Jo diria que sóc l’ésser més vell de Lloret de Mar. Com aquell qui diu sóc a la platja de tota la vida, i gràcies a això, tothom em coneix.
Mai estic sol, però sempre he somiat de tenir un amic de veritat que m’acompanyi en els moments de soledat (que visc en algunes èpoques de l’any). A l’hivern és pitjor, perquè per a la gent sembla que ni existeixi. Però això sí, a l’estiu, cada dia venen a fer-me companyia nens petits, que amb les rialles i els crits, em transmeten un sentiment de felicitat i de satisfacció només de pensar en la felicitat que puc arribar a transmetre. Però no només venen nens petits també hi ve gent gran, que a diferència dels nens, no fan tant soroll, sinó que es queden parlant tranquil·lament amb els seus amics. No sé per què, però quan la gent ve, al principi tothom diu que sóc fred, però quan em comencen a conèixer, acaben quedant-se i em fan companyia. Però quan es comença a fer de nit i la gent s’acomiada de mi, m’hauria de sentir trist al veure que em quedo sol, però sento tot el contrari, perquè al veure com el sol comença a desaparèixer lentament per l’horitzó inabastable, aquell és el moment on m’adono, que només per tenir la possibilitat de veure això cada dia, sóc el més afortunat de tot el món.
No entenc per què, però odio el vent, només que en faci una mica, ja em poso de molt mal humor. Això és una de les coses que més odio de mi mateix, ja que quan em passa, em sento impotent, al saber que per del meu caràcter incontrolable, moltíssima gent s’espanta només de veure’m.
No tinc res a envejar de tota aquella gent que fa veure que és “lliure”, i que diu que voldrien ser com un ocell, per poder ser lliures i fer el que vulguin. Però la llibertat té un preu, quan ets lliure et sents molt sol, ho dic per experiència pròpia.
Malgrat alguns inconvenients, sempre he gaudit i seguiré gaudint dels grans avantatges de ser el Mar de Lloret.
MIGUEL SANCES, 4A1
FINALISTA EN PROSA CATALANA DE LA CATEGORIA 1
Soñé que nadaba en el mar, un mar tan azul y cristalino que reflejaba los rayos del sol. Desde allí se veía el castillo en lo alto de un acantilado y las palmeras a lo largo del paseo. Yo estaba feliz y todo lo que sentía era paz y tranquilidad. Llegué hasta la orilla y allí estabas tú, abuelo, esperándome con una sonrisa en la cara. Me acerqué a ti y me diste un abrazo. Tu presencia me transmitía confianza y me hacía sentir mejor. Pero, de pronto, el cielo se volvió gris y el agua más fría y oscura. Las olas chocaban contra las rocas y el viento arrastraba todo lo que encontraba. El miedo se empezó a apoderar de mí. Una gota cayó en mi mejilla. Me giré y ya no estabas tú. Intenté con todas mis fuerzas abrir los ojos hasta que pude ver mi habitación. Me levanté como pude y me dirigí hacia el salón. Mamá estaba llorando. Entonces entendí que te habías ido de verdad. Solo espero que algún día, cuando vaya al mar, allí estés tú, esperándome en la orilla, para darme un último abrazo.
Es pot dibuixar,
Aquell era un dia bastant trist per en Pere, era a la platja des de feia quasi dues hores i encara no havia aconseguit oblidar-la, aquella noia no sortia del seu cap, era incapaç de no pensar en aquells ulls, aquell somriure que tant li agradava mirar. Últimament, en Pere, s’havia estat refugiant en el mar del seu poble, Lloret de Mar, cada cop que hi anava i s’estava mirant-lo durant hores oblidava per moments aquells tres anys en els quals la Sara havia aconseguit canviar completament la seva forma de veure l’amor. Ella era l’única en què podia confiar, el temps que passava amb ella era fantàstic, però tot allò va canviar fa quatre mesos, el dia en què la Sara li va explicar que es mudaria a Canadà, ja que el seu pare havia perdut la feina i n’havia trobat una altra allà.
Fa dos mesos que la meva dona va morir. Per culpa d’això me n’he anat a viure amb els meus germans. Vull anar-me’n, però no puc, l’únic que m’ajuda és el collaret on porto els anells de casats i sortir de pesca. Avui he decidit anar-hi de nit per primera vegada.