Al 2007 va passar una catàs-trofe que va destruir la platja de Lloret de Mar. AtomicBoom és com van anome-nar la catàstrofe.
Un dia del 1920, una persona que es deia J.F.Harson va pensar a fer un parc aquàtic a la platja de Lloret de Mar. Van passar els anys. Fins que, concretament el 24/4/1924 van inaugurar el parc amb el nom de Lloret Beach Park Water. Els primers deu anys va estar bé però no van comptar amb un animal destructor, en Daby, que és dins d’unes de les espècies més perilloses del món. Va destruir el parc en uns quants minuts.En Harson es va posar molt trist, i va pensar a fer un altre parc, va passar més de vint anys fen-lo per presentar el seu gran projecte el 1987 , DabyLand. Aquest parc va ser destruït el 2007 per una catàstrofe anomenada AtomicBoom.
En Harson va anar a veure “Lloret Beach Park Water”. Va veure en Daby , va parlar amb ell i va dir que havia destruït el parc perquè si no ells moririen. “En Harson mor d’un infart el 2008, dient “Daby”.
NIL GARRIDO, 2A1
La gente dice que cuando estamos apunto de morir vemos un túnel con una fuerte luz blanca al final, pero no todos los casos son así, como el de un buen conocido mío. Él es buceador y ha viajado por todo el mundo para realizar su sueño de infancia, bucear por todos los mares.
Les parets de la casa em queien a sobre, diguem que durat aquell últim temps tots els dies havien estat grisos. Aquell últim dia d’abril vaig decidir que el meu desastre havia de tornar a tenir aspecte de llar. Entre milers de coses que havien caigut en l’oblit vaig trobar una caixa plena de dates i de coses tan valuoses com ho són per mi els records. En veure aquella petxina a l’interior de la caixa desgastada, vaig intentar escoltar la simfonia del mar que deia el meu millor amic que s’hi podia sentir si te l’apropaves a l’orella. Aleshores els records es van tornar present i va ser com si em traslladés a aquella època d’infinites tardes d’estiu. Tardes a la vora del mar construint castells de sorra semblants al que hi ha a Lloret, però que les onades s’entestaven a destrossar-me. Tardes de somriures fins que el sol es ponia, de sentir-me lliure com la brisa que m’acariciava la galta, de deixar-me el cor i els peus corrent per la sorra rugosa. Tardes amb el meu millor amic. La nostàlgia va aconseguir apoderar-se de mi i una llàgrima em va fer tornar a la realitat, és cert que vaig compartir amb el meu millor amic el blau del mateix mar però sovint el blau que em fa pensar en ell és el del cel, sé que des d’allà també em troba a faltar.
Aquell dia no semblava hivern. Vam anar a la platja acompanyats d’ella en silenci i sense pressa, gaudint del seu últim passeig. Parlàvem amb ella però no gaire, no volíem ennegrir el record d’aquell moment que perduraria per sempre. En arribar i fer l’últim pas a l’asfalt ens vam treure les sabates, la gent es devia preguntar què fèiem a desembre apropant-nos al mar amb tantes ganes, però nosaltres i el nostre afany per fer-la feliç no ens deixava parar. Recordo la sorra molla sota els meus peus i ficant-se dins els mitjons. I encara sento fred recordant el vent que es ficava pels forats del meu abric igual que la seva mà es va ficar a la meva butxaca refugiant-se, estrenyent la seva mà amb la meva i oferint consol. 
Soñé que nadaba en el mar, un mar tan azul y cristalino que reflejaba los rayos del sol. Desde allí se veía el castillo en lo alto de un acantilado y las palmeras a lo largo del paseo. Yo estaba feliz y todo lo que sentía era paz y tranquilidad. Llegué hasta la orilla y allí estabas tú, abuelo, esperándome con una sonrisa en la cara. Me acerqué a ti y me diste un abrazo. Tu presencia me transmitía confianza y me hacía sentir mejor. Pero, de pronto, el cielo se volvió gris y el agua más fría y oscura. Las olas chocaban contra las rocas y el viento arrastraba todo lo que encontraba. El miedo se empezó a apoderar de mí. Una gota cayó en mi mejilla. Me giré y ya no estabas tú. Intenté con todas mis fuerzas abrir los ojos hasta que pude ver mi habitación. Me levanté como pude y me dirigí hacia el salón. Mamá estaba llorando. Entonces entendí que te habías ido de verdad. Solo espero que algún día, cuando vaya al mar, allí estés tú, esperándome en la orilla, para darme un último abrazo.
Passejo per la platja. Les onades, de tant en tant, em mullen els peus. Al fons es veu un vell pescador, endreçant la seva barca. És l’home més vell del poble, el Sr. Simeon. M’hi acosto, se’l veu trist i ensopit.
Fa dos mesos que la meva dona va morir. Per culpa d’això me n’he anat a viure amb els meus germans. Vull anar-me’n, però no puc, l’únic que m’ajuda és el collaret on porto els anells de casats i sortir de pesca. Avui he decidit anar-hi de nit per primera vegada.