Arxiu d'etiquetes: desesperació

4t ESO prosa castellana, Categoria 1 prosa castellana, General

El lienzo de la desgracia, Per Aleksandra Bravo

Deixa un comentari

En la playa, dibujo sobre el lienzo de la desgracia el rostro de la felicidad, oculto mi cabeza, quiero ahogarme en mi pena. No hay peor dolor que tenerte tan cerca y no poder alcanzarte. Todo lo que quiero en el mundo es tan solo seguir hablando contigo. Quiero saber cómo es tu día, dónde te apetece comer… Quiero discutir contigo y quiero oír todas tus teorías, incluso aquellas que estén completamente equivocadas. Quiero que sepas que, si eres de las que creen en el destino, el nuestro está escrito; si eres más de las que creen en las coincidencias, te diré que eres la casualidad más hermosa que he podido tener. Parece ilógico que las personas que más amamos sean las más capaces de herirnos profundamente, que la única forma que puede hacernos sentir verdaderamente vivos sea darle a otra persona el poder de destruirnos. He estado enamorado de ti como lo sigo estando, y es un dolor que no le deseo a nadie. Lo que me rompió el corazón no fueron todas las discusiones que tuvimos, sino el adiós. No hay nada más triste , un hasta nunca tiene su límite en la negación , pero a un adiós lo define su indefinición. ¿Ha de existir un hasta cuando… o un hasta que…? Sin ti, nada es igual; pero, contigo, nada sería lo mismo tampoco. Acaso estar juntos fue un error, pero separarnos es la mayor de las equivocaciones. Puede que suene masoquista, pero no me importaría sufrir para tenerte de vuelta.

Pongo punto final a la carta esperando que no sea el punto final de todo. Levanto la mirada hacia el mar, tan tranquilo que hace pensar que todo alrededor está bien, aunque el mundo se esté derrumbando. Supongo que es lo que tiene Lloret de Mar, hace que te distraigas, aunque solo sea un instante.

4t d'ESO prosa catalana, Categoria 1 prosa catalana

La bona mar no fa mariners, per Sílvia Delgado

Deixa un comentari

pescador 2Hi havia una vegada un pescador que es va casar amb la dona més maca de la costa mediterrània. El seu amor era més fort que mil tempestes. Però amb el pas del temps el seu amor, tan gran es va anar deteriorant a mesura que passava el temps per culpa de la temptació.

Una tarda d’hivern, després d’un dia llarg, fred i esgotador a les platges de Lloret de Mar, el jove pescador es va trobar amb el desengany més gran mai vist. La seva dona, el seu amor, la seva ànima bessona estava als braços d’un altre home. En aquell moment, el pescador va agafar les seves pertinences i un vaixell i va començar a navegar mar en dins. Sense rumb a la vida i ple d’ira, sense voler-ho va començà a ser pirata entre canons i pistoles.

SÍLVIA DELGADO, 4B1

1r ESO poesia castellana, Categoria 2 poesia castellana, General

Náufrago, por Aisha Zafri

Deixa un comentari

nàufragNáufrago yo soy,

 perdido, sin norte,

 sin sur,

 ni ningún soporte.

 Sin rumbo a ninguna parte.

 ¿A dónde voy?

 Mi vida no voy a compartir,

 ya no sé quien soy.

  Me dirige mi timón,

  sin ton ni son.

 De noche y de día, estoy sin compañía.

 Solo las olas me acompañan,

          cuando los ojos

          se me empañan.

    Cuando el mar se enfada,

      ruego que pronto acabe.

           Dios, ¡ayúdame!

           Y volvió la calma.

           Algún día volveré

               a tierra firme,

                    y diré:

     ¡Soy navegante sin rumbo!  

AISHA ZAFRI, 1A1      

2n ESO prosa catalana, Categoria 2 prosa catalana

El meu últim relat, per Anna Molón

Deixa un comentari

Sóc un lector principiant que s’ha transformat en un escriptor frustrat.  El meu nom és Àlex. Vaig viure tota la meva infància capficat en un món de pàgines. Només llegia, no m’interessava el món exterior encara que tenia una bona família.

El meu pare era empresari i la mare directora d’un banc. Quan tenia 14 anys i ja prenia consciència del meu voltant, els meus pares van morir en un accident d’avió mentre anaven a Nova York a fer negocis. Des d’aquell dia el nen innocent enganxat als llibres va acabar aficionat a les drogues o, més ben, dit pillat per elles.

Realment ara estic demacrat, encara que en teoria  estigui ja rehabilitat, d’aquestes “merdes” no se’n surt mai. Un cop entres ja no surts.

Quan estava ingressat vaig començar a fer tallers estranys i un d’ells era de ceràmica. Vaig quedar molt penjat amb allò de fer gerros, fora conyes, encara que tot el que feia ho acabava escrivint. Vaig passar de llibres a drogues i de drogues a escriure com un boig. Crec que tinc un talent natural a dependre de qualsevol cosa.

Una vegada la psicòloga em va trobar els escrits i des d’aquell dia em tracten com un psicòpata. Al cap dels anys vaig sortir d’aquell manicomi. Però com a mínim al manicomi estava acompanyat. Ara només tinc paper, desordre i penes.

No menteixo quan dic que Àlex va morir als 14 anys, i no pels pares que m’importaven ben poc si no per allò del crack i la mala vida. Per alguna raó tot ho relacionava amb Lloret que és on vaig néixer. Curiós que era ben desgraciat des de nadó, vaig néixer prematur en un viatge de negocis en un hotel de Lloret a mitja matinada. Tot estava relacionat amb Lloret teníem com un vincle, com ja he dit abans, així que, ¿quin millor lloc per matar-se que en el mateix que vas néixer? Te’n vas d’on vens, que és de curiós.

Dit i fet, aquí em trobo, en un penya-segat a la vora del mar de Lloret, no sé  si sóc a Calella o a Fenals però hi sóc… (Són efectes secundaris d’una sobredosi, ja ho tinc controlat, suposo). Només tinc pensat deixar-me guiar pel que passi a partir d’ara. Sé que estic acabat passi el que passi, així que qui trobi això veurà que mai va ser tot el que es deia, que no estava tan boig como tothom deia i que mai vaig arribar a trobar la felicitat. Fins aquí el meu últim relat en aquest món. Ara em fondré amb el mar de Lloret.

ANNA MOLÓN, 2A4