Vet aquí una vegada, un home vivia en un poble anomenat Lloret. Aquell home no portava més de dos dies en aquell poble. El primer dia va anar a visitar una mica el poble, el que més li va agradar va ser aquella immensa platja, la sorra tan marró i el mar tan brillant i tranquil. Es va trobar un home d’uns cinquanta anys que li va dir si volia pescar amb ell. L’home va pescar tres grans lluços i ell quatre. Un de més petit. L’home li va preguntar que com en sabia tant de pescar. Ell li va dir que “a part de que el mar de Lloret és molt bon lloc per pescar, el meu pare era pescador, anàvem tots els caps de setmana al riu de Tordera. Uns dies pescàvem més i d’altres menys.” L’home va quedar tan impressionat de com en sabia de pescar que li va dir si volia treballar amb ell. Ell va acceptar encantat, i al final es va quedar a Lloret tota una vida.
PAULA FRUTOS, 2A1
Hi havia una vegada un pescador que es va casar amb la dona més maca de la costa mediterrània. El seu amor era més fort que mil tempestes. Però amb el pas del temps el seu amor, tan gran es va anar deteriorant a mesura que passava el temps per culpa de la temptació.
Ell encara no havia superat la seva por al mar. Tenia records d’haver estat allà quan era petit, però n’hi havia un que l’anul·lava. Cada cop que hi pensava, cada cop que s’hi apropava, aquell sentiment horrible de por al mar li recorria el cos de dalt a baix. Per què? Era el record del seu pare que tant havia estimat el mar.