Arxiu d'etiquetes: sirena

La botella, por Sílvia Delgado

Érase una vez un poeta que, entre verso y verso, había perdido la inspiración.

Entre la multitud, había estado buscando inspiración, una mujer quizás, una musa que hiciera florecer sus sentimientos ahora ocultos. Obsesionado al ver su cuaderno en blanco, decidió ir a la taberna del pueblo y relajarse con unos tragos. Durante la noche, el poeta y el tabernero entablaron una conversación; no muy larga, ya que el poeta decidió que ahogar sus penas en alcohol no era la solución.

sirena 1Al día siguiente, salió a dar un paseo y, sin darse cuenta, llegó a un sendero que jamás había visto. Era un lugar maravilloso. Quería seguir adentrándose en él, pero oscureció y, finalmente, regresó a su humilde hogar. Aquella misma noche tuvo un buen presentimiento que le hizo coger un candil e investigar la zona. El camino le llevó hasta una cala llamada Els Frares y, sin pensarlo, cogió una barca y empezó a navegar utilizando la luz de la luna como brújula. Inesperadamente, una niebla le impedía ver más allá de su barca; pero, en la distancia, vio una silueta. El poeta, intrigado por descubrir aquella figura oculta por la brisa marina, poco a poco se fue acercando hasta que vio que no era una persona, sino una sirena. Pero no una sirena cualquiera, sino la más bella sirena de los mares. Antes de que esta le pudiera ver y, probablemente, saliera huyendo por miedo a ser descubierta, decidió marcharse.

Desde aquella noche, al poeta, le fue casi imposible dormir; solo podía pensar en la belleza de aquella bella dama. Tras noches de insomnio, decidió que, a partir de ese momento, la sirena sería su musa y que cada noche la visitaría a escondidas y le escribiría un poema.

Y así fue hasta que llegó la noche más especial del año, iluminada por bengalas y fuegos artificiales: San Juan. Aquella noche, el poeta metió una rosa y los poemas escritos en una botella de cristal y la lanzó al mar con la esperanza de que la bella sirena los recibiera.

SÍLVIA DELGADO, 4B1

Trocito de cielo, por Luciana López

Me encontraba tomando algo y relajándome en el restaurante Cala Banys, que le da el nombre a uno de los mejores lugares de todo el mundo, o al menos del mío, la Cala Banys, de Lloret de Mar.

Mientras pedía algo para acompañar los tragos, salí a la terraza para darle unas caladas a mi cigarro haciendo malabares con el mechero, el cigarro y mi sombrero negro de ante. Veía al camarero dirigiéndose a mi mesa y me apuré en acabar lo mismo que me había apurado en salir. La cálida sonrisa del camarero me acompañó a sentarme y empecé a comer aquel filete tan tierno que parecía de algodón. Levanté la vista de mi plato para coger una servilleta, me limpié la boca y otra servilleta manchada con mi pintalabios favorito. nena rocaMiré hacia la derecha y, a través de aquel espejo que me separaba del maravilloso paisaje, vi a una niña sentada en una roca rodeada de palmeras y otros tipos de plantas. Estaba de espaldas y vestía un conjunto verde parecido al verde de las hojas que empiezan a florecer con la llegada de la primavera. Lo pasé por alto y seguí degustando aquel delicioso plato, pero la niña seguía ahí, sola. Dejé lo que estaba haciendo para dirigirme a aquella chiquilla de pelo rubio peinado con una trenza.

-¿Qué te pasa, bonita? -le pregunté intrigada cuando me di cuenta de que estaba llorando pese a tener las manos tapando su rostro.

No recibí respuesta de su parte, y lo único que se me ocurrió hacer fue sentarme junto a ella.

-Aquella sirena ha cogido la botella donde le había escrito una carta a mamá -dijo medio sollozando, mientras retiraba las manos de su rostro lleno de pecas parecidas a los granitos de arena.

Llevaba unos anteojos con el marco azul, haciendo conjunto con sus ojos, aquellos ojos que, con sus lagrimas, parecía que hubiesen llenado el mar por si solos, acompañados de pestañas negras y largas como las púas de los erizos de mar. En realidad me pareció una locura lo de la sirena pero todos habíamos sido niños alguna vez.

-¿Y por qué no se la has dado a tu mamá directamente?

-Me han dicho que está en el cielo -me cambió la cara por completo -, pero no sé cómo llegar y mamá me decía que esta cala siempre sería nuestro trocito de cielo. Aunque siempre que vengo nunca está, y, como nunca está, pensé dejarle una carta, pero ya te he dicho que la sirena se la ha llevado…- y bajó la mirada.

Acabó de hablar, pero no de llorar, no sabía qué decirle ni cómo, así que supuse que sería mejor que el silencio se adueñara de la situación.

LUCIANA LÓPEZ, 4A2

La caixa misteriosa, per Tatiana Kozhehykina

medalla sirenaUn dia estava passejant pel mar de Lloret amb la meva amiga Laura. Les ones eren molt grans, i de sobte vam veure una caixa de fusta molt vella i plena d´algues. Ens vam apropar cap a l´aigua, i la vam treure.

La caixa tenia un cadenat vell i oxidat. Vam agafar una pedra gran i punxeguda i amb molt d´esforç vam trencar el cadenat. Vam obrir la misteriosa caixa, i vam començar a remenar tot el contingut de la caixa. A dins trobàrem un munt de fotos velles, a les fotos sortia una noia molt bonica, els seus cabells eren llargs i arrissats. Els seus ulls eren liles, aquesta noia em recordava una sirena. També hi havia un diari, però no el podíem llegir perquè estava escrit en jeroglífics, semblava egipci. La Laura va treure de la caixa un queixal de tauró daurat. També hi havia una petxina, i a dins una perla brillant i molt gran.

El més interessant que vam trobar va ser un penjoll, i darrere del penjoll hi havia el dibuix d´una sirena. Seguidament ens en vam emportar la caixa a casa meva i la volíem amagar, però quan estàvem corrent cap a la meva habitació a meitat del camí vam veure el meu avi. El meu avi va dir que ens quedéssim quietes, i es va apropar. Va començar a remenar la caixa i quan va veure la noia de la foto es va sorprendre i es va quedar pàl·lid. Li vam preguntar què li passava, i ell ens va explicar que ell coneixia a aquella noia. Va dir que ell abans era mariner, i un dia la va conèixer amb ella, es van enamorar els dos un de l´altre. Però ella era una sirena i mai es feia vella, però ell en canvi sí. I ens va explicar que ella vivia en una cova darrere d´unes roques. Un dia ell va deixar-la perquè ell ja era vell, i ella era igual que abans, i després d´això ell no sabia res d´ella. Nosaltres estàvem al·lucinant, no enteníem res.

L´avi va anar corrents a la seva habitació i va tornar amb un àlbum de fotos, ens va ensenyar un parell de fotos, i a les fotos sortia ell i la sirena. Ell va dir que encara l´estimava i volia tornar a estar amb ella, va dir que havia comès l’error més gran de la seva vida deixant-la anar. Va sortir de casa corrent, i va dir que anava a la platja a buscar-la.

TATIANA KOZHEYKINA, 2A5

Mariona, per Mar Carrión

Àvia explica’m una història,

d’aquelles que tens a la memòria.

Quan anaves a les platges

en tots aquells viatges.

 

Vaig començar a buscar als meus records,

aquells viatges que fèiem en temps rècord.

Les tardes que passava amb el meu germà jugant,

i les baralles de qui era més ràpid nedant.

 

Saps per què et dius Ona?

Per què la teva mare Mar?

En un dels viatges una història em van contar,

li vaig explicar a ta mare i li apassionà.

 

Era una sirena que es deia Mariona,

el seu nom no li agradava

però sí el que significava,

dues coses inseparables el Mar i l’Ona.

 

Passats uns anys l’Ona va tenir una filla,

a la que va anomenar Mariona.

Per una raó molt senzilla,

per poder explicar-li una història a la Mar.

MAR CARRIÓN, 1A3

L’amor trobat al mar, per Núria Maria Honciu

Hi havia una vegada un noi molt atractiu que sempre es passejava per la platja de Lloret de Mar per la nit. Sentia que tenia com una espècie de debilitat per aquell mar de Lloret que era de color blau fosc molt intens, i amb unes onades molt lentes que et donaven la sensació de tranquil·litat.

Ho feia cada dia, es podria dir que va esdevenir la seva rutina de nit. Sempre es quedava assegut en una roca, admirant el mar. Però un dia es va quedar sorprès quan va veure a una noia asseguda a la pedra on ell estava cada nit. La noia tenia els cabells molt llargs, de color negre com el carbó i la pell molt blanca però encara que fos de nit es podia apreciar la seva pell que fins i tot brillava una mica.

Des d’aquell moment cada nit la veia allà però mai no s’atrevia anar a parlar amb ella. Passaven les nits una darrere l’altra, sempre la veia, fins i tot es quedaven mirant però no parlaven.El noi cada vegada s’anava enamorant una mica més d’ella, i ella també d’ell. Però una nit no la va veure a cap lloc, va desaparèixer. Durant dos mesos no la va veure i cada vegada s’entristia més al no veure-la. Estava quasi plorant per ella, l’estranyava.

Després de tot el temps que va passar ell tenia l‘esperança que apareixeria i així va ser. Quan la va veure no s’ha va pensar dues vegades i va anar a parlar amb ella. Es van posar a conversar. Ella li va explicar per que havia desaparegut de sobte i el motiu és que ella era una sirena. Ell es va quedar una mica en xoc però no li importava què era ni com sinó que ell estava enamorat d’ ella.

NÚRIA MARIA HONCIU, 2A4

La dona marinera, per Varg Brangwin

Dona marineraHi havia una vegada una senyora que anava cada dia a banyar-se al mar de Lloret. Encara que hi hagués el fred de l’hivern, o les pluges de primavera, es banyava al mar. Alguns dies no tenia temps, així que es banyava de nit.

Va passar el temps i la dona seguia banyant-se cada dia, cosa que preocupava bastant a la seva família, però quan li intentaven explicar que havia de parar, que ja no era tan jove, feia com qui escolta la pluja.

Un bon dia, un doctor va arribar a casa, i li va dir que s’havia posat malalta, i que no hi havia cap cura. Llavors, ella tenia clar què havia de fer. Es va escapar de casa, es va enfilar a una roca, i va exclamar:

-Si us plau, mar! Deixa’m ser lliure i unir-me a tu! -I tot just el seu cos es va tornar de pedra, però el seu esperit va saltar al mar, transformant-se en una sirena.

Diuen les llegendes que quan algú s’estava afogant, l’esperit de la Dona Marinera el salvava i el deixava a la costa.

I vet aquí un gat, i vet aquí un gos,  aquest conte s’ha fos, i vet aquí un gos, i vet aquí un gat, aquest conte s’ha trencat.

Varg Brangwin, 1A4

La sirena de Lloret, per Xavier Ballester

No fa molt de temps hi havia un grup de nois jugant a la platja de Lloret. Normalment jugaven a voleibol amb els estrangers que s’estaven banyant o estaven tombats a les tovalloles prenent el sol si volien jugar amb ells.

Un dia van trobar un grup de nois estrangers de la seva edat i van jugar a voleibol tots junts, en un dels cops que van donar els nois estrangers van tirar la pilota a fora del camp. Un noi de Lloret va anar a agafar la pilota. Quan la va agafar, va aixecar el cap mirant cap a una roca de la platja i va veure que en una de les roques hi havia una dona estirada.

Li va semblar tot normal, així que va donar mitja volta, però abans de donar un pas, es va tornar a girar, s’hi va fixar millor i va veure que la dona tenia cua de peix. El noi es va sorprendre i va cridar:

-Una sirena, una sirena!

Els altres nois se’l van mirar estranyats i van anar a veure-ho. Es van quedar sorpresos quan van veure que era veritat, van anar corrents a veure-ho de més a prop, van pujar corrents a on estava la dona marinera, però no es veia res des d’allà. Van haver de baixar unes roques per poder veure-la. Quan van trobar el punt ideal per veure-la, es van quedar una estona mirant-la, i al cap d’una estona, la sirena es va girar. Quan va veure als nens mirant-la es va espantar i es va llençar al mar, on no podien veure-la. Els nois amb la intenció de tornar-la a veure-la, anaven a aquella mateixa roca cada dia, però mai més va tornar a aparèixer.

I catacric, i catacrac, aquest conte, s’ha acabat.

Xavier Ballester, 1A4