el mar tan brillant i tranquil. Es va trobar un home d’uns cinquanta anys que li va dir si volia pescar amb ell.  L’home va pescar tres grans lluços i ell quatre. Un de més petit. L’home li va preguntar que com en sabia tant de pescar. Ell li va dir que  “a part de que el mar de Lloret és molt bon lloc per pescar, el meu pare era pescador, anàvem tots els caps de setmana al riu de Tordera. Uns dies pescàvem més i d’altres menys.” L’home va quedar tan impressionat de com en sabia de pescar que  li va dir si volia treballar amb ell. Ell va acceptar encantat, i al final es va quedar a Lloret tota una vida.

PAULA FRUTOS, 2A1

No siempre es un túnel, por Brenda Nievas

camina aiguaLa gente dice que cuando estamos apunto de morir vemos un túnel con una fuerte luz blanca al final, pero no todos los casos son así, como el de un buen conocido mío.  Él es buceador y ha viajado por todo el mundo para realizar su sueño de infancia, bucear por todos los mares.
Una mañana buceando en las aguas de Hawaii se encontró de frente con un grupo de tiburones. Esa mañana había salido solo, algo que era muy raro en él.
Lamentablemente paso lo inevitable: fue atacado por uno de los tiburones. Le mordió un brazo y al momento se lo arrancó, por suerte le pudo dar con él pie en las branquias consiguiendo que el tiburón huyera.
Él estaba muy aturdido y asustado, no paraba de ver sangre. Consiguió llegar a la orilla poco tiempo después de lo sucedido, quedando a la vez inconsciente. Mas tarde se despertó en la habitación del hospital. Un grupo de personas lo encontraron y llevaron rápidamente al hospital. Unos meses después pudo ir a casa. Allí le estaba esperando mi abuelo, que al enterarse de lo sucedido, cogió un avión a Hawai sin pensarlo. Al día siguiente pude hablar con él por teléfono y me explicó lo que vio el día del accidente, antes de despertar en el hospital.  Él estaba sentado en la orilla del mar de nuestro pueblo Lloret de mar, en el sitio donde de pequeño se prometió viajar por todo e mundo para bucear por todos los mares. También me dijo que el mar estaba muy manso, que casi parecía que podías caminar en él, y de fondo el atardecer. Me contó que al poco rato se levantó y se fue hacia el sol y sin darse cuenta estaba caminando encima del mar.  Se mojaba  los pies pero no le importaba, él seguía caminando hacia él sol.  Cuando estaba apunto de llegar al sol, se giro y vio a toda su familia, mirando con los ojos llorosos, saludando con la mano bien alta.  Sin pensarlo, se dio la vuelta y se dirigió corriendo hacia ellos llorando.  Cuando estaba apunto de alcanzarles se despertó en el hospital. Ahí se dio cuenta de que no todas las personas, cuando están apunto de morir ven un túnel, sino los lugares donde se siente seguras o tienen un bonito recuerdo.
Esa persona es mi tío Abel todo sucedió hace unos años atrás, pero ahora vive de lo mas normal aunque le falta una mano y sigue buceando aunque ya a finalizado su sueño, explicándome esta historia que les contaré a mis hijos, y ellos a los suyos.
    ¿I vosotros como imagináis vuestro “túnel”?
BRENDA NIEVAS, 4B1

Ja ha passat un any, per Estefanía Parra

penya segat lloret31 de desembre de 1980
Queden cinc hores per començar un altre any. Ja fa tres anys que estem junts. Aquest matí estaves molt preocupat, t’anaves a treballar deixant-me amb tota l’angoixa. Dient-me que t’esperés a la plaça, que volies parlar amb mi abans que s’acabés l’any. Tenia molta por, però tenia clar que no seria res dolent, t’estimava molt i tu a mi també.

Queden quatre hores per acabar l’any. Fa una hora que espero i, per fi, et veig al final de la plaça, pàl·lid, amb una mena de paper a la mà. No vols cap mena de contacte visual, ni físic. Això em tala la respiració. Però tan valenta com sóc sempre m’atreveixo a fer-te una abraçada, no m’ho negues però tampoc ho acceptes del tot. L’únic que em dius és ”caminem per la platja, que ara no hi ha ningú”. Des de molt petita el mar em fa molta por, però aquest poble, Lloret de Mar la seva platja em fa sentir segura. M’és igual si és a l’hivern o a l’estiu és preciosa. M’avanço a ell i amb un gest de timidesa poso els meus peus nus a la sorra freda i dura.

Falten tres hores, estaven com mitja hora asseguts a la sorra, esperant. Esperant què? Què digués que m’estima molt? O que em digui que no em vol més? Però aquesta estona no em passa lenta, al contrari. M’agrada veure aquesta platja sense ningú corrent o molestant les gavines. Està tot tranquil. De cop i volta, ell m’agafa la mà i em deixa la carta. Se’n va lluny i em deixa tota sola. Començo a llegir, no sé si eren les meves llàgrimes el que queia al paper o les fines gotes de la pluja.

Queden dues hores per acabar. Estic sola, m’ha deixat dient-me que estava enamorat d’una altra, que volia que jo fos feliç amb algú de veritat. Covard, deixant-me plorant. Jo que creia que amb mi, ell, era molt feliç. La meva il·lusió va morir. Amb tot el cos adolorit per culpa de la sorra, decideixo pujar el penya segat.

Llanço les seves cartes a l’aigua, però la tempesta és molt forta, m’empeny. Cauré, però no vull “He de lluitar”, eren els meus pensaments que em venien en aquell moment. Sóc forta, per això no t’oblidaré, això sí, té molt clar que et superaré

I ja ha passat un altre any.

ESTEFANÍA PARRA, 4A2

Fer-se gran, per Iulia Bora

Durant molt de temps em pensava que existien els dracs, els cavallers que salvaven a les princeses dels terribles monstres, les princeses que esperaven ser salvades pels cavallers, sacsejant les pestanyes, els pirates que venien d’altres llocs i entraven a la nostra costa pel mar de Lloret amb els seus imponents vaixells per robar-nos el que és nostre…

Tot això no existeix! Des de petits ens han venut la moto i ens han fet creure en coses que malauradament no existeixen. Però els pares creuen que amb aquestes mentides pietoses els fills tindran una infància més feliç i viuran aliens a com és la societat avui en dia. Però els nens creixen i en un moment de la seva vida s’adonaran de les dificultats que la vida els posarà davant i que no tot és un camí de roses. 

Me’n recordo d’una anècdota de quan era petita que em va marcar. Jo anava passejant amb la meva millor amiga, que era dos anys més gran que jo, i parlàvem dels regals que havíem rebut per Nadal. Li vaig explicar tot el que m’havia portat el Pare Noel. Però per desgràcia ella no va rebre res. En aquell moment, ella em va fer obrir els ulls. Em va dir que el Pare Noel no existia, que era un invent dels pares i de la Coca-Cola, que tampoc no existien els Reis Mags, ni els dracs, ni els cavallers…

Aquella realitat em va xocar molt. Vaig estar uns dies deprimida, però em vaig adonar que no s’acabava el món per aquestes ximpleries. Ara estic passejant per la platja amb el mar de Lloret davant dels nassos i estic reflexionant sobre la vida i sobre aquesta societat en què vivim.

IULIA BORA, 3A2

Autosuperació, per Aroa Puertas

04/01/2015 Manifestación de la Sepc contra el 3+2. El Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC) ha convocado para este jueves una jornada de huelga en las universidades catalanas para pedir la rebaja del 30% de las tasas universitarias y la equiparación de los precios de los grados con los másters. CATALUÑA ESPAÑA EUROPA BARCELONA SOCIEDAD

Era un 9 de març, data de vaga i per primera vegada aniria a una manifestació.
En Jacob m’estava  esperant a la porta del meu pis, segurament escoltant alguna d’aquelles cançons de rock que tant ens agraden. Jo em prenia el meu temps per arreglar-me, era de bon matí i el simple fet que els rajos del sol em donessin a la cara em feia molta mandra, però ja m´havia compromès a anar-hi; a més, veuria a aquell xaval que guaitava al portal i que em robava els sospirs.
Em reflectia un cop més al mirall mentre em repetia que seria un dia genial. Vaig fer un cop d’ull a l’hora, arribava tard, vaig fer dos petons a ma mare i agafava una jaqueta per la seva insistència en què faria fred (típiques coses de mares).
Només creuar la sortida de l’edifici en Jacob em va fer uns dels seus encegadors somriures i tot seguit ens vam dirigir a la plaça de la biblioteca. La manifestació va ser breu però amb un missatge clar. Finalitzada la protesta, com dos enamorats ens vàrem escapar dels ulls de tothom i ens encaminarem a la platja, a poc a poc mentre jo parlava de la meva por al mar el noi m’anava hipnotitzant amb la seva mirada rebel i tendra cap a la sorra. Ens vam aventurar fins a la riba, on per sentir aquella sensació més real em vaig treure les sabates, sense dubtar-ho. Ell em va agafar suaument de la mà i mirant-me als ulls em va dir que no m’alarmés, va llançar el seu calçat cap enrere i jo vaig fer el mateix. Varen caure al mig de la platja entre la Dona Marinera i el Castell d’en Platja, amb la brisa mediterrània fent un eco a les seves paraules. Vàrem fer unes passes i tremolant al mateix temps que segura em resguardava amb el palmell de la mà del jove que m’havia robat el cor, una onada ens va mullar fins als genolls i entre rialles corrent vam tornar a terra.
De manera natural ens vam incorporar i seguts vam entrellaçar els nostres dits i em va dir: “Hem de superar els nostres temors, quan no entens una cosa és normal que t’espanti”. Era el primer noi, no, persona, que en comptes d’insistir en què l’oceà no m’havia d’horroritzar sense arguments, havia dedicat part del seu temps en explicar-me el per què de les coses.
Estava ofegada, però no era al pèlag , estava emocionada realment, el cor se’m va encongir, em feia mal però d’una forma bonica. Observava aquella dama de bronze que cernia rere el meu poeta, la meva obsessió; tota ella, muller immortal, em xiuxiuejava que aquell era l’indicat. Vaig tornar la meva visió a en Jacob que em mirava amb desig. Jo em ruboritzava mentre buscava alguna excusa per atrapar el seu alè. De s’obté la naturalesa va fer el seu camí.
-Tens una pestanya -L’hi vaig dir amb les galtes enceses mentre li enretirava de la cara i apropava a la boca per bufar. Així ho va fer, va costar una mica que surtis volant però ho vam aconseguir. Vam fer una rialleta ximple i em va preguntar amb una veu acollidora

 -Vols saber què he demanat?

– És clar -vaig fer un somriure suau.
– És un pe…- va començar a pronunciar.

Jo sabia què era però no ho volia dir. un altre cop tenia la inquietud d’equivocar-me potser, d’asfixiar-me en aigua salada

– Un peix!- vaig mig escridassar per trencar aquella tensió. Va riure

– No, prova un altre cop -vaig aclarir la veu al mateix temps que m’apropava als seus llavis. Em vaig quedar a un pam.

– Saps? Com tu,  jo també tinc les meves pors però de vegades un s’ha de llançar al mar

En veu baixeta al cau de l’orella li vaig dir tremolosa “petó”. No ho vaig poder evitar, seguidament el vaig besar, tenia un gust dolç com mai havia provat i era suau com cap altre. Es va aferrar com si m’entregués l’ànima. Jo ho vaig fer com si la vida em depengués d’això, em vaig deixar portar per l’onada…

Ja ho puc ben dir, no li tinc pànic a l’oceà, de fet ara és un dels meus llocs preferits, una altra lliçó, una metàfora més per a l’autosuperació.

AROA PUERTAS, 3A2

FINALISTA DE PROSA CATALANA DE LA CATEGORIA 2

La il·lusió, Ismael Ba Ojeda

llum marContemplant la gran mar de Lloret vaig començar la meva història. En el fons jo pensava que mai arribaria a res a la meva vida i no és que l’economia m’hi ajudés gaire.

Estava deprimit i infeliç però quan vaig mirar cap al fons del mar vaig veure una llum que m’interessava, però es va apagar de sobte com la meva il·lusió. Vaig decidir saber què era aquella llum i vaig treure’m el títol per poder navegar i poder arribar fins a la llum. Quan vaig arribar a l’escola per aprendre a navegar amb vaixell no em van deixar entrar perquè deien que no tenia una meta a la meva vida però jo no vaig desistir i vaig dir que jo no em rendiria. Llavors em van deixar fer la prova, però jo sabia que podia cagar-la, sorprenentment em va sortir bé perquè el desig d’arribar a la llum em va inspirar.

Va arribar el dia de la veritat, vaig agafar un vaixell, un vestit de bussejador i em  vaig  embarcar. Quan vaig arribar a la llum em vaig enfonsar buscant-la però quan vaig arribar a sota no hi havia res de res i em vaig desesperar però vaig comprendre que l’autèntica llum era esforçar-se els dies de cada dia i aquella era la meva fita.

ISMAEL BA OJEDA, 2A5

Una nova Mar, per Cynthia Munera

La Mar era una nena petita i menuda, d’ulls blaus com el cel i llavis suaus com la sorra. Els seus pares van créixer i enamorar-se al mar de Lloret. A partir d’aquell amor va néixer la nena. Era tranquil·la i molt bonica, els seus pares sempre l’havien estimat molt. Però un dia trist de tempesta la mare va desaparèixer. El pare nostàlgic i solitari va anar a viure a la muntanya acompanyat de la seva filla, ja que el mar de Lloret li recordava la seva dona. Quan la Mar va créixer va començar a qüestionar-se per què tots els nens tenien mare i ella no. Així que, un dia en tornar de l’escola li va preguntar al seu pare per què ella no tenia mare. L’home va quedar pensatiu un moment, la va mirar, era tan petita, amb aquella mirada innocent que la caracteritzava… Va decidir dir-li que ara la seva mare vivia a les estrelles i que des de allà la vigilava. Va quedar satisfeta perquè ara ja podria dir als seus companys que sí que tenia mare però que no vivia amb ella.

La Mar es va fer gran i va entendre que la seva mare no vivia a les estrelles, sinó qye havia mort. Va preguntar llavors al seu pare com havia passat tot. L’home va dir-li que la mare sempre havia estimat el mar i volia formar part d’ell. La Mar va entendre que s’havia suïcidat.

Una nit la Mar trista per saber ja tota la veritat, va decidir escapar-se i anar a la platja de Lloret. Va ser un camí molt dolorós però ho volia fer per la seva mare. En arribar,  va caminar per la sorra suau i freda per la frescor de la nit fins arribar a l’aigua sense color. Hi va ficar els peus dins. Se sentia com nova, com si tornés a néixer. Va somriure, tot li recordava a la seva mare. Va asseure’s a la sorra i va plorar d’emoció. Les llàgrimes li abraçaven les galtes i mentre tot això passava va presenciar com sortia el sol, que va veure néixer una nova Mar a les aigües de Lloret.

Cynthia Munera, 4A1