En la playa, dibujo sobre el lienzo de la desgracia el rostro de la felicidad, oculto mi cabeza, quiero ahogarme en mi pena. No hay peor dolor que tenerte tan cerca y no poder alcanzarte. Todo lo que quiero en el mundo es tan solo seguir hablando contigo. Quiero saber cómo es tu día, dónde te apetece comer… Quiero discutir contigo y quiero oír todas tus teorías, incluso aquellas que estén completamente equivocadas. Quiero que sepas que, si eres de las que creen en el destino, el nuestro está escrito; si eres más de las que creen en las coincidencias, te diré que eres la casualidad más hermosa que he podido tener. Parece ilógico que las personas que más amamos sean las más capaces de herirnos profundamente, que la única forma que puede hacernos sentir verdaderamente vivos sea darle a otra persona el poder de destruirnos. He estado enamorado de ti como lo sigo estando, y es un dolor que no le deseo a nadie. Lo que me rompió el corazón no fueron todas las discusiones que tuvimos, sino el adiós. No hay nada más triste , un hasta nunca tiene su límite en la negación , pero a un adiós lo define su indefinición. ¿Ha de existir un hasta cuando… o un hasta que…? Sin ti, nada es igual; pero, contigo, nada sería lo mismo tampoco. Acaso estar juntos fue un error, pero separarnos es la mayor de las equivocaciones. Puede que suene masoquista, pero no me importaría sufrir para tenerte de vuelta.
Pongo punto final a la carta esperando que no sea el punto final de todo. Levanto la mirada hacia el mar, tan tranquilo que hace pensar que todo alrededor está bien, aunque el mundo se esté derrumbando. Supongo que es lo que tiene Lloret de Mar, hace que te distraigas, aunque solo sea un instante.
Em giro lentament i miro com l’aire fa moure els seus cabells i tinc la sensació de tenir-la a pocs centímetres, però no és així. Cada cop que sento que estic a punt d’estar al seu costat, s’allunya, més i més.
Les parets de la casa em queien a sobre, diguem que durat aquell últim temps tots els dies havien estat grisos. Aquell últim dia d’abril vaig decidir que el meu desastre havia de tornar a tenir aspecte de llar. Entre milers de coses que havien caigut en l’oblit vaig trobar una caixa plena de dates i de coses tan valuoses com ho són per mi els records. En veure aquella petxina a l’interior de la caixa desgastada, vaig intentar escoltar la simfonia del mar que deia el meu millor amic que s’hi podia sentir si te l’apropaves a l’orella. Aleshores els records es van tornar present i va ser com si em traslladés a aquella època d’infinites tardes d’estiu. Tardes a la vora del mar construint castells de sorra semblants al que hi ha a Lloret, però que les onades s’entestaven a destrossar-me. Tardes de somriures fins que el sol es ponia, de sentir-me lliure com la brisa que m’acariciava la galta, de deixar-me el cor i els peus corrent per la sorra rugosa. Tardes amb el meu millor amic. La nostàlgia va aconseguir apoderar-se de mi i una llàgrima em va fer tornar a la realitat, és cert que vaig compartir amb el meu millor amic el blau del mateix mar però sovint el blau que em fa pensar en ell és el del cel, sé que des d’allà també em troba a faltar.
Passejo per la platja. Les onades, de tant en tant, em mullen els peus. Al fons es veu un vell pescador, endreçant la seva barca. És l’home més vell del poble, el Sr. Simeon. M’hi acosto, se’l veu trist i ensopit.
La primera vez que que estuve allí,