Surto al carrer després de tota la nit sense dormir. Quan aconseguia tancar els ulls un grup de turistes joves passava cridant i cantant i em desvetllava. Quan no eren turistes, era una parella d’adults discutint o la policia mateixa, fins i tot l’abocador amb el seu camió.

El despertador havia sonat i jo sentia que havia dormit un parell d’hores. Camino pel carrer i començo a sentir una pudor inigualable. Faig dues passes i em sorprenc fent un salt per esquivar un vòmit espès i olorós que em provoca un parell de basques.

Maleeixo un parell de segons al meu cap i continuo el camí. Pels carrers hi ha ampolles d’alcohol buides i trencades amb els respectius gots xafats i llençats. Encara queden un parell de turistes joves mig desorientat intentant arribar al seu hotel. Quan ja he fet la meitat del camí, preguntant-me el motiu de la poca educació de la gent, em trec un auricular i seguidament paro la música. L’únic soroll que se sent és el dels ocells xiulant i les fortes onades d’un mar blau fosc que transmet una sensació de profunditat infinita on potser els turistes també han llençat les seves deixalles. M’indigno de pensar-ho, miro el rellotge i comprovo que vaig bé de temps, com sempre.

Em trec les sabates, els mitjons i m’arromango una mica els pantalons. Entro a la platja i començo a sentir la sorra entre els dits, humida. Noto un calfred però continuo caminant fins arribar a la vorera del mar. Les ones peten fort, esquitxant gotes d’aigua salada i produint un soroll relaxant. M’obligo a retrocedir un parell de passes per evitar cap accident. Respiro profundament i m’envaeix l’olor salada de la mar. Quan veig que no hi ha cap onada gran m’apropo per aconseguir tocar l’aigua. L’aigua, tenyida de blanc i en forma d’escuma em toca els peus i sento com el cos reacciona amb l’aigua freda, molt freda, però alguna cosa no em deixa retrocedir, Els peus, enfonsats en la sorra humida es mouen lentament i miro l’horitzó. Després d’un parell de minuts de meditació surto de la platja i deixo que l’aire de la tramuntana em sequi els peus mentre em pentino una mica els cabells rebels que s’han mogut del seu lloc. A continuació, segueixo el camí.

Minuts més tard ja he arribat al meu destí, El museu del mar, un museu creat pel meu besavi on han treballat totes les generacions de la meva família. Entre aquestes parets s’amaguen les històries i els inicis d’aquest poble, Lloret de Mar, que tot tenir vòmits al carrer també té una platja, un mar i una història únics, on s’amaguen milers d’anys, històries i generacions.

Arantxa Olariaga, 1r de batxillerat

(Treball no presentat a concurs.)