“El terror és present a cada cèl·lula del meu cos. Sento com pas a pas el meu perseguidor escurça la distancia entre ell i jo. Les nostres respiracions agitades es fonen amb la remor del mar tan tranquil que sembla estar dormint, guardat pels estels. El carrer està desèrtic, així que intentar demanar ajuda resulta ser completament inútil. Si vull salvar la vida només puc córrer. Així que corro. Corro tant de pressa com em permeten les cames fins al final del passeig de Mar, on un Castell s’alça imponent davant dels meus ulls.
Sense pensar-m’ho dues vegades avanço pel camí de ronda intentant no entrebancar-me. Caure suposaria la pèrdua de tota esperança. La persecució continua a través del túnel i cada cop ens separen menys metres. És quan estic pujant les interminables escales que m’adono que necessito un pla. Sí, un pla genial. Quan els meus ulls localitzen un trencant amb unes escaletes les baixo a batzegades i m’amago el millor que puc entre unes roques. “Si us plau, que passi de llarg”, li imploro a qui sigui que em pugui estar escoltant. Però ell és el caçador i jo sóc la presa. Em troba i em llança amb una força sobrenatural contra les roques que se suposava que eren la meva salvació. Es queda immòbil, respirant irregularment per la cursa, o potser per l’adrenalina que li provoca la situació, no ho puc saber. Sé que espera que m’aixequi i lluiti, però no per misericòrdia, sinó per diversió; tant com ell com jo som plenament conscients que no tinc cap oportunitat de fugir. Així que em quedo quita, bocaterrosa, absorbint el fred de la sorra i la pau de les onades. Em faig forta quan sento les passes parsimonioses que se m’acosten. D’una revolada em gira i m’agafa de la samarreta, fent que quedi suspesa a un pam i mig de terra, molt a prop del seu rostre de faccions perfectes. Obre la boca mostrant-me uns ullals blancs perfectament esmolats que brillen tènuement a la llum de la lluna. Els dirigeix ferotgement al meu coll quan…”
—Paula! La pizza ja està a punt —crida la meva mare.
Tanco el llibre amb un cop sec, apago el llum i vaig a sopar.
MARTA QUELLOS, 4A3
FINALISTA PROSA CATALANA DE LA CATEGORIA 1
Ell encara no havia superat la seva por al mar. Tenia records d’haver estat allà quan era petit, però n’hi havia un que l’anul·lava. Cada cop que hi pensava, cada cop que s’hi apropava, aquell sentiment horrible de por al mar li recorria el cos de dalt a baix. Per què? Era el record del seu pare que tant havia estimat el mar.