Hi havia una vegada una princesa que vivia en un regne molt llunyà, tenia la pell més fina que el paper i més suau que un conill… (Para! No és una princesa de conte, és una simple noia de Lloret (no tan llunyà oi?) i, és clar que no era perfecta, tenia algun gra o imperfeccions, però era bella.
Un dia d’estiu (que no tenies ganes de fer res, només de dormir) la noia anomenada Blanca és trobava en un bosc on hi havia una càlida brisa d’aire i les flors n’eixien dels arbustos.
Estesa en el sol i amb un llibre a la cara (per protegir-se de la llum) va escoltar una veu, no era molt harmoniosa, es notava clarament que era la veu d’un adolescent. Titubejant va dir “ho…hola”(el misteriós noi es deia Aron), la noia de l’ensurt va intentar aixecar-se però no es va poder posar dreta. Allà és trobaven l’un davant l’altre. Després d’una conversa sobre lectures passades, projectes futur… Van fer-se amics.
Cada dia d’estiu es veien, anaren al mar, a la piscina. Ell amb el temps es va enamorar. Una nit van assistir a una festa i entre copa i copa és ban emborratxar (hem d’admetre que Lloret te molt turisme de borratxera, no som perfectes) i entre copa i copa van embolicar-se. Van passar dues setmanes i no van parlar, era un infern pels dos. Quedaren a la platja de Lloret , on es confessaran el seu amor.
I conte contat conte acabat (o no, això no és el que voleu).
Faltava una setmana comencessin les classes, però en un imprevist el pare de l’Aron va trobar una feina millor fora de Lloret i es tenia que mudar. La acomiada fou tan espontània que pel dolor que la separació els va provocar els enamorats van pujar a la dona marinera, van posar un candau a la tanca de l’amor i saltaren al mar.
Els seus cossos units es van desfer a la mar i es transformaren en escuma de mar com la de les històries que llegien.
La mar de Lloret, quina ironia, la que dona i pren vida als amors.
AZUL ZWILLING, 3A2
Arxiu d'etiquetes: dona marinera
Sol, per Vitòria Barbosa
Sol, m’assec de cares,
busco consol i deixar penes,
tot s’ho emporten les ones:
les llàgrimes,
les promeses trencades,
i les amistats mortes.
Les llàgrimes,
d’allò que no tornarà.
Asseguda al meu costat, espera
la dona marinera,
roman quieta a la ciutat,
on ell és exaltat,
visitat,
i maltractat.
Pocs es queden, però abans de marxar,
alcen la mà,
per ella
que per tots vetlla
i vetllarà.
Els seus peus acaricia
el mar,
agraït per la companyia
com si es tractes del seu amant
passen junts tot el dia,
però no és ell qui ella estima,
furiós, ell es torna negre
negre d’ira
i allunya els vaixells per si ell torna
i ella per sempre hagi d’esperar
al costat del mar.
VITÒRIA BARBOSA, B2B
PRIMER PREMI DE POESIA CATALANA DE LA CATEGORIA 1
El mar de Lloret, per Celeste Pazos
Avui el mar de Lloret és roig amb la llargada d’un cor que no batega ni somriu…
Entre les petjades sobre el mar, pas a pas, enmig del silenci.
El miratge es perd a l’horitzó, i el somni perd la seva llibertat.
Onades que porten idees fins a la sorra.
Els núvols, el vent, la sorra, són secs i humits. A vegades el mar és fort o suau, la sorra és fina o dura…
Aquest és el mar de Lloret.
Lloret és el navegant solitari, coneixedor de cada racó del seu Mar, que no té amor per regalar-lo a la seva dona marinera, aquella dona que encara segueix esperant el seu marit, encara segueix esperant-lo perquè vingui amb ella. El seu marit era un pescador conegut al nostre poble.
Lloret de Mar, la ciutat que trobaràs a la Costa Brava.
Celeste Pazos, 1A4
La dona marinera, per Varg Brangwin
Hi havia una vegada una senyora que anava cada dia a banyar-se al mar de Lloret. Encara que hi hagués el fred de l’hivern, o les pluges de primavera, es banyava al mar. Alguns dies no tenia temps, així que es banyava de nit.
Va passar el temps i la dona seguia banyant-se cada dia, cosa que preocupava bastant a la seva família, però quan li intentaven explicar que havia de parar, que ja no era tan jove, feia com qui escolta la pluja.
Un bon dia, un doctor va arribar a casa, i li va dir que s’havia posat malalta, i que no hi havia cap cura. Llavors, ella tenia clar què havia de fer. Es va escapar de casa, es va enfilar a una roca, i va exclamar:
-Si us plau, mar! Deixa’m ser lliure i unir-me a tu! -I tot just el seu cos es va tornar de pedra, però el seu esperit va saltar al mar, transformant-se en una sirena.
Diuen les llegendes que quan algú s’estava afogant, l’esperit de la Dona Marinera el salvava i el deixava a la costa.
I vet aquí un gat, i vet aquí un gos, aquest conte s’ha fos, i vet aquí un gos, i vet aquí un gat, aquest conte s’ha trencat.
Varg Brangwin, 1A4