Arxiu d'etiquetes: pescador

El mar de Lloret, per Paula Frutos

pescador platjaVet aquí una vegada, un home vivia en un poble anomenat Lloret. Aquell home no portava més de dos dies en aquell poble. El primer dia va anar a visitar una mica el poble, el que més li va agradar va ser aquella immensa platja, la sorra tan marró i el mar tan brillant i tranquil. Es va trobar un home d’uns cinquanta anys que li va dir si volia pescar amb ell.  L’home va pescar tres grans lluços i ell quatre. Un de més petit. L’home li va preguntar que com en sabia tant de pescar. Ell li va dir que  “a part de que el mar de Lloret és molt bon lloc per pescar, el meu pare era pescador, anàvem tots els caps de setmana al riu de Tordera. Uns dies pescàvem més i d’altres menys.” L’home va quedar tan impressionat de com en sabia de pescar que  li va dir si volia treballar amb ell. Ell va acceptar encantat, i al final es va quedar a Lloret tota una vida.

PAULA FRUTOS, 2A1

La bona mar no fa mariners, per Sílvia Delgado

pescador 2Hi havia una vegada un pescador que es va casar amb la dona més maca de la costa mediterrània. El seu amor era més fort que mil tempestes. Però amb el pas del temps el seu amor, tan gran es va anar deteriorant a mesura que passava el temps per culpa de la temptació.

Una tarda d’hivern, després d’un dia llarg, fred i esgotador a les platges de Lloret de Mar, el jove pescador es va trobar amb el desengany més gran mai vist. La seva dona, el seu amor, la seva ànima bessona estava als braços d’un altre home. En aquell moment, el pescador va agafar les seves pertinences i un vaixell i va començar a navegar mar en dins. Sense rumb a la vida i ple d’ira, sense voler-ho va començà a ser pirata entre canons i pistoles.

SÍLVIA DELGADO, 4B1

El pescador, per Àlex Campo

Hi havia una vegada un pescador que pescava en el mar de Lloret, vivia en una petita muntanya al costat del castell de Sant Joan.

Vivia sol, sense companyia, amargat, alcohòlic; només li quedava el seu petit vaixell. Cada nit sortia a pescar i, com a mínim, tornava amb vint quilos de peix. Pel matí venia els seus productes a les peixateries del poble.

El pescador cada vegada se sentia més sol i notava com la gent l’odiava i li feia males cares. Estava d’alguna manera fora de la societat.

Així doncs va començar a buscar un ajudant per pescar junts. Després de molt buscar va trobar a un noi de vint anys disposat a treballar amb ell. Passaven els dies i el pescador n’estava ben fart del seu ajudant, no feia res bé, i, a més, cobrava una bona part dels diners .

Un altre dia qualsevol, el pescador va posar verí en el menjar del seu ajudant, i al pescador veure’l morir el va fer feliç durant uns instants, així que va pensar de fer un petit restaurant i enverinar a la gent.

Després de tres mesos va agafar el seu petit vaixell, es va endinsar en el mar i va llençar tots els cadàvers a l’aigua. Des d’aquell moment es coneix el mar de Lloret com el mar del pescador…

ÀLEX CAMPO, 2A4

El pescador de Lloret, per Jessika Ani

Hi havia una vegada un pescador que era molt conegut com ”El pescador de Lloret” per ser el millor pescador i per la seva llegenda. La llegenda es diu ” Un peix que no és un peix és atrapat ”.
Consisteix en què, un dia, tots els pescadors de Lloret de Mar que es presentessin a un concurs  guanyarien un viatge a Jamaica i l’oportunitat d’estar al Torneig Mundial de Pescadors.
Cada pescador hauria d’estar com a mínim a tres milles de distància dels altres.
Al cap de tres dies, els que van organitzar el campionat, es van adonar que faltava un jugador que era molt amic del pescador. Van haver de cancel·lar el campionat per la desaparició d’un jugador.
El pescador estava molt preocupat pel seu amic, així que va preguntar a tothom si havien vist al seu amic, però tothom deia que no l’ havia vist .
Llavors el pescador va anar a buscar-lo personalment, però no va trobar res.
Llavors el pescador es va enrecordar d’ una llegenda sobre un peix que es menjava el pescadors .
El pescador va buscar el peix durant dies i nits fins que el va trobar . Li va costar molt pescar-lo, sobretot perquè el peix se li va menjar el braç esquerre en un segon, però, quan va veure al peix , es va sorprendre molt, perquè no era un peix normal, era molt diferent a tots els peixos que havia vist a la seva vida, no només per la mida, sinó també perquè no tenia ulls i tenia unes escates dures com les d’un rèptil .
El pescador va portar el peix als que van organitzar el campionat, no
només va poder venjar-se de la mort del seu amic , sinó que es va convertir en el millor pescador de Lloret de Mar.

Jessika Ani, 1A4

 

L’obsessió porta a la bogeria, per Eugenia Sainz

El vell i el marEll encara no havia superat la seva por al mar. Tenia records d’haver estat allà quan era petit, però n’hi havia un que l’anul·lava. Cada cop que hi pensava, cada cop que s’hi apropava, aquell sentiment horrible de por al mar li recorria el cos de dalt a baix. Per què? Era el record del seu pare que tant havia estimat el mar.

Recordava que el seu pare sempre el portava a la platja cada estiu. Que bonic que era el mar Mediterrani, brillava com un diamant quan els rajos solars hi xocaven. Òbviament, el poble on eren, Lloret de Mar, també era bonic. Un poblet de pescadors. Ell li havia ensenyat la professió des de ben petit. Ell mateix tenia una barca amb la qual anaven cada setmana a pescar, per després portar els peixos al mercat del poble. Allò li agradava moltíssim. Li agradava molt sentir les històries que el pare li explicava mentre pescaven. Hores i hores parlant. Admirava la passió amb la qual el seu pare es dedicava a la pesca i, sobretot, la passió amb la qual el seu pare estimava la seva mare. La seva mare ja havia mort feia uns anys, mesos després que ell hagués nascut. Però ell la seguia estimant com el primer dia. Es podia veure el dolor reflectit al seus ulls cada cop que en parlava. El noi aspirava a estimar algú d’aquella manera.

Però hi ha una cosa, que encara no he esmentat que el seu pare estimava encara més: el mar. Se l’estimava més que la seva dona, i que ell mateix. L’home passava dies i dies al mar, encara que no fos per pescar. Deia que el feia oblidar la mort de la seva dona. Però això feia por al noi. A vegades, ell tornava molt tard. Alguns dies, hi anava encara que hi hagués una tempesta, i quan tornava estava ple de ferides. Allò ja s’estava tornant en una obsessió. Cada cop que el nen intentava que no marxés, el pare l’escridassava.

Un dia el seu pare no havia arribat, i ja era més tard que normalment. Va sortir corrents a la platja per veure on era el seu pare. Plorava amb molta força i les gotes de pluja se sentien com ganivets. Quan va arribar, el pitjor havia passat. El cos d’ell jeia a la sorra. L’home que ell tant havia estimat i admirat, ara era mort. Ell que només era un nen de 7 anys no sabia què fer més que plorar.

I va jurar, en aquell moment, que no tornaria al mar mai més i que, si estimar algú portava aquella conseqüència quan aquella persona ja no hi fos, ell no estimaria mai a ningú.

(Treball no presentat a concurs.)