M’acabo d’aixecar del meu llit, vaig a la finestra i veig que no hi ha mar. Jo visc en un petit poble, Lloret de Mar. De sobte la terra ha absorbit el mar; no hi ha res. Això és molt estrany. Em dic Jonan, tinc 20 anys i visc en un pis arran de mar.

Surto al carrer i vaig cap a la platja però no hi ha mar, la sorra de la platja és infinita, mai s’acaba. Camines i camines i no hi ha res, només sorra i més sorra. Estic molt espantat, no sé què està passant, tot és molt estrany. Pujo al meu pis, em vesteixo i decideixo trucar a la meva germana gran per explicar-li tot el que passa. Ella té 35 anys i viu a Hostalric, un poble on no hi ha platja. La truco i li explico tot; ella no s’ho creu, diu que estic boig i que és impossible que ja no hi hagi mar. Em diu que es vesteix i ve corrents.

Mentre ella ve, jo l’espero mirant per la finestra, estic molt bocabadat perquè això no pot ser realitat. He recordat, mentre la meva germana venia, que aquesta nit mentre dormia he escoltat molt de soroll i fins i tot les persianes xiulaven del vent que feia.

Per fi per la finestra veig a la meva germana arribar. Mentre camina cap al pis ella mateixa veu que tot el que li havia dit abans era veritat, no hi ha mar, només sorra. Finalment arriba al pis i de tant atònits que estem els dos no ens surten les paraules. Ha passat una estoneta i per fi hem pogut parlar. Hem pensat quina podia ser la raó de què no hi hagués mar i la meva germana m’ha demanat un got d’aigua perquè tenia set. Però quan he anat a agafar aigua de la pica per a la meva germana, de sobte no sortia aigua. He cridat a la meva germana que per la finestra estava contemplant el no-mar. Ha vingut corrents i, efectivament, no sortia aigua. Hem anat a mirar la pica del lavabo i tampoc hi sortia aigua. Tampoc hi havia aigua a la rentadora ni a la caldera.

Ara ja sí que estàvem flipant amb tot el que estava passant a Lloret de Mar. Hem baixat al carrer i hem anat a totes les fonts que hi havien al poble i a cap sortia aigua. Hem anat a l’ajuntament a parlar amb l’alcalde i ens hem trobat a un empresari que també estava bocabadat com nosaltres. Li hem dir que volíem parlar amb l’alcalde. Ens ha dit que l’alcalde no hi era, que havia marxat a un nou país que havia descobert ell i s’havia emportat tota l’aigua de Lloret en un vaixell.  A partir d’aquell moment ja sabíem la raó que no hi hagués ni aigua ni mar.

LAURA ENFONT, 2A5

Hi havia una vegada una família que volia marxar de vacances a Almeria amb el cotxe. Sortien des de la platja de Lloret de Mar. Mentre venien a buscar-los amb el cotxe van quedar-se contemplant el mar de Lloret.

Tot va començar en aquell moment, l’Iker, el nen petit, va anar apropant-se poc a poc a l’aigua. La Sara, de 10 anys, i la seva mare, la Sandra, estaven despistades i no van adonar-se que una onada gegant s’emportava a l’Iker al fons del mar. Després d’un instant van escoltar-se un crit i la Sara i la Sandra van girar-se a la vegada i van començar a cridar en adonar-se que l’Iker havia desaparegut.

En el moment en el que el seu pare va arribar, van començar a cridar a la policia, però quelcom molt estrany va succeir: tota la gent del seu voltant va desaparèixer i els seus mòbils van apagar-se, menys el telèfon de la Sara que també podia anar a sota l’aigua. En Raúl, la Sara i la Sandra van quedar sols davant del mar, sense saber què fer.

A la Sara, se li va ocórrer una idea, va decidir endinsar-se en el mar, però amb el seu telèfon, que podia anar sota l’aigua. Va dir-li als seus pares que quan hagués trobat el seu germà, cridaria la paraula “patata”.

Van passar 2h des de què la Sara havia marxat cap a dins del mar. Els seus pares estaven molt preocupats. Uns minuts després van escoltar la paraula “patata”, era la veu de la Sara que seguidament va dir que el monstre del mar de Lloret els havia agafat i que només els deixaria sortir a canvi de la vida de la mare, que era qui en teoria vigilava a l’Iker.

Evidentment, la mare va acceptar. Després d’uns minuts l’aigua del mar va anar obrint-se i van aparèixer els dos nens. Van abraçar per últim cop a la mare.

Mentre la seva mare s’apropava al mar, va escoltar-se una veu que deia:

“Així aprendreu a ser responsables.”

GIADA DE LEO, 2A4

Hi havia una vegada en un poble de la costa, Lloret de Mar, una noia que es deia Mica. Des de petita, era una nena molt aventurera i curiosa. Vivia a la vora del mar de Lloret, però des de petita els seus pares mai la deixaven nedar, en aquell mar.

Una vegada els pares de la Mica van decidir anar de viatge, però quan se’n van anar, van dir a la Mica que els prometés que no tocaria ni amb un sol dit el mar. La Mica era obedient als pares, però tenia curiositat, per saber per què els seus pares no la deixaven. Ella des de petita somiava nedar, en aquell preciós mar. Va anar a casa de la seva àvia, i li va preguntar per què els seus pares mai li deixaven ni tocar el mar. Llavors, l’àvia li va explicar que aquest mar estava encantat, que tothom qui tocava el mar es sentia atret per ell i volia nedar, i finalment absorbia a la persona que estava nedant. Tothom qui havia nedat en aquest mar, no havia tornat.

La Mica no es va creure aquesta història, va agafar una barca i va començar a nedar en el mar. De sobte, va aparèixer una tempesta i, a poc a poc, va anar absorbint a la Mica. La Mica no va deixar que l’absorbís i va bussejar a baix de tot el mar. Allà, va veure una cova i va entrar-hi. Dins hi havia totes les persones que es van perdre en el mar. La Mica va parlar amb el mar, i el mar li va dir que feia això perquè volia trobar amics, estava molt sol. La Mica li va proposar que tothom es banyaria en el mar i jugaria amb ell, si ell no feia més això.

Finalment, a partir d’aquest dia tots eren amics del mar, i tots eren molt feliços.

Catrina Martynova, 2A4