Arxiu d'etiquetes: mort

Una catàstrofe sentimental, per Nil Garrido

MonstreAl 2007 va passar una catàs-trofe que va destruir la platja de Lloret de Mar. AtomicBoom és com van anome-nar la catàstrofe.

Un dia del 1920, una persona que es deia J.F.Harson va pensar a fer un parc aquàtic a la platja de Lloret de Mar. Van passar els anys. Fins que, concretament el 24/4/1924 van inaugurar el parc amb el nom de Lloret Beach Park Water. Els primers deu anys va estar bé però no van comptar amb un animal destructor, en Daby, que és dins d’unes de les espècies més perilloses del món. Va destruir el parc en uns quants minuts.En Harson es va posar molt trist, i va pensar a fer un altre parc, va passar més de vint anys fen-lo per presentar el seu gran projecte el 1987 , DabyLand. Aquest parc va ser destruït el 2007 per una catàstrofe anomenada AtomicBoom.

En Harson va anar a veure  “Lloret Beach Park Water”. Va veure en Daby , va parlar amb ell  i va dir que havia destruït el  parc  perquè si no  ells  moririen. “En Harson mor d’un infart el 2008, dient “Daby”.

NIL GARRIDO, 2A1

No siempre es un túnel, por Brenda Nievas

camina aiguaLa gente dice que cuando estamos apunto de morir vemos un túnel con una fuerte luz blanca al final, pero no todos los casos son así, como el de un buen conocido mío.  Él es buceador y ha viajado por todo el mundo para realizar su sueño de infancia, bucear por todos los mares.
Una mañana buceando en las aguas de Hawaii se encontró de frente con un grupo de tiburones. Esa mañana había salido solo, algo que era muy raro en él.
Lamentablemente paso lo inevitable: fue atacado por uno de los tiburones. Le mordió un brazo y al momento se lo arrancó, por suerte le pudo dar con él pie en las branquias consiguiendo que el tiburón huyera.
Él estaba muy aturdido y asustado, no paraba de ver sangre. Consiguió llegar a la orilla poco tiempo después de lo sucedido, quedando a la vez inconsciente. Mas tarde se despertó en la habitación del hospital. Un grupo de personas lo encontraron y llevaron rápidamente al hospital. Unos meses después pudo ir a casa. Allí le estaba esperando mi abuelo, que al enterarse de lo sucedido, cogió un avión a Hawai sin pensarlo. Al día siguiente pude hablar con él por teléfono y me explicó lo que vio el día del accidente, antes de despertar en el hospital.  Él estaba sentado en la orilla del mar de nuestro pueblo Lloret de mar, en el sitio donde de pequeño se prometió viajar por todo e mundo para bucear por todos los mares. También me dijo que el mar estaba muy manso, que casi parecía que podías caminar en él, y de fondo el atardecer. Me contó que al poco rato se levantó y se fue hacia el sol y sin darse cuenta estaba caminando encima del mar.  Se mojaba  los pies pero no le importaba, él seguía caminando hacia él sol.  Cuando estaba apunto de llegar al sol, se giro y vio a toda su familia, mirando con los ojos llorosos, saludando con la mano bien alta.  Sin pensarlo, se dio la vuelta y se dirigió corriendo hacia ellos llorando.  Cuando estaba apunto de alcanzarles se despertó en el hospital. Ahí se dio cuenta de que no todas las personas, cuando están apunto de morir ven un túnel, sino los lugares donde se siente seguras o tienen un bonito recuerdo.
Esa persona es mi tío Abel todo sucedió hace unos años atrás, pero ahora vive de lo mas normal aunque le falta una mano y sigue buceando aunque ya a finalizado su sueño, explicándome esta historia que les contaré a mis hijos, y ellos a los suyos.
    ¿I vosotros como imagináis vuestro “túnel”?
BRENDA NIEVAS, 4B1

Tardes d’estiu, per Natalia García

castillo-de-arena-oleoLes parets de la casa em queien a sobre, diguem que durat aquell últim temps tots els dies havien estat grisos. Aquell últim dia d’abril vaig decidir que el meu desastre havia de tornar a tenir aspecte de llar. Entre milers de coses que havien caigut en l’oblit vaig trobar una caixa plena de dates i de coses tan valuoses com ho són per mi els records. En veure aquella petxina a l’interior de la caixa desgastada, vaig intentar escoltar la simfonia del mar que deia el meu millor amic que s’hi podia sentir si te l’apropaves a l’orella. Aleshores els records es van tornar present i va ser com si em traslladés a aquella època d’infinites tardes d’estiu. Tardes a la vora del mar construint castells de sorra semblants al que hi ha a Lloret, però que les onades s’entestaven a destrossar-me. Tardes de somriures fins que el sol es ponia, de sentir-me lliure com la brisa que m’acariciava la galta, de deixar-me el cor i els peus corrent per la sorra rugosa. Tardes amb el meu millor amic. La nostàlgia va aconseguir apoderar-se de mi i una llàgrima em va fer tornar a la realitat, és cert que vaig compartir amb el meu millor amic el blau del mateix mar però sovint el blau que em fa pensar en ell és el del cel, sé que des d’allà també em troba a faltar.

NATALIA GARCÍA GARCÍA, 4A2

 

No semblava hivern, per Micaela Alaniz

mar hivernAquell dia no semblava hivern. Vam anar a la platja acompanyats d’ella en silenci i sense pressa, gaudint del seu últim passeig. Parlàvem amb ella però no gaire, no volíem ennegrir el record d’aquell moment que perduraria per sempre. En arribar i fer l’últim pas a l’asfalt ens vam treure les sabates, la gent es devia preguntar què fèiem a desembre apropant-nos al mar amb tantes ganes, però nosaltres i el nostre afany per fer-la feliç no ens deixava parar. Recordo la sorra molla sota els meus peus i ficant-se dins els mitjons. I encara sento fred recordant el vent que es ficava pels forats del meu abric igual que la seva mà es va ficar a la meva butxaca refugiant-se, estrenyent la seva mà amb la meva i oferint consol.

Ens vam quedar mirant el mar durant minuts, hores, potser dies perquè ningú volia fer-la marxar. De vegades es podia sentir per sobre el soroll de les onades sospirs, inspiracions, que s’unien amb el soroll del vent i formaven l’himne del comiat. Va passar temps fins que algú va dir “fem-ho”, però ningú va donar cap resposta. Lentament ens vam moure desfent el camí, quan vaig aturar-me, si no ho fèiem avui no ho faríem mai. Alguns em van mirar sorpresos, altres decebuts, ell no em va mirar. “No l’estimes?” va preguntar, “sí l’estimo, molt”, i volia cridar-ho i enfadar-me amb ells perquè eren covards però només vaig poder dir: “ella ho vol així” i vaig tornar. En silenci sepulcral em van seguir platja avall una altra vegada, em vaig acostar més i més al mar fins que vaig poder notar l’aigua congelada als peus i com era cada vegada més difícil caminar, quan l’aigua m’arribava als genolls em vaig girar. Tots em miraven com si estigués boja, “voleu dir-li alguna cosa abans que marxi?”, ningú va dir res. Vaig xiuxiuejar-li que mai l’oblidaria i obrint lentament el trist recipient on havia hagut de quedar-se els últims mesos vaig deixar que el vent se l’emportés. Les seves cendres van córrer lliures per fi, i es van fondre amb l’horitzó.

SALMA MICAELA ALANIZ, 1r de Batxillerat

Un último adiós, por Clara Limeres

avi aiguaSoñé que nadaba en el mar, un mar tan azul y cristalino que reflejaba los rayos del sol. Desde allí se veía el castillo en lo alto de un acantilado y las palmeras a lo largo del paseo. Yo estaba feliz y todo lo que sentía era paz y tranquilidad. Llegué hasta la orilla y allí estabas tú, abuelo, esperándome con una sonrisa en la cara. Me acerqué a ti y me diste un abrazo. Tu presencia me transmitía confianza y me hacía sentir mejor. Pero, de pronto, el cielo se volvió gris y el agua más fría y oscura. Las olas chocaban contra las rocas y el viento arrastraba todo lo que encontraba. El miedo se empezó a apoderar de mí. Una gota cayó en mi mejilla. Me giré y ya no estabas tú. Intenté con todas mis fuerzas abrir los ojos hasta que pude ver mi habitación. Me levanté como pude y me dirigí hacia el salón. Mamá estaba llorando. Entonces entendí que te habías ido de verdad. Solo espero que algún día, cuando vaya al mar, allí estés tú, esperándome en la orilla, para darme un último abrazo.

CLARA LIMERES, 4A1

El record del mar, per Rosa Trull

pintura pescaPassejo per la platja. Les onades, de tant en tant, em mullen els peus. Al fons es veu un vell pescador, endreçant la seva barca. És l’home més vell del poble, el Sr. Simeon. M’hi acosto, se’l veu trist i ensopit.

– Sr. Simeon, què li passa?- Dic una mica preocupat

– Saps en Manelic, el meu amic…? -Em diu amb tristesa.

– Oi tant! En Manelic, cada estiu el venia a veure a vostè. Es passaven hores pescant junts, portava alegria a la vila amb les seves divertides històries de pagès. -Dic animadament.

– Ha mort. -Diu el Sr. Simeon

– Ostres! Em sap molt de greu senyor -em lamento.

– Cada estiu em venia a veure tement que fos l’últim any que poguéssim pescar junts. Ell sempre deia que seria l’últim de morir. Vam fer una promesa. Quan un dels dos caigués, l’altre no tornaria a veure el mar, portaria massa records. -Diu llençant una mirada a l’horitzó.

– Això vol dir que no tornarà? No pot ser! -Estic al·lucinant, el senyor Simeon lluny de la seva barca i el mar.

– Sí, una promesa és una promesa, tampoc seria capaç de sortir a pescar sense ell.-

Ja és el dia en què el vell pescador agafa un taxi i se’n va a les fredes muntanyes lluny de la seva passió, la pesca i el mar. Tot per la por a la nostàlgia d’un amic.

– Sr. Simeon! Sr. Simeon! Esperi! -Aturo el taxi que ja donava el primer cop de gas. – Tinc un regal per a vostè!- Li atanso una petita caixa.

– Un reproductor de música? Gràcies, noi, però no crec que el sàpiga utilitzar.

– Només ha de clicar aquest botó. -Llavors comença a sonar la brisa marina gravada al reproductor.

– La promesa prohibeix veure, però no sentir. -Li dic

El taxista arrenca, el Sr. Simeon es posa els cascos tot content i marxa camí a una nova vida, però amb el record del soroll que l’ha fet créixer.

Rosa Trull 1A3

PRIMER PREMI DE PROSA CATALANA DE LA CATEGORIA 2

Sense títol, per Natàlia Carreras

Barca en el marFa dos mesos que la meva dona va morir. Per culpa d’això me n’he anat a viure amb els meus germans. Vull anar-me’n, però no puc, l’únic que m’ajuda és el collaret on porto els anells de casats i sortir de pesca. Avui he decidit anar-hi de nit per primera vegada.

Els meus germans no s’han adonat que he sortit, per a ells no existeixo…

Ja estic aquí, només som el mar, la meva barqueta i jo.

La preocupació m’envaeix, el mar ha començat a  moure’s molt, a més les ones són molt altes. Dubto molt que la  barca aguanti.

Oh,no!he caigut a l’aigua! No puc respirar! Tinc una sensació de pressió al pit! La mar no em permet pujar! Però… quina sensació més estranya…crec,crec… que puc respirar!

Una veu… escolto una veu!és molt maca! Veuré d’on prové.

L’he vista, era la meva dona! Era ella! M’ha fet un gest amb la mà, crec que vol que la segueixi…

M’està portant a una llum blanca… no sé exactament el que és… és preciós..

L’endemà, els seus germans preocupats, van sortir a buscar-lo. Van trobar la seva barca però d’ell, ni rastre. Un dels germans va fixar-se que a la vora del mar hi havia un collaret, a l’apropar-se van veure que era el del seu germà, però,no hi havia els anells. Això és l’últim que van saber d’ell…

                                   Natàlia Carreras, 1A2    

El meu últim relat, per Anna Molón

Sóc un lector principiant que s’ha transformat en un escriptor frustrat.  El meu nom és Àlex. Vaig viure tota la meva infància capficat en un món de pàgines. Només llegia, no m’interessava el món exterior encara que tenia una bona família.

El meu pare era empresari i la mare directora d’un banc. Quan tenia 14 anys i ja prenia consciència del meu voltant, els meus pares van morir en un accident d’avió mentre anaven a Nova York a fer negocis. Des d’aquell dia el nen innocent enganxat als llibres va acabar aficionat a les drogues o, més ben, dit pillat per elles.

Realment ara estic demacrat, encara que en teoria  estigui ja rehabilitat, d’aquestes “merdes” no se’n surt mai. Un cop entres ja no surts.

Quan estava ingressat vaig començar a fer tallers estranys i un d’ells era de ceràmica. Vaig quedar molt penjat amb allò de fer gerros, fora conyes, encara que tot el que feia ho acabava escrivint. Vaig passar de llibres a drogues i de drogues a escriure com un boig. Crec que tinc un talent natural a dependre de qualsevol cosa.

Una vegada la psicòloga em va trobar els escrits i des d’aquell dia em tracten com un psicòpata. Al cap dels anys vaig sortir d’aquell manicomi. Però com a mínim al manicomi estava acompanyat. Ara només tinc paper, desordre i penes.

No menteixo quan dic que Àlex va morir als 14 anys, i no pels pares que m’importaven ben poc si no per allò del crack i la mala vida. Per alguna raó tot ho relacionava amb Lloret que és on vaig néixer. Curiós que era ben desgraciat des de nadó, vaig néixer prematur en un viatge de negocis en un hotel de Lloret a mitja matinada. Tot estava relacionat amb Lloret teníem com un vincle, com ja he dit abans, així que, ¿quin millor lloc per matar-se que en el mateix que vas néixer? Te’n vas d’on vens, que és de curiós.

Dit i fet, aquí em trobo, en un penya-segat a la vora del mar de Lloret, no sé  si sóc a Calella o a Fenals però hi sóc… (Són efectes secundaris d’una sobredosi, ja ho tinc controlat, suposo). Només tinc pensat deixar-me guiar pel que passi a partir d’ara. Sé que estic acabat passi el que passi, així que qui trobi això veurà que mai va ser tot el que es deia, que no estava tan boig como tothom deia i que mai vaig arribar a trobar la felicitat. Fins aquí el meu últim relat en aquest món. Ara em fondré amb el mar de Lloret.

ANNA MOLÓN, 2A4

El pescador, per Àlex Campo

Hi havia una vegada un pescador que pescava en el mar de Lloret, vivia en una petita muntanya al costat del castell de Sant Joan.

Vivia sol, sense companyia, amargat, alcohòlic; només li quedava el seu petit vaixell. Cada nit sortia a pescar i, com a mínim, tornava amb vint quilos de peix. Pel matí venia els seus productes a les peixateries del poble.

El pescador cada vegada se sentia més sol i notava com la gent l’odiava i li feia males cares. Estava d’alguna manera fora de la societat.

Així doncs va començar a buscar un ajudant per pescar junts. Després de molt buscar va trobar a un noi de vint anys disposat a treballar amb ell. Passaven els dies i el pescador n’estava ben fart del seu ajudant, no feia res bé, i, a més, cobrava una bona part dels diners .

Un altre dia qualsevol, el pescador va posar verí en el menjar del seu ajudant, i al pescador veure’l morir el va fer feliç durant uns instants, així que va pensar de fer un petit restaurant i enverinar a la gent.

Després de tres mesos va agafar el seu petit vaixell, es va endinsar en el mar i va llençar tots els cadàvers a l’aigua. Des d’aquell moment es coneix el mar de Lloret com el mar del pescador…

ÀLEX CAMPO, 2A4

La venjança de Saloni, per Pranjal Bhagtani

Hi havia una vegada a Lloret un home que es deia Saloni. Ell era un professor de natació que ensenyava a nedar en el mar. Un dia els seus alumnes estaven jugant amb la sorra de la platja, mentre Saloni s’estava ofegant. Quan els alumnes se’n van adonar, ja era molt tard. Van trucar a l’ambulància però no va servir de res.

Després d’uns anys una de les alumnes de Saloni va morir ofegada de la mateixa manera que Saloni. De manera que cada cop van haver-hi més morts, en total hi van haver 12 morts. La policia local va descobrir que aquells 12 morts eren tots alumnes de Saloni, i que tots havien mort en el mateix lloc i de la mateixa manera.

Un dia, de sobte, el mar de Lloret va començar a fer una mena de remolí que girava. Tota la gent del poble va anar a la platja, a veure el que passava. D’aquell remolí va sortir una ànima, l’ànima era de Saloni. Va fer un crit i va dir: ”La meva venjança ja s’ha acabat.” Va explicar que el dia que va morir, els seus alumnes es van quedar mirant com moria, estaven rient i mirant fins que ell va morir. Aquell dia va decidir venjar-se de tots els seus alumnes. Abans de tornar a l’aigua va disculpar-se per tot el que havia fet.

Per això diuen que, que si veus a una persona ofegar-se has d’intentar ajudar al màxim o sinó…

PRANJAL BHAGTANI, 2A4